dilluns, 28 de maig del 2012

...i la pobre mosca , es va quedar a les fosques... .






Va agafar amb tota la parsimònia una agulla de cap, mentre l'escalfava amb l’encenedor de encendre cigarrets d’aquests que fan riure (dels altres no, que segons indica el paquet fan mal als pulmons i surt caríssim a la societat el tenir cura de la gent que te càncer), mentre l'escalfava li va arrencar les dues ales perquè si ell no podia volar, la mosca tampoc.

Amb la agulla, ben calenta, va penetrar el ull de visió hexagonal del pobre animal.
No en va tenir prou amb aixo, encara tenia temps fins que comences el seu torn i començaven a arribar companys que reien la seva gracia.

En treure-li l’agulla del ull es trobava com avorrit, “quin tedi, com costa de passar el temps”, va pensar: “quina merda d’animal no te cos per a torturar-lo més, és petit”.
En aquest moment va arribar en Raül; veí de taquilla i company d’alguna que altre festa que s’havien corregut junts.

Unes pinces, ens fan falta unes pinces.
Una mosca te una quantitat important de potes, 13 per a ser exacte, sempre he pensat que la que fa que no sigui un numero parell es la de recanvi, però no ho se segur, i per això no poso el anagrama de “Copyright” perquè fer-me el xulo no em costi una pasta en multes i reclamacions.
Bé, no anava d’això el meu escrit.

Un company al que li agradava molt arreglar-se, i que dormia a casa d’una senyora que llogava habitacions a gent de tanta solvència com ell, en portava unes car que amb molta paciència i molt de temps, havia aconseguit fer dos trossos ben diferenciats d’una espessa ratlla de pel que li vorejava els ulls per la seva part superior -es a dir que tenia una ratlla continua en lloc de seies-.
Sense tan sols esterilitzar-les, va usar aquest estri depila-la-tiu per arrancar al dípter en qüestió, una a una, les 13 potes que li havien costat tant de mantenir i tantes hores de Pilates per enfortir i perfilar.

Es va trobar a les mans, un esser sense ales, sense potes, amb un ull foradat. Primer li va fer una mica de fàstic, desprès va pensar que no el podia deixar així, en aquell vestuari, en aquell estat. Es tan bona persona... Es preocupa tant dels altres...
Va pensar en posar una gota de sabó líquid a la paret i deixar-la allà enganxada.
Però no va tenir ni temps per això, va sonar una estrepitosa sirena i la va llençar a terra.
No tenia temps, el cridava el deure. Es va cordar el cinturó amb la pistola, les manilles, la porra,
Es va posar be el casc, va repassar la posició de l’escut de la Generalitat de Catunya, li va fer un petó a la creu que portava al coll i va sortir amb tots els seus companys.
A la fulla de feina posava: desnonament a Ripoll.
moscas4_min.jpg
Dons som-hi

comunitat.regio7.cat





  









El semanario catalán destapa la peculiar hoja de ruta del comisario de los Mossos d'Esquadra David Piqué, para acabar con los y las manifestantes antisistema. Toda una demostración de la clase de sujetos autoritarios, facistoides y cuasinazis, que están al mando de la policía catalana...
Este alto mando de la policía autonómica se hizo famoso por su discurso encendido en el marco del Día de las Escuadras de este año (jornada de celebración interna de los mozos), y particularmente por la frase en que calificó de 'ratas' las manifestantes de la pasada huelga general, garantizando que las perseguirían y detendrían aunque se escondieran detrás de las sillas de un aula universitaria. 
Piqué, a lo largo de 37 páginas de su proyecto final del máster en Políticas Públicas de Seguridad organizado por la UOC-al que hemos tenido acceso-detalla cómo conseguir acabar con las activistas antisistema y, incluso, apunta métodos claramente ilegales. 

En este sentido afirma que "quizás habría que aprovechar para dejar que, durante el recorrido, se produzcan suficiente actos vandálicos", en referencia a los disturbios de las manifestaciones que luego los medios de comunicación utilizarían para el fin de desprestigiar a los movimientos alternativos. 


 por Setmanari Directa
Jueves, 24 de Mayo de 2012 15:18

EXTRACTOS (trad. google)
pág. 28-29 
"Incluso si la concentración o manifestación, que es lo que estamos hablando, no se prevé bastante violenta, se puede llegar a provocar un poco, con detenciones poco justificadas y nada pacíficas unos días antes para calentar el ambiente. También se pueden hacer "redadas" preventivas a los lugares donde se encuentran habitualmente personas cercanas a la ideología de los convocantes con la excusa de buscar drogas o lo que sea necesario.
 La ''redada'' estará especialmente mal hecha y con trato humillante para encender más los ánimos, si es necesario.
La consecuencia previsible de estos comportamientos previos y el diseño del dispositivo policial, es que acabará con una "batalla campal".
Además de la estrategia previa, en cuanto algún grupo descontrolado empieza las acciones violentas, las unidades de policía ni se mueven y cuando la violencia empieza a ser generalizada, la actuación policial se retrasa deliberadamente hasta que los daños producidos son socialmente inaceptables. Es entonces cuando se producen las cargas policiales que en ningún momento quieren ser disuasoria, no se disimula.
Se va directamente contra los manifestantes, que ya son considerados vándalos, y se les ataca con suficiente velocidad para que no dé tiempo a la fuga y se provoque el enfrentamiento físico.
En este estadio, los manifestantes atacan a la policía con todo lo que tienen y que les ha dejado tener, realmente se están defendiendo, pero no lo parece. Han sido acorralados. La violencia entre agentes y manifestantes se desata, se personaliza y se descontrola.
Es lo que se quiere. Comienzan a aparecer víctimas inocentes - daños colaterales se dice ahora- Los que han rehuido el enfrentamiento, se encuentran con el resto de unidades policiales que los cierran el paso y que no hacen detenidos - prisioneros -, la dispersión no es voluntaria , es a golpe de defensa (porra) y cualquier atisbo de resistencia es contestada con contundencia exagerada y detenciones masivas.
En las batallas de la antigüedad, era cuando se envía a la caballería a perseguir a los que huían mientras la infantería extermina a los que se han rendido en el campo de batalla.
Lamentablemente, esta táctica no es exclusiva de regímenes totalitarios, también se da con demasiada frecuencia en muchas democracias occidentales. Quizás puede ser debido a dos factores: Una estrategia política que no considera otra opción que no sea la visión del problema como un conflicto de orden público y el otro, en la que se encarga el control de la calle y los manifestantes / activistas a unidades policiales poco disciplinadas, vengativas y provocadoras."

pág. 25-26 
"Los grupos antisistema en general, saben que, por diferentes motivos, sus acciones tienen más repercusión social y mediática si se desarrollan en ciertos espacios. Por contra, estos espacios - los más abiertos - son los más desfavorables (para los antisistema) desde el punto de vista de táctica policial. Nos referimos a l'Eixample, parte de Sants o cualquier terreno abierto que permita una rápida movilidad de los efectivos policiales. En la teoría militar clásica, sería la capacidad de movilizar por los flancos la caballería o unidades de infantería ligera.
Como decíamos antes, Sun Tzu era partidario de ganar sin combatir y eso se podía conseguir mediante diversas estrategias y la que siempre ha tenido más éxito, ha sido la de, "quién rodea al enemigo, vence". [...] Los casos más estudiados son los de la batalla de Cannas donde Anibal derrota al ejército romano dirigido por Cayo Teracio Varrón y el de la batalla de Alesia donde Julio César venció a los galos definitivamente e hizo prisionero a Vercingetórix[...]
Volviendo a la táctica policial del primer terreno - abierto - y con fuerza policial suficiente. En este caso, no se quiere reprimir los disturbios ni detener a los infractores, sencillamente se evita. Eso se consigue limitando extraordinariamente la capacidad de movimiento de los manifestantes rodeándolos totalmente.
Eso se realiza en el momento de la concentración que, como se sabe dónde se realizará, ha permitido hacer un filtro de malla fina en los puntos de paso obligado por el punto de encuentro. El objetivo del filtro es el mismo que en el modelo Klausewitz, requisar objetos peligrosos de cualquier tipo - porque después habrá contacto físico - y evitar el anonimato. A partir de ese momento, los concentrados ya saben que la manifestación irá por donde la policía quiera y durará hasta que los manifestantes decidan dispersarse. Esta dispersión se hace lentamente, dejando salir a las personas poco a poco y en grupos muy pequeños para evitar el reagrupamiento fuera del círculo.
En estas situaciones el sentimiento de frustración e impotencia de los manifestantes es muy alto y a menudo generan reacciones violentas de algunos individuos cuando son conscientes que han perdido toda capacidad de iniciativa. Estos momentos son delicados y es necesario que los agentes de primera línea eviten las provocaciones individuales o los intentos colectivos de romper el círculo.
Pensemos que los policías están a menos de un metro de los rodeados. El objetivo no es hacer detenciones, solo inmovilizar. La sensación de derrota entre los manifestantes, es muy alta y moral queda muy "tocada". No ha habido heridos - no tienen mártires - ni tampoco detenidos - héroes -. Incluso han intentado, sin éxito, denunciar a la policía por detención ilegal o violar el derecho de circulación. Si se planifica correctamente, la fiscalía ha de estar avisada de la aplicación de esta táctica para evitar estas denuncias. Si sale bien, se ha vencido sin luchar." 

pág. 32
 "Las unidades policiales especializadas en órden público comienzan a ser menos permisivas con las manifestaciones y concentraciones, que seguramente se producirán mientras dura el debate político. De todas formas, si el número de manifestantes fuera excesivo, quizás se podría aprovechar para dejar que durante el recorrido, se produzcan suficientes actos vandálicos como para intensificar el debate sobre el comportamiento antisocial del movimiento antisistema y permitir que la opinión pública vincule estos colectivos al fenómeno okupa."


 por Setmanari Directa
Jueves, 24 de Mayo de 2012 15:18



diumenge, 20 de maig del 2012

No ens deixem fer nusos


Voleu dir que tothom ha de pagar impostos?
La paraula impost (del llatí impŏsĭtum, part. pass. de imponĕre, ‘imposar’) oi que sona malament?
galionar.blogspot.com
No sona millor “criteri-solidari”?
op3stlluisreportersdelblog.blogspot.com
 
Ens grada que ens imposin coses?
Estic completament d’acord en co-pagar una despesa lògica, encara que no sigui en diners, també entenc que el que es lògic per a mi no ho sigui per un altre ciutadà.
Però també penso que hi ha unes coses que son in-aplaçables, com les despeses que segons la constitució (que sembla que tot ho sap) existeixen i pertoquen a tots els ciutadans
  




 -        Menjar
       -        Tenir un sostre
       -        Vestir
       -        Ésser atès en el cas d’estar malalt
       -        Ésser atès en el cas de no estar-ho
       -        Ésser estimat

Entenc que es complicat, el criteri d’estalviar-te una despesa esta íntimament arrelat en les persones des de el moment en que va existir el diner.
Es important entendre que aquest element (el diner) es al mig de gairebé tots els
conflictes.

No es important la fam mundial, es repugnant que menjar valgui diners.
No es important tenir un sostre, es repugnant que tenir-ne valgui diners.
No es important un braç trencat, es repugnant que fins per a tenir cura d’això hi posem un preu.
És important (això si, és important) estimar i que t’estimin.

Avui en dia per això últim la gent paga especialistes que t’escolten, o ho fan veure des de darrera de les seves ulleres d’especialista, sense vidres en la majoria de casos, assentint amb el cap de manera mecànica mentre  repengen la barbeta en la ma i el seu conscient és entre les cuixes i el cul d’aquella noia/noi, cabell panotxa, que ha pujat amb ell/ella a l'ascensor.

Tot es molt senzill, i els diners ho compliquen tot de manera ridícula.
Jo no aspiro a ser més que un altre.
No puc dinar dues vegades, se’m posarà malament, sobre tot si penso que tu no ho has pogut fer cap vegada.
A mi no em preocupa l´Euro, l'índex de la borsa, la “prima de riesgo” entre altres coses, perquè no se qui és la “prima” ni en “riesgo”, ni en tinc de diners. No es el meu mon.
Si que em preocupa que a Camerun uns nens sord/muts depenguin de la ajuda d´ONG’s per a tenir llibretes, que a Somàlia no sàpiguen que es un fricandó, que a Ripoll hagi pares que miren als fills quan mengen perquè no en n’hi ha per a tots.
No ens deixem enganyar; Ens parlen de coses que no ens pertanyen com si ens hi anés la vida.
Ens em de treure la vergonya del no tenir i el foradet que queda omplir-lo amb l’orgull de tenir l´humanitat per destí.
Nosaltres som senzills no ens deixem fer nusos.
M'agradarà poder agrair a la meva amiga Sara el que em deixi remenar les seves fotografies, fa unes fotos precioses, i un acompanyament de vida, excepcional Gracies de debò, amiga meva

dilluns, 14 de maig del 2012

Una historia d´alçada


Vaig despertar i, tot i estar mig adormit encara, recordo com si fos ara aquella veu:
Mai no faràs res, mai no arribaràs en lloc, aquesta última era concretament la frase que em feia mes mal: “mai no arribaràs en lloc”
El fet de que em diguessin que no faria res, ja m’estava be, sempre he tingut un rampell de ganduleria, m’agrada badar i no fer res i esperar que passin les coses.
Però que no arribaria enlloc... Ah no!
Arribaria a on em proposés, faltaria mes.
En aquell temps (recordo com si haguessin passat uns segons des que he dit que recordava com si fos ara) era una personeta entranyable amb els meus dotze anyets, amb aquella cabellera tan rosa, tan frondosa, que s’entrelligava amb els pels verdosos de les cames, tot fent graciosos tirabuixons amb els que em trompassava contínuament i que em donaven un aire desenfadat, alegre i una mica patós

Com a bon hereu dels genomes ibèrics, la meva alçada oscil·lava entre els 120 i 2 cm. Era quan em sentia pitjor, quan mesurava 2 cm.
 
El meu ídol de l’època era un jugador de basquet, claretià que mesurava 5 m amb 38 cm. Una vegada en un reportatge van ensenyar com arribava amb la ma, posant-se una mica de puntetes, al 2º pis de la torre Eiffel. El públic va llençar un “ooohhh!” d’admiració en veure que ho feia com allò tan fàcil.
El seu nom Saldurkof, com m’agradava...








Arribava a tot arreu, li agafava les mantes de dalt
del armari a la seva mare com qui no fa res d’extraordinari. S’havia d’estirar per terra per passar d’habitació en habitació i, tot i estirant-se, quantes vegades havien tingut que avisar als Bombers per a desencallar-lo d’algun lloc
L’havia anat a seguir manta partits però ell no em podia veure dons jo era taaaant petit...
Un dia em vaig colar al vestuari dels jugadors. Com vaig poder, vaig saltar dins d’una de les seves sabates, aquella pudor em daurava els sentits, quin goix tan gran... Quina pudor.

Al mirar-me els peus, ja em va semblar estranya tanta verdor, es veu que havia plorat una mica i el “Peusek” i els pels de les cames varen amalgamar-se com una pasta d’arrebossar albergínies. La meva esplèndida melena a lo Rita Heibor, va ser com el rovell d’ou que es fa afegir a aquella barreja; m’hi vaig quedar encallat, clavat, enganxat, subjecte, fixat, agafat, lligat, empegat.

Va acabar el partit, els nois de la TV3 varen molestar uns deu minuts a l’ídol i finalment, entre crits i rialles, va entrar tot l’equip.
Eren feliços car havien guanyat a no se quin rival que els hi volia prendre la posició a la qualificació.
En Saldurkof s’anava vestint amb aquella parsimònia amb que ens vestim la gent amb classe, la gent important, nomes li quedava calçar-se.
I també ho va fer.
Jo, vaig arribar a on vaig voler.


dilluns, 7 de maig del 2012

Jo m'invento moltes histories


Extret de llibrevell.cat




















Jo m’invento moltes histories.

Si jo sabés escriure seria un escriptor famós, tancat en el seu estudi, emboirat de fum i d’alcohol, com un personatge de pel·lícula en blanc i negre.
Si jo sabés de plantes seria un jardiner, saludant a la senyora de la casa quan, en arribar el cap de setmana es presentès acompanyada de un seguici d’amics, amb el meu davantal de jardiner i  la meva paleta de jardiner.
Si  jo sabés de malalties seria metge, un bon metge, passaria consulta a casa del malalt per tal de ser el mes proper possible amb ell i amb el seu patiment, i li miraria el pus del coll amb una mica d’ aire de: ja t’ havia dit que no anessis descalç...
Si sabes escoltar dins meu, llençaria els mòbils i telèfons que m’interrompen quan penso.
Si n’entengués de peix seria peixater, alt i gros com gairebé sempre m’imagino als peixaters (serà per el meu amic Jaume), i parlaria amb les senyores que si això, que si allò altre i m’eixugaria les mans de sang de peix al davantal de peixater -que es diferent al de jardiner.

El meu problema es que no se res de res, de res, i això em crea molt mal rotllo.

Em fa por que un dia em desperti tot essent un escriptor, que poda unes angines d’aquelles que donen tanta febre a una orella sorda d’una cabra de mar.
Extret galeria flickr de  wsrmatre
Per això jo m’invento moltes histories i així no m’adormo i, com no puc dormir, escric i quan em canso, faig de metge, de jardiner, d’orella, de peixater.                                

Si os plau que algú m’ajudi...

In memoriam del meu barman preferit (tu ja m’entens cari)


dijous, 3 de maig del 2012

Un bitllet de 50

Els bitllets de cinquanta euros (amb altres bitllets no ho he pogut comprovar) tenen un efecte singular en alguna gent (tampoc ho he pogut comprovar amb tot el mon, per raons d’agenda), aquests bitllets deia, fan canviar el aspecte exterior d’algunes persones.
http://www.que.es/archivos/201006/dinero_billetes_n-365xXx80.jpg

El cas que m’ocupa i em preocupa es el de un senyor que per telèfon, tenia un caràcter aspre, tosc, gairebé desagradable, amenaçant... I que es va convertir en una Mare Teresa de Calcuta osonenca, en tenir a les seves mans un grapat , important, d’aquest miraculós material.

Em sap greu no haver-lo conegut personalment abans del seu canvi sobtat de personalitat.
Haguéssim fet una bona parella, potser passejaríem pels camps florits de Califòrnia, o ens xutaríem qualsevol cosa estimulant en vena, i ens hauríem arribat a estimar, estic segur.

El nomenat anteriorment senyor osonenc no crec que sàpiga qui es la Mare Teresa de Calcuta, i es possible també que per ell estigui be que això sigui així.
A vegades es millor la falta de coneixement, que el dit: A siiiiiiiiiii, la dels “indieeeeets”
No crec que sàpiga tampoc de solidaritat, ni de cooperativisme, ni de igualtats. Viu en un mon diferent, on l’èxit, l’arrogància, els cotxes i les senyores luxosos/as son el seu horitzó i, o l’ha tocat, o el tocarà ben aviat aquest horitzó.

Amb aquesta mateixa ma amb que ha tocat aquest suposat èxit, tocarà al fill de la veïna, a la/el amant, al del quiosc de diaris, a un client, a un nen que surt de la guarderia li rascarà el caparró, comprarà loteria i tocarà la venedora cega, es lleparà la punteta del dit índex per a passar el full del diari que rellegeix en veu mooolt baixa al bar, tossirà al metro, escopirà a terra al carrer...
I, com si fos una malària o un dengue qualsevol, anirà encomanant el seu estat a totes les persones.
Cada dia al CAP rebrà (nomes de dia, a la nit tanquen) de deu a dotze consultes de persones, amb els mateixos símptomes.

 El sr. d’osona sentirà un moment curt de vergonya per el seu posat pagesot, mirarà a tothom per sobre de l’espatlla i dirà: cada cop en som mes. Es posarà el grapat important de bitllets de 50 a la butxaca i es notarà el bony al pantaló com si trempés
- “Amb el que ens esta caient  a sobre, no mes ens faltaria tenir que passar per urgències.
I si hem de pagar la visita ?”.

dimarts, 1 de maig del 2012

1 de maig


Avui es 1 de Maig.
Jo no se l’historia del 1 de Maig, però avui l’aprendré. “La primera y gran necesidad del presente, para liberar al trabajador de este país de la esclavitud capitalista, es la promulgación de una ley por la cual la jornada de trabajo deba componerse de ocho horas en todos los Estados de la Unión Americana. Estamos decididos a todo hasta obtener este resultado”.(font: UGT)

Fa molts anys vaig veure una peli “ Zacco et Vancetti ” estava be.


Anava de la lluita sindical a no se on, on passava no se que, a no se qui, no se quan.
Jo recordo els moviments obrers d’antuvi, on ser obrer era un orgull, una classe, una condició i una manera de ser.
Les lluites de la SEAT a Zona Franca, la PEGASO a Sant Andreu, la construcció a tot el cinturó obrer de Barcelona.

Sempre en la meva modestíssima opinió, crec, que això ja no existeix.

Si ara tornem al carrer es perquè ens toquen la butxaca, no la classe.
No tenim l’orgull de classe, ja no som treballadors;  Som: Auxiliars mèdics, treballem a una empresa de Conssulting, som tècnics en manipulació de estris fustils o d'estris d'habitatge, encara que íntimament, sapiguem que som fusters i paletes


Ens diuen el que fa la ma dreta però, enseguida urgeix que la esquerra no ho sàpiga
Fa vergonya ser treballadors?
El veí es: Encarregat, supervisor a la secció, Manager System... i te un BMW o una caseta a l’Empordà

Els Sindicats intenten, aglomerar una classe que ja no existeix, i els obrers intenten aglomerar-se en uns sindicats que tampoc existeixen.
Be, si existeixen en tan que defensors de causes nobles; Hi son quan t’acomiaden de la feina, (cobrant una pasta ganssa al company acomiadat,  per el seu assessorament legal), quan tot dinant amb el ministre de torn, es desfan en elogis per aquest VIÑA DEL DUERO , (que si be te cos, no acaba de ser lo afruitat que s’esperava), la majoria de cops ja no recorden a que havien anat; ahhh siii: a dinar!!!!!
Per sentir-nos obrers, nomes cal que sapiguem on estem, que no intentem ser qui no som, "ets tu qui reps de mi ; Jo de tu cobro un sou" (d’una cançó de l’Ovidi )

Abans que ens toquin la borsa, la minvada borsa dels diners, hauríem d’estar junts, colze amb colze, com obrers, com germans, “si ens toquen a una ens toquen a totes”
Crec,que en aquest mon, sobren “jefecills”i manquen obrers

Nomes tenen valor –els diners- si amb qui has de negociar te’ls valora.
Hi haurà un dia en que no faran falta
No fan tanta falta