divendres, 22 de juny del 2012

DOL






Del dol, no en puc parlar massa la meva experiència és limitada a aquest relat.
Al Maig de 1578 jo estava fent una campanya a favor de l’us del preservatiu a la porta de un Lidle que havien obert just a la rotonda que separa la plaça dels països Catalans amb l’Avinguda de Bankia, (no se, potser era un altre any o un altre mes, no ho recordo).

Va passar per davant meu la persona mes fosca que havia pogut veure mai, roba fosca, pell fosca, dent fosca. Duia una bata ratllada en negre i el fons del estampat també era negre, però menys negre que el negre de les ratlles amb que estava ratllada la bata negra, (no se, potser no era ratllada i eren quadres negres, no ho recordo).


Em va cridar la atenció la poca il·luminació que hi havia a la porta d’aquell “Súper” Alemany i crec recordar que la gent portava llanternes per a posar la moneda d’un euro o de 50 ctms d’euro a la ranura del moneder que portaven els carrets de comprar, i també que anaven amb espelmes de pastis d’aniversari -que estaven d’oferta- per a veure-hi entre la selva de llaunes, ampolles, formatges i iogurts, que dormitaven als prestatges repartits en represes fosques.


Vaig saber per una caixera, a la que vaig anar a demanar canvi d’un bitllet de 5 euros o 5 maravedís (ara no ho recordo) per a posar a la ranura de les monedes, la moneda d’un euro o de 50 ctms d’euro. El moneder acceptava les dues mides de moneda (jo vaig pensar estem a la edat mitja i mira quins “adelantos”), ho vaig pensar poc, perquè soc de poc pensar. Doncs això: vaig saber per una caixera que tot s’havia tornat més fosc al passar aquell personatge de la bata ratllada o quadriculada (si no ho recordava 11 lineas
 abans no ho recordaré ara...) i això em va fer començar a sospitar en la mort d’algú o d’alguna cosa.

De cop em va venir un maquiavèl·lic mal de cap, una tortura encefalopatia que mes semblava produïda per un cop que per un motiu intern.
Vaig aixecar la vista com vaig poder i en front tenia les rajoles de xocolata que em varen fer sospitar perquè diuen que el xocolata es molt dolent per al mal de cap.
El meu hàbil instint de periodista secret em va fer adonar, que el mal me’l podia haver
causat una ampolla de Lambrusco (dos per 3 euros esta be no? El preu dic...) que estava feta a miques al meu costat acompanyada d’un bassal gran de sang i un tros de cervell.
Vaig anar a la caixera i li vaig dir que fes el favor d’enviar algú de neteja que allò estava fatal i feia fàstic de tant brut...

La caixera va enviar a un noi, tagal, que estava per això: per netejar.
Jo flipava per que vaig estar davant d’ella i era com si no em veies cosa que desprès he parlat amb col·legues d’aquí i es veu que es completament normal amb una caixera de “súper”.
Jo juraria que el nano, tagal, em va passar per el mig, o sigui que em va travessar, quin mal rollo i quins calfreds em varen venir, per sort ja no sagnava ni em feia mal res, nomes era com si se’m hagués mort la memòria, i el cap i les cames i els braços i tot jo...

  

dissabte, 2 de juny del 2012

TINC UNA AMIGA QUE HA ADOPTAT UN GOS

Tinc una amiga, una molt volguda amiga, a qui el metge de capçalera li ha receptat un gos.

Ni corta ni perezosa, ja la veus el passat dissabte anant amb tota la cort de la seva família, unes 1256 persones i un ca, a un lloc d’aquest on adoptes un gos i et sents be.
Molt millor que anant al psicòleg o a una màquina d’aquestes que posen als centres comercials o a la porta dels museus. Maquines expenedores de gossets, gatets, iguanetes, colibríets i qualsevol animal, al que es pot disminuir el nom, de manera que diguis cadell de la forma mes ridícula possible i on per una fracció entera de moneda (encara no es pot pagar amb targeta), passes a ser company/amo d’una mascota, (es un nom ben lleig aixó de mas-cota, sembla un restaurant de muntanya).

Ella dirà el que vulgui però jo crec que li han donat mig gos.
Es mono però li falta un tros de pota, en concret 4 trossos. Es de marca Basset com el de la casa de sabates Hush Puppies (que vol dir: fer callar mascotes), no te pedigrí ni tan sols una bona línea de sang; es un gos, gos.
De nom li ha posat Alberquí en record del malauradament desaparegut oli.(snif).

El primer problema gros que ha tingut es el de trobar on duia les instruccions i el prospecte d’us, l’animalet.
Desprès llegir i interpretar
- La “posologia”:
En principi com es pren un gos? En deju?, despues de las comidas? L’has de sacsejar abans de prendre-te’l?
- El segon problema ha estat la dosi:
Quan de gos has de prendre? 50 ml? Una culleradeta? Com es fa una culleradeta de gos?
- La composició:
Com sempre, no l’ha mirat -a tu que t’importa l’excipient que porta un gos-
- Els efectes secundaris:
Aquí hauríem de parlar d’uns coixins (que en pau descansin) que tenia a la saleta, i alguna altre cosa que ha passat a millor vida.
- Interacció amb altres medicaments: (pensem que li ha receptat un metge i per tant deu ésser un medicament)(dos punts un altre vegada)
Com no canviï es un animal sociable i ditxaracheru.
-Aspecte del producte i contingut de l’envàs:
Que voleu que us digui: ...un gos.

Era hora que un sr. Doctor , una persona que ha estudiat tant i tant, i tant, sobre limfomes, berrugues, pus, sang, pústules o caspa, es dignes a receptar coses que no surten de laboratoris farmacèutics, fent cas de l'a benvolguda Teresa Forcades.
El que em fa patir una mica es que quan la esmentada industria se’n assabenti, tot i que estem submergits en una crisi moooooooooolt gran, tindrem supositoris de gamba, cataplasmes de cérvol, pomades de baba de cargol amb moc de senglar, pegats de goril·la, injeccions de cuc de terra i diverses coses sempre que siguin caríssimes i s’hagin de comprar en farmàcies i “bajo prescripción facultativa”.

 Els visitadors mèdics seguiran oferint vacances pagades a Honolulu als senyors doctors mèdics a canvi de que patrocinin els polvos de llàgrimes de cocodril per a les nafres de les ungles dels peus, en contes de dir senzillament que et rentis.
Costarà de canviar les coses però: un altre mon es possible, encara que la “prima de riesgo“ segueixi tan fotuda.
No pot anar al metge perquè ha perdut els papers.