diumenge, 30 de juny del 2013

Niguls




Avui tinc la satisfacció de tombar-me panxa al cel veient passar les filigranes de coto engalzades en un marc blau del cel pur i inabastable.

Que bonic. Es la teva imaginació, la que dona nom a cada forma que fa un nigul, ara un lleó, ara un mosso agredint un manifestant amb una pilota de goma, ara un accelerador de partícules... Que bonic.
Com si m’atures la brisa que m’acaronava les crostetes de la cama, vaig notar, abans que veure, la presencia d’en Tomàs, el meu amic.


Tombat a la gespa, cara al cel com jo mateix, distret amb la pel·li que ens passava el firmament. Les mans en lloc de pessigar crispetes eren a sota del cap, la única diferencia en el acomodament d’un cinema comercial, les crispetes i el preu de l’entrada.

Junts varem començar aquest viatge de acompanyament, silenciós amb un gran respecte per l’altre. Intentàvem, que el soroll que fa el cervell en pensar, no molestes el pensar de l’altre.
Tombats a terra, vigilant el cel, com si la humanitat sencera ens hagués encarregat aquesta feina, que no per còmode deixava de ser feixuga i altament responsabilitzadora: badar mirant al firmament.

Us heu xuclat mai la ma amb una aspiradora domèstica? fa una mica de iuiu però tu ja veus que allò no anirà a més, que tot es quedarà al seu lloc, només absorbirà alguna brosseta que t’hagi quedat al damunt, però res d’endur-se ungles, ni crostes, ni molt menys pell ni ossos.
Allò que ens va xuclar era de una força paranormal. Més que xuclar, atreia, se’t enduia perquè tu t’hi deixaves portar.
Crec que se’n diu abducció d’això.
Varem volar tan ràpid, que en el temps que es tarda en pestanyejar, i com si ens haguessin col·locat en un tub d’assaig transparent, l’un rere l’altre, em vaig trobar contant els fils que es desprenien dels baixos dels pantalons d’en Tomàs, els quals eren a tocar de les meves galtes.
En un obrir i tancar d’ulls érem al damunt d’aquella massa volàtil i d’aspecte flonjo.
Recordo que tot i no veure’ns els peus, la sensació era la de trepitjar un terra ferm, segur.

Volàtil com un èter qualsevol, però fort i segur. No hi havia camins marcats però nosaltres sabíem perfectament cap a on anaven les nostres passes com si portéssim una brúixola lligada a cada turmell.
Per ser un lloc on es crea la condensació del aire, la temperatura era agradable, gens extrema.
Ningú dubte -desprès del congres de Walba sobre abduccions- que, el que om abdueix és el cos no material, l’esperit, diguéssim, i no el cos material que en el nostre cas seguia ajaient a terra de la manera mes desenfadada.

De lluny, molt lluny, varen començar a xisclar sirenes que precedien la urgència de la arribada d’un cotxe de policia, ple de mossos d’Esquadra, malhumorats com sempre i, al menys en aquest cas, violents i alçant la veu, segur que també com sempre; Varen trencar tota la màgia d’aquella pau a la praderia.
Se’ns varen endur sense donar cap explicació, com amb pressa per que no ens veies ningú.
Varem fer nit a la cel·la; Era freda, humida, res a veure amb el nostre idíl·lic prat.
No varem tardar gens en que ens presentessin davant d’un jutge i del seu jurat, compost per senyors i senyores amb cara d’haver deixat els plats en remull mentre eren fent una feina agre i desagradable: Jutjar el proïsme.

Obra de Bansky
El fiscal, amb cara de molt enfadat, passejava sala amunt, sala avall, en una coreografia molt ben assajada i no per repetida, sabedora de un gran èxit en el mon jurídic de la zona.
Va començar interrogant el sr. fiscal,
-No és veritat que en el dia dels fets, el seu amic (Tomas d’Aquí Raureda) i vostè mateix (Ramon Sensible i Força), éren feliçment tombats a terra mirant els núvols de la manera mes desenfadada possible??? Ein???
-Segueixo preguntant: Podríem pressuposar... Que eren... Feliços en aquell instant???
Aquesta darrera pregunta la va deixar anar com qui escup un pinyol d’oliva fent punteria en alguna cosa.
-Sra. jutgessa, senyors i senyores del jurat; faig aquesta pregunta per a demostrar que, malgrat la situació mundial de crisi, penúries, tristor, gana, repeteixo malgrat tot això, la sensació que es desprèn de la escena que els acusats protagonitzaven era de una complerta felicitat, i els acuso, en facultat de fiscal enutjós de la cor de: INSOLIDARIS I MALA GENT!
Va arribar l’hora de l’alleujament. El nostre advocat (el defensor li deien) anava a fer us del seu domini de garbuixos legals, de desembossador de causes perdudes, de paladí de la justícia -va pressionar el Belcro de la seva toga (no sabia cordar botons)-, deixà que les seves dents davanteres rosseguessin amb seguretat la pasta de la part final de les barnilles de les olleres i va deixar anar:
-OLA. I TU QUE ASE?
Va recollir els seus documents en una cartera de pell Loewe, i va seure extenuat.
A cua d’ull el jurat, el fiscal, i el mateix jutge varen veure la fi de la seva exposició i van poder respirar tranquils. Quina subtilesa la d’aquell picaplets, quin professional!

El jutge va demanar una pausa de 20 minuts per a refer-se de la actuació de l’advocat i també perquè la pròstata obligava.
Passats el 20 minuts, el magistrat, es va preparar per a dictar sentència.
-Com a jutge d’aquest difícil cas em trobo en situació de poder dictar sentencia.
(Ho va dir desprès de rebre la cartolina que li va acostar el portantveu del jurat)

-Puc condemnar, i condemno. a en Tomàs d’Aquí Raureda i a Ramon Sensible i Força, a que passin els darrers anys de la seva vida, tancats i custodiats, en cel·les separades. Així mateix, que se’ls hi cusin els ulls de manera que mai mes puguin interpretar que una visió és agradable.
Dos mossos els varen agafar del braç i amantillats els varen conduir sala enfora cap a ves a saber on.

En Tomàs i jo mateix patíem una mica en veure des de dalt del núvol que, passava el temps i els nostres cossos no tornaven
Quan el nigul es va transformar en boira, va tocar terra, cosa que el meu amic i jo varem aprofitar per baixar.
D’acord, no teníem un cos físic, però ens sentíem mooolt feliços i ningú ens podia prendre la imatge del que havíem vist de dalt estant.

dilluns, 24 de juny del 2013

Розорюються, якщо ви нічого не знаєте

Camino i veig, en cada arbre, un company que em convida a gronxar-me d’una seva branca, i defugir així, de la responsabilitat enorme d’afrontar cada cosa amb la resposta de un no rotund, sense sortida, ni matisos ni grisos, ni cap solució mes que la que la llei marca i no la justícia que deuria acompanyar-la.
Penso, per altra banda, que cap arbre té on gronxar-se quan ja no pot més, quan la resposta és sempre: no. “Se siente “.

Això em fa recordar un conte txecoslovac que es diu: Розорюються, якщо ви нічого не знаєте (L’arbre que no sap gronxar res).
Era una vagada un arbre d’aquests que s’anomenen plataners encara que no donen plàtans ni res, nomes aquelles boletes verdes, grosses, que piquen molt si en caure a terra deixen anar les seves llavors i et voleien a sobre

Els plataners poden arribar a mesurar uns 50 m. per el que tenen tres nivells de vida.
La part de sota la coneix tothom, especialment els gossos urbans, els deglucitadors de borratxera fàcil i jo, que hi entropesso sovint.
La part central és una mica mes recòndita i només és visitada per ocells varis i per algun mitjó caigut d’alguna ma maldestre desde un estenedor d’alguna casa.
La part de dalt... Ahhh la part de dalt !!! Un mon inexplorat i insòlit existeix a les capçades dels plataners bords. Ombrívola i fosca, es diu que acull en els seus dintres, un univers de coses obscures, velles i màgiques.

Un plataner viu mooooolts segles i acumula més històries de les que cap persona de les que creu tenir gran fantasia, pot imaginar

Diuen les iaies que n’havia un, molt pinxo, que fent una mica de fresa i un lleuger moviment amb el seu tronc verd/gris, espantava als gossos en la seva part baixa, gafarrons a la part central i esperits malèfics i juganers a la capçada.
Mai ningú s’hi havia enfilat, mai, fins que aquells nens, jugant amb el seu estel, si varen veure obligats. D’un salt àgil, en вичавки ja era tronc amunt, grimpant i grimpant, com si no costes gens. A la que va trobar un lloc que li va semblar segur, va cridar en Антоніо per que li anés al darrera en aquesta carrera vers l’estel, en Антоніо així ho va fer tot i deixar-se un trosset de pell del genoll, en fer cas al seu amic.

Un tercer, més poruc o més conscient, tibava del carret de fil de terra estant. Джонні, li deien, no feia altre cosa que sotjar l’extrem del fil que es perdia entre les branques, en allò li anava la vida, al menys això li havia dit en вичавки.

No era fàcil aguantar l’equilibri en un mon nou i fosc, però, de cop, tot es va anar transformant: un camí, un carrer, una avinguda, un centre comercial tot ple de botigues espectaculars; Això si, no hi havia massa clientela comprant, però tampoc hi havia venedors venent, era com un centre comercial fantasma en mig de un no res fantasma, en un dal d’arbre fantasma.

A en вичавки se li va despertar una fam bestial. Hora de berenar mes l’exercici de pujar l’arbre li havien creat una necessitat difícil de pair sense deglutir alguna cosa dolça i suculenta, com els articles que els hi prometia aquella pastisseria, que com una revista pornogràfica ensenyava les seves intimitats des de l’aparador.
Varen entrar i, com del no res, va sortir un dependent vestit de manera molt estranya, amb un uniforme que tan servia per a vendre el diamant mes subtil, com per treure carbó d’una mina.

- Un tros de coca (va demanar en вичавки) i no escatimeu amb el sucre!!!
El dependent, lleig, grenyut i amb una mica de baba que regalimava llavi avall li va contestar que no en tenia de coca, que tot el que veia exposat a la botiga era de fusta pintada i decorada per els millors artesans, si volia li podia donar mig entrepà de xistorra mossegat, un croissant al que li faltava una banya o un paquet de galetes començat (encara en quedaven 8 o 9).
Els nens es van mirar amb estranyesa l’un a l’altre, i es van decidir per l’entrepà.
Tot menjant amb fruïció, varen anar recorrent, aparador rere aparador, totes les botigues deixant la marca del nas al vidre de totes elles.


La temperatura no es podia definir com a freda, era inexistent i demanava d’una samarra i uns bons mitjons per a combatre aquesta absència
Segona botiga; Espectacular.
Quina conjunció de colors quines combinacions de ratlles, estampats, llisos... Mai haguessin pogut pensar que el món mitxonil donava tan de si.
En especial els hi varen cridar l’atenció uns de estampats amb unes cares de gos, que permetien dur els peus bruts, sense que ningú, gosés a tocar la peça de roba, estava ben vigilada.

- Bona tarda –varen dir-, i també, i com del no res, va tornar a sortir el dependent d’abans
Amb la mateixa roba i el mateix aspecte.
- Els senyors diran (els hi va deixar anar com una frase feta del que s’avorreix despatxant)
- Si. Volem els mitjons aquells...
No els va deixar acabar i els hi va repetir això: tot el que veieu exposat a la botiga es de fusta pintada i decorada per els millors artesans, però si voleu tinc dotze samarretes de distints colors i 1.276 mitjons desaparellats.

Cada nen es va fer seu un parell de mitjons i una samarreta de màniga llarga, controlant, això si que combinessin el millor possible en disseny i color.
Aquestes mosques que es pugen al nas quan no veus clara una cosa, havien fet un macro niu a les narius respectives dels dos amics.

La propera botiga que es varen trobar era, com podia faltar, una casa de joguines.
Parlar de lo boniques que eren les coses allí exposades, és com voler ofendre a tantes persones que ho farien infinitament millor que jo.

Senzillament dic que, l’objecte que els hi va cridar mes la atenció va ser un estel, igual igual igual que el que estaven perseguint abans no es trobessin en aquell paradís del comprador.
Podeu imaginar-vos que varen entrar amb certa ràbia continguda

- Hola; Que no hi ha ningú que despatxi aquí?
Com no podia ser de un altre manera, el dependent de les altres botigues, aquest cop enfilat a una escala treien la pols d’un prestatge, els va demanar:
- Els senyors diran
Per no aixecar la llebre, tot dissimulant van demanar per un preciós tren de fusta però ja sabien la resposta
- Tot el que veieu exposat a la botiga es de fusta pintada i decorada per els millors artesans...
Foto: AN-><-NA

Aquest cop varen ser ells els qui no el varen deixar finalitzar la frase
- Ja en n’hi ha prou d’aquest color!!! Aquest estel del racó es nostre i ben nostre!!!... Però si encara se li pot seguir el fil que aguanta en Джонні des del carrer!!!
El dependent, amb aspecte una mica ensorrat es va sincerar amb els nanos
- Aquí dalt estic molt sol, no rebo visites, ningú mai a tingut a bé gronxar-se d’una branca, desprendre’s de patiments entre les fulles, només, de tant en quant hi trobo un tros d’entrepà que algú llença cap amunt, un mitjó que cau de algun estenedor...
- Un estel... (va sugerir en вичавки)
- Si, un estel, una pilota un...

No varen deixar de tenir un sentiment de pena però, resseguint el fil que els guiava, van tornar a terra i, com dos bons amics, es varen fer dues promeses

1. No explicarien res a ningú
2. Vigilarien molt més on feien volar el seu estel.