dimarts, 24 de setembre del 2013

Onze de novembre

Si hagués sabut que la meva demanda havia de fer tan de soroll no li hagués preguntat res. Era un home esquerp darrera la façana d’un home seriós, avorrit, i brutejava una mica molt.
- Ets viu?
li vaig dir.
Tampoc trobo que fos una demanda tan estranya!!!
D’acord, no el coneixia de res, no podia ni mentir-li amb un: Si home si!!! Aquell dia que…
Només em vaig quedar pal plantat davant d’ell i li vaig escopir la pregunta.
Peró, per a mi era una cara tan coneguda com la de qualsevol altre que hagués rebut sobre seu aquell patac d’aigua que ens havia sorprès aquella tarde, d’estiu/tardor, és a dir gens.

No res no m’alleujava tan com saber-me desconegut per tothom, ser una persona anònima, enmig de una ciutat anònima, en un món anònim.
Li vaig tornar a dir: - Ets viu?
Era un home masculí, d'aproximadament 48 anys amb tres mesos i potser quatre dies, amb un fusell penjat al braç amb la naturalitat de qui porta un sarró amb les claus i el tabac. Era un militar.
Amb aquesta pregunta li demostrava la meva atenció cap a ell, la preocupació o la ocupació de que estes bé, de que tingues clar que algú es preocupava de la seva persona, malgrat jo sabia que no serviria per a res.
El seu guardapols de soldat (cap, mai a la vida havia estat tan acurat en la seva feina de “guardar-la-pols”), era brut de tants dies de trinxeres, sang i fang.
Li vaig demanar per tercer cop:
- Ets viu? I vaig afegir: o no? De manera que em semblava que l’obligava a una resposta que fins ara no havia rebut.

Va ser breu la resposta i a la vegada contundent i incomprensible
- Ni soc viu, ni sé on ni qui sóc.
- No sé que m’ha fet venir cap aquí
- No entenc res
- Tu qui ets?

- Només un vilatà, una persona que intenta preocupar-se per els demès, només un veí (li vaig respondre).
Es va anar explicant i en fer-ho, jo notava com descarregava llur pressió.
- Varem rebre una quantitat enorme d’aigua a sobre, va ser anormal va ser de cop i no per això ens sentíem mullats ni molestos, només ens feia patir no trencar el equilibri natural que s’anava creant entre els nostres peus amfibis.
Algues entre mol·luscos, peixos grans, petits i crustacis anaven, amb ordre, omplint cada una de les trinxeres que havien estat el nostre aixopluc davant de l’enemic, convertint-se en enormes peixeres, ocuparen el laberint de forats que havia estat casa nostre des de feia tants dies, tants que cap de nosaltres podia recordar el inici d’aquella “festa” de morts.

En aquests moments, de la cantonada i en ordre, varen començar a aparèixer, com a fantasmes, més companys del meu inquirit. A cadascun li corresponia una quantitat més gran de pols i merda que a l’anterior.
Tots anaven junts i capbaixos, la seva presència semblava absent com la de un monjo que fa servir una llarga caminada per poder fer una llarga meditació.
N’eren mil? Cinc cents? No ho sé, només em va cridar l’atenció un reguerot d’aigua que regalimava dels seus vestits de soldat, era una aigua de un color vermell de sang, com si aquelles llargues capes s’haguessin endut l’horror de totes les guerres, xopat en el feltre gruixut del seu teixit, com si la misèria que representa un enfrontament com aquell, s’hagues impregnat a la sang de les ferides i a les crostes de les curacions i com un neó florescent anuncies i denuncies aquest estat de coses a tothom que ho volgués veure.
Per altre banda, en no haver una diferencia important en els seus uniformes, era difícil, gairebé impossible de distingir els que havien estat a una banda o l’altre de la trinxera, com si l’aigua hagués esborrat les diferències en les vestimentes i s’hagués emportat els colors de les banderes, insígnies i distintius.

El meu acollit seguia parlant i, a la cara duia escrit “No entenc res“.
Em va explicar que recordava una filla com si fos seva i, de retruc, alguna dona de qui no tenia clara la propietat, un capità, crits, bales, enfrontaments, xuscos de pa, tabac, fotos escopinades…
Tampoc no tenia clar l’ordre ni la realitat dels esdeveniments viscuts, com si la força del aigua rebuda ho hagués remenat tot com a una coctelera.

Em va desaparèixer del davant de la mateixa manera en que s’hi va posar, com si no hi fos, com un esbufec d’aire.
Era un home masculí, d'aproximadament 48 anys amb tres mesos i potser quatre dies, amb un fusell penjat al braç amb la naturalitat de qui porta un sarró amb les claus i el tabac. Era un militar i, mi jugo alguna cosa, que era mort.
Es una merda morir per algú que ni tan sols coneixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada