divendres, 22 de juny de 2012

DOL






Del dol, no en puc parlar massa la meva experiència és limitada a aquest relat.
Al Maig de 1578 jo estava fent una campanya a favor de l’us del preservatiu a la porta de un Lidle que havien obert just a la rotonda que separa la plaça dels països Catalans amb l’Avinguda de Bankia, (no se, potser era un altre any o un altre mes, no ho recordo).

Va passar per davant meu la persona mes fosca que havia pogut veure mai, roba fosca, pell fosca, dent fosca. Duia una bata ratllada en negre i el fons del estampat també era negre, però menys negre que el negre de les ratlles amb que estava ratllada la bata negra, (no se, potser no era ratllada i eren quadres negres, no ho recordo).


Em va cridar la atenció la poca il·luminació que hi havia a la porta d’aquell “Súper” Alemany i crec recordar que la gent portava llanternes per a posar la moneda d’un euro o de 50 ctms d’euro a la ranura del moneder que portaven els carrets de comprar, i també que anaven amb espelmes de pastis d’aniversari -que estaven d’oferta- per a veure-hi entre la selva de llaunes, ampolles, formatges i iogurts, que dormitaven als prestatges repartits en represes fosques.


Vaig saber per una caixera, a la que vaig anar a demanar canvi d’un bitllet de 5 euros o 5 maravedís (ara no ho recordo) per a posar a la ranura de les monedes, la moneda d’un euro o de 50 ctms d’euro. El moneder acceptava les dues mides de moneda (jo vaig pensar estem a la edat mitja i mira quins “adelantos”), ho vaig pensar poc, perquè soc de poc pensar. Doncs això: vaig saber per una caixera que tot s’havia tornat més fosc al passar aquell personatge de la bata ratllada o quadriculada (si no ho recordava 11 lineas
 abans no ho recordaré ara...) i això em va fer començar a sospitar en la mort d’algú o d’alguna cosa.

De cop em va venir un maquiavèl·lic mal de cap, una tortura encefalopatia que mes semblava produïda per un cop que per un motiu intern.
Vaig aixecar la vista com vaig poder i en front tenia les rajoles de xocolata que em varen fer sospitar perquè diuen que el xocolata es molt dolent per al mal de cap.
El meu hàbil instint de periodista secret em va fer adonar, que el mal me’l podia haver
causat una ampolla de Lambrusco (dos per 3 euros esta be no? El preu dic...) que estava feta a miques al meu costat acompanyada d’un bassal gran de sang i un tros de cervell.
Vaig anar a la caixera i li vaig dir que fes el favor d’enviar algú de neteja que allò estava fatal i feia fàstic de tant brut...

La caixera va enviar a un noi, tagal, que estava per això: per netejar.
Jo flipava per que vaig estar davant d’ella i era com si no em veies cosa que desprès he parlat amb col·legues d’aquí i es veu que es completament normal amb una caixera de “súper”.
Jo juraria que el nano, tagal, em va passar per el mig, o sigui que em va travessar, quin mal rollo i quins calfreds em varen venir, per sort ja no sagnava ni em feia mal res, nomes era com si se’m hagués mort la memòria, i el cap i les cames i els braços i tot jo...

  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada