dijous, 15 de novembre de 2012

UN POBLET SOLIDARI


En un dia d'aquells de novel·la de por, jo anava passejant Ripoll amunt (mes fred), Ripoll avall (mes càlid) també vaig passejar d'est a oest però no vaig saber trobar la diferencia tèrmica.


Plovia, nevava, “huracanava”, turmentes vàries, fred irresistible, óssos, pingüins, fredolics (bolets), eren els meus companys en el agradable passeig , que m havia regalat aquesta matinada de dijous.

Ja s’estava fent de dia quan se’m va atansar un senyor d'origen estranger amb cara de fred.
El vaig mirar seriosament i vaig arribar a la intima conclusió de que era nord-Africá i, potser podia filar mes prim : era Marroquí

(En aquest moment em voldria dedicar una reflexió íntima).

-Quan i quan m’havia ensenyat l’experiència que donen els anys a reconèixer la gent en la distancia!!!. N estic orgullós...

Es un aprenentatge subtil, gairebé intuïtiu, estic molt agraït a Santa Perpetua, que es la patrona de la fixació, en que m’hagi concedit aquest do.

En definitiva, i pecant d'immodest, sóc un professional de l’observació

Gracies “Perpe”

El senyor em qüestió duia la xilava entortolligada al coll, fruit d'alguna ventada, descalç, les babutxes a la mà, fumava no sé què en una gran màquina fumatòria, que li dificultava el caminar, el camell digne, amb cara de fred, duia l’adhesiu de la ITV de camell/utilitari, una mica desenganxat, entre els dos ulls.

De la haima i els 36 familiars que l’acompanyaven en parlarem un altre dia.

No em cansaré mai d'agrair a Santa Perpetua que m’assenyales amb el meu do.

Era un home d'una edat indefinida (53 anys, 117dies, 17 hores i 25 segons).

“Gracies Perpe“ 

El home, deia, em va donar els bons dies i desprès va voler enardir el temps climatològic, però es va donar compte de que no podia: Feia un dia de gossos.

La conversa va anar sobre la necessitat d'alguna ajuda que tan ell com la seva família tenien.

En no res ens varem posar d'acord.

Un nodrit i a la vegada espectacular grup de treballadors socials a càrrec del Ajuntament de la Vila, va començar un desplegament de material (al que per altra banda ja ens te acostumats).

Tots amb el seu uniforme amb la inscripció xerografiada “APA-LI” a l’ esquena, menys 4 que duien el uniforme al reves (no posava IL’APA, si no que ho duien al pit).

Una enorme peça, en forma de neula curta, amagava una estora vermella, d’un gruix considerable. La varen desenroscar fent un caminet desde els vehicles fins a la haima on, a hores d’ara, un altre grup de treballadors municipals hi instal·lava una calefacció, el combustible de la qual eren les caques del camell (ja n’ haurem de veure coses...).

Un tercer grup d’obrers encenia de manera obsessiva barretes d’encens, comprades al “xino”.

Fatal.

Entre les cues dels huracans i el ploure persistent, no oloraven a res.

Amb 2 cavallets i una fusta de seguida varen improvisar una taula, folrant-la de un vellut vermell, solemne.

Allà a la llunyania una silueta, amb un caminar molt elegant (encara que va ensopegar dues vegades en alguna arruga de l’estora)

ERA EL GALLEC UNIVERSAL.

Varen començar a fluir nens de tots els carrers propers.

Amb senyeres petites uns, i amb grans banderes “panyoles” d’altres, li varen donar la benvinguda.

ELL ,va discursar breument sobre uns “hilillos d’aigua” que li havien fet difícil l’arribada.

Desprès, i amb gran fluïdesa, es va treure una ploma de la butxaca; També dos “centollos” (cabres de mar), 4 nècores, 2 kg de percebes i un mero (li havien quedat 4 molles dun berenar del partit).

Va firmar... Hòstia com va firmar!!!!!

Quin traç!!! Quina elegància!!!

El que jo/nosaltres havíem ofert a aquell senyor, company ciutadà, era una merda (propera, real, eficaç, creïble), però merda.

Era moltíssim millor, on vas a parar?!!!, la promesa firmada de que mai més els hi faltaria res, vivenda, escola, serveis socials que treuen els fills a la gent amb raons difícils de justificar, metges, medecines, carnets de conduir camells, camells que no necessiten carnets per exercir de camell, 6 o 7 cases pròpies per a unitat familiar (abans n'eren mes, però havien d'entendre que amb la crisi...), poms de flors i garlandes per a guarnir les cases (res de haimes ja ).

Entre el fort ploure i el vent,  la tinta blava, (no podia ser d'un altre color),  així com el paper oficial,  es varen anar esborronant, desfent.

Quina llàstima de document !!!
Crec, que els trossets de paper encara voleien per el Ripollès, per tota Catalunya potser ...
Quina llàstima de document.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada