dilluns, 1 d’abril de 2013

Marcs anti-palanca

Fa molts dies que no tenia la oportunitat de conduir amb aquesta sensació de no tenir cap presa, de que no vaig just de temps ni m’espera ningú.
Una mena de llibertat adquirida a base de benzina i diners.

Per endavant tinc uns dies de festa i tot sembla correcte, la qual cosa i donat el meu actual tipus de vida, em fa sentir molt be.

No em fa gràcia conduir per la Rambla de Barcelona, em sento en un lloc que no es el meu i em fa por envair la situació de passejant de la gent, però per arribar al aparcament on vaig, no tinc mes remei que fer-ho.
Arribo al garatge, aparco i em penjo al coll una borsa que havia preparat amb les coses elementals per a passar uns dies a casa d’una amiga que m’ha deixat el pis i el cotxe, car ella marxava amb la seva família.

Obro la porta no abans de deixar-hi un tros de dit entre la fusta i un marquet metàl·lic que es posa per que no hi puguin fer palanca i entrar a robar (a Barcelona es veu que la gent va fent palanca, a la que té la mínima ocasió).

“Hogar dulce hogar” encara que no sigui el meu, la meva amiga ha aconseguit que m’hi senti com si ho fos.

Hi entro, el primer un pipi, tot i pensant en un magnífic got d’ aigua fresca que em veure quan acabi (em faig de mentre la reflexió de que ens passem la vida omplin-nos i buidant-nos de coses).

Obro la porta de la cuina i em trobo amb un fet que canviara el meu concepte de estar sol, descansar, i meditar-me a sobre per un parell de dies.
Un escarabat de aproximadament un metre vint cm d’alçada està assegut a la pica de la cuina amb una gorra de beisbol al cap, en concret, de l’equip Cleveland Indians, amb la visera darrera com un rapper qualsevol i prenent, no se què, en llauna (la veritat no m’hi vaig fixar gaire).

Un escarabat, si, un coleòpter de la família d’insectes endopterigots. Amb una quantitat concreta de potes, antenes, i apèndix en general que li donen un aspecte entre fastigós i fatxenda, em diu,
     - Tu que hi fas aquí, la mestressa és de vacances
Jo no penso en que estic parlant amb un escarabat, i li contesto...  - Es que venia a passar uns dies i...
     - Tens una cigarreta?
M’ho deixa anar amb aquella naturalitat que només dona la confiança, o el costum de demanar.

Jo molt digne, li suggereixo el fet de lo inusual de la situació, de seguida s’incorpora, m’allarga una mena de pinça/banya/antena i me la acosta com a salutació , com si em volgués donar una mà que no te, i deixa anar:
     - El meu nom es Avelino, com et dius tu?
No vaig saber negar-me a respondre:
     - Em dic Albert, com estàs? -Això últim, desprès, he pensat que m’ho podia haver estalviat-.
     - Pse... He estat millor i també pitjor, és molt i molt variable la vida dels escarabats, sóc de la família de les paneroles Blatella Germanica, la qual cosa a tu no et deu dir res, però de totes les diferents especies que som, la meva es la mes comú i ordinària
I tu, de quina espècie de persona ets?

Li vull dir que les persones cada cop mes, volem evitar les diferències però, gairebé i sense voler em surt de la boca aquesta merda de definició:
     - Soooooc soc català , jo.
Visc al Pirineu i he vingut, si no he de molestar, per a passar uns dies de tranquil·litat, pau, i reflexió que em fa molta falta.

El fet del meu encontre amb el coleòpter, em crea un desassossec, un neguit amb el que no hi contava
- Podré fer-ho? Et molesta la meva presencia aquí? Podem conviure un parell de dies?

Em contesta amb un “Pse”, que jo per necessitat, interpreto com un si. Surto de la cuina, apago el llum i reflexiono en el “esberginer” en que m’acabo de ficar.
Un escarabat amb el fàstic que em fan...

Quan es fa l’hora de sopar, o quan el meu estómac m’ho demana, entreobro la porta de la cuina i el meu company de pis ja no hi és, si tingues una mida convencional, diria que era canonada avall, però en aquest cas... La qüestió és que no hi és, i jo, evitant el perímetre on era assegut, intento fer-me alguna cosa per sopar, amb fàstic i la idea que demà tindre una pansa al llavi.

Dormo tranquil doncs, com la meva amiga te un gos, posa una porta/reixa (d’aquestes dels nens petits) per evitar que el seu animal entri al dormitori.
Em desperto l’endemà amb una sensació de “no pot ser, ho has somniat“. Faig un pipí, mentre penso en obrir o no obrir la porta de la cuina, i al final decideixo fer-ho.

Esta amb la seva gorra del Cleveland, que son com aquí el Cornella, coneguts però no punters
     - He fet cafè, en vols?

Com negar-me sense ofendre’l
     - Amb poc sucre, gracies
Penso que esmorzarà, marxarà i desprès tindré temps per riure d’aquesta situació entre irreal i estranya.

Em diu per anar a fer un vol. Com em passejo amb això per el carrer!!!! Jo que sempre busco l’anonimat per sobre de qualsevol exhibició pública.
Per a no fer-li el lleig de dir que no, agafo la jaqueta i cap avall, que fa baixada.

Quan som al carrer, tanco els ulls i penso: que sigui el que Déu vulgui. Els obro, de mica en mica i, HO MIRACLE!!! No ens mira ningú, és talment com si el meu company de passeig fos transparent.
Fem cames i tots els encàrrecs que teníem per fer. Havent passat dues hores tornem a la casa/exposició de les meves paranoies

Quan pugem per la escala, l’Avelino em diu que es queda al pis de sota que es buit, no hi viu ningú. Em diu:
     - Així jo no et molesto a tu, ni tu a mi.
Torna a fer la cerimònia de donar-me la pinça/antena/ma i s’escola entre la porta i el terra, entrant així al pis buit.

Jo entro al pis de la meva amiga, no abans de deixar-hi un tros de dit entre la fusta i un marquet metàl·lic que es posa per que no hi puguin fer palanca i entrar a robar (a Barcelona es veu que la gent va fent palanca a la que té la mínima ocasió).

Cap comentari:

Publica un comentari