dissabte, 25 de maig de 2013

L'últim cap de setmana

Quin dia mes ple de llum!!! He decidit fer festa i descansar, trobo que em fa molta falta.
Amb un cotxe deixat i uns quants diners començo un cap de setmana d’aquells que semblen taaaaaaant llargs i que quan et trobes fent-los, passen tan ràpid que et fan pensar que alguna força externa t’ha robat algun trosset de dia, si més no, uns quants minuts.

Quan més m’acosto al meu destí, més es va embromant i encapotant el mati (Rodoliiiiiiii).
Sempre em passa el mateix. El Sol i jo ens defugim i intentem no ser mai en un escenari comú a la mateixa hora, per això el meu bronzejat es penós, habitualment sóc com un llençol blanc amb vida pròpia, però ell, el Sol, també esta mancat de la meva companyia, ell s’ho ha buscat.

De totes maneres i, com sóc tossut, he decidit aturar-me en un d’aquets grans magatzems, per a fer previsió de tot el necessari per a gaudir d’un divendres de platja, encara que cada vegada veig mes clar que no em faran mal els raigs de l’astre, en un dia tan ennuvolat com avui.

La gran botiga on m’aturo té un nom grec relacionat amb alguna cosa de competició o de carrera o... D’alguna cosa d’aquestes que fan cansar i suar. Es diu: Pirena o... Tolon-Tolon o... Deuvegades Pirena.
Em faig gran i no recordo del tot les coses viscudes.

En una mena de cistell blau hi vaig ficant les coses que escullo: banyador, flotador, taps per que no m’entri aigua de mar al nas, taps per que no m’entri aigua de mar a les orelles, peus d’ànec, tub i olleres per anar per sota de la superfície mediterrània, tovallola, crema solar de diferents filtratges -que van del 0’5 al 80, com si fossin Rotrings-, un parell de vestits complerts de neoprè (un per els dies de cada dia i un per anar mudat) i no recordo res més.

Per la finestra (la secció de “coses marines” esta al primer pis) veig com el sol s’intueix, just per darrera dels núvols i em presenta un futur de compres estrenades. Que be, em sento guanyador en la batussa que ens portem el Sol i jo.
Paso per caixa, una nena molt simpàtica que m’atén em diu si considero que necessito una bossa, li dic que si, convençut que aquella compra es possible que no m’hi càpiga ni en el cotxe, i si plou anant amb una bossa, no se’m mullarà.
Em disposo a baixar carregat, més ben dit, molt carregat, amb la meva compra, i em trobo una escala estranya, plena de plantes d’aquestes que s’enreden per tot.

La foscor es notable. En els últims graons, abans de ser a la planta baixa, he de fer servir el peu per a testar el perfil del graó, a fi de no fer una passa massa llarga ni massa curta i caure.
Baixo el últim graó de la meva consciencia real i faig el primer pas de un futur difícil d’entendre.

Soc al mig d’un passadís llarg, verd i de uns 2,5 mts d’alçada, no hi ha gent, i això em fa recordar que en entrar a la botiga he pensat, que per ser un dia entre-setmana, hi ha força clientela.
Hi ha alguna cosa a pocs mts d’on som la meva enorme bossa i jo, juraria que es mou, si més no, s’ha mogut fa una estona. M’hi acosto, no sense abans agafar el tub respirador de la meva bossa que em fa el paper d’arma defensiva i em dona molta mes confiança per defensar-me que el tub de protector solar; Digueu-me intuïtiu si voleu. M’hi acosto, deia, i descobreixo un conillet i una mena de gos de la marca teckel, agafats de la mà, fugissers i que, més espantats que jo, corren passant de l’ordre del camí i fugen per algun forat del que jo hem crec es una paret i desprès descobriré que no ho és.

Foto de: http://imgur.com/rey2YpW
L’olor i la humitat fresca que respiro, son agradables i em fan estar mes atent que espantat en descobrir un mon nou i una mica màgic, com l’Alicia en el país de les meravelles.
Sóc un home que ha passat vicissituds, males temporades i a qui no se li escapa una situació estranya i perillosa quan li passa per davant; Aquesta ho és. Em sento sol, tot i que de nou recordo que porto un mon de coses que em poden fer servei, fruit de les meves compres, això em tranquil·litza momentàniament, desprès me’n adono que un banyador amb floretes Hawaianes em podia ajudar poc a sortir d’aquest atzucac.

L’important es no defallir i seguir caminant per trobar la sortida, el pàrquing i el cotxe. Ho faig i me’n en penedeixo molt i molt de no haver-me comprat aquell calçat esportiu (12’56 euros) però que si te’n quedaves 42 parells et sortien regalats (12 euros rodons, crec).
Quan porto 3 hores caminant me’n adono que no faig més que fer voltes i voltes per uns camins limitats en la seva amplada per arbres molt ben treballats, que potser en la base si tenen algun desperfecte i/o forat, però en conjunt donen un aspecte cuidat i net.
Jo juraria que aquesta planta no era així quan he arribat feia unes hores i la he fet servir per accedir a la secció de “coses marines “ PLANTA PRIMERA, no sé...

A la llunyania i en aquest laberint (cada vegada tinc mes clar que és un laberint on em trobo) veig també, una parella festejant de la manera romàntica d’abans, intueixo que es prenen les mans amb pulcritud Isabelina, i es miren els ulls dolçament. Qui sap si es conegueren aquí fa uns quants anys!!! O han vingut a comprar-se un piolet a la secció de “muntanyes agrestes” PLANTA PRIMERA, aquesta tarda.

La situació es la següent: Sóc en un laberint que abans era la planta baixa de una botiga gran d’esports, amb un conill, un gos, una parella d’enamorats, una bossa de coses per la platja, no se trobar la sortida, passa el temps i es va fent fosc.
De cop recordo que tinc un mòbil que hagués volgut en Rambo per sortir de la jungla, porta una brúixola entre altres mil coses, és com una navalla Suïssa en modern, fins i tot, si un dia estàs molt apurat, pots trucar per telèfon em sembla, però per això has de ser un enginyer en comunicacions i jo crec que no ho sóc, encara que no ho sé del cert.

Desprès de remenar i remenar connecto la brúixola; Sé, com gairebé tothom que té estudis, que el mar surt per el Nord-Oest, o sigui que només he de seguir aquest rumb que em marca l’aparell.

Descobreixo com nervioseja la meva bossa de coses per la platja i pren la iniciativa com si fora un gos rastrejador, m’estira i jo no puc fer altre cosa que seguir-la.
Em porta fins a la sortida on hi ha un rètol, un trosset del qual encara es pot veure amb el seu color blau per sota de les fulles que l’envolten. A sota hi diu: FINS AVIAT.
I una merda em tornaran a veure per aquí.
Ja es fosc, carrego com puc la bossa al maleter del cotxe (encara esbufega nerviosa).
El Sol, aquest vell enemic meu m’ha tornat a guanyar.
Ja és fosc de nit.

Cap comentari:

Publica un comentari