dilluns, 24 de juny de 2013

Розорюються, якщо ви нічого не знаєте

Camino i veig, en cada arbre, un company que em convida a gronxar-me d’una seva branca, i defugir així, de la responsabilitat enorme d’afrontar cada cosa amb la resposta de un no rotund, sense sortida, ni matisos ni grisos, ni cap solució mes que la que la llei marca i no la justícia que deuria acompanyar-la.
Penso, per altra banda, que cap arbre té on gronxar-se quan ja no pot més, quan la resposta és sempre: no. “Se siente “.

Això em fa recordar un conte txecoslovac que es diu: Розорюються, якщо ви нічого не знаєте (L’arbre que no sap gronxar res).
Era una vagada un arbre d’aquests que s’anomenen plataners encara que no donen plàtans ni res, nomes aquelles boletes verdes, grosses, que piquen molt si en caure a terra deixen anar les seves llavors i et voleien a sobre

Els plataners poden arribar a mesurar uns 50 m. per el que tenen tres nivells de vida.
La part de sota la coneix tothom, especialment els gossos urbans, els deglucitadors de borratxera fàcil i jo, que hi entropesso sovint.
La part central és una mica mes recòndita i només és visitada per ocells varis i per algun mitjó caigut d’alguna ma maldestre desde un estenedor d’alguna casa.
La part de dalt... Ahhh la part de dalt !!! Un mon inexplorat i insòlit existeix a les capçades dels plataners bords. Ombrívola i fosca, es diu que acull en els seus dintres, un univers de coses obscures, velles i màgiques.

Un plataner viu mooooolts segles i acumula més històries de les que cap persona de les que creu tenir gran fantasia, pot imaginar

Diuen les iaies que n’havia un, molt pinxo, que fent una mica de fresa i un lleuger moviment amb el seu tronc verd/gris, espantava als gossos en la seva part baixa, gafarrons a la part central i esperits malèfics i juganers a la capçada.
Mai ningú s’hi havia enfilat, mai, fins que aquells nens, jugant amb el seu estel, si varen veure obligats. D’un salt àgil, en вичавки ja era tronc amunt, grimpant i grimpant, com si no costes gens. A la que va trobar un lloc que li va semblar segur, va cridar en Антоніо per que li anés al darrera en aquesta carrera vers l’estel, en Антоніо així ho va fer tot i deixar-se un trosset de pell del genoll, en fer cas al seu amic.

Un tercer, més poruc o més conscient, tibava del carret de fil de terra estant. Джонні, li deien, no feia altre cosa que sotjar l’extrem del fil que es perdia entre les branques, en allò li anava la vida, al menys això li havia dit en вичавки.

No era fàcil aguantar l’equilibri en un mon nou i fosc, però, de cop, tot es va anar transformant: un camí, un carrer, una avinguda, un centre comercial tot ple de botigues espectaculars; Això si, no hi havia massa clientela comprant, però tampoc hi havia venedors venent, era com un centre comercial fantasma en mig de un no res fantasma, en un dal d’arbre fantasma.

A en вичавки se li va despertar una fam bestial. Hora de berenar mes l’exercici de pujar l’arbre li havien creat una necessitat difícil de pair sense deglutir alguna cosa dolça i suculenta, com els articles que els hi prometia aquella pastisseria, que com una revista pornogràfica ensenyava les seves intimitats des de l’aparador.
Varen entrar i, com del no res, va sortir un dependent vestit de manera molt estranya, amb un uniforme que tan servia per a vendre el diamant mes subtil, com per treure carbó d’una mina.

- Un tros de coca (va demanar en вичавки) i no escatimeu amb el sucre!!!
El dependent, lleig, grenyut i amb una mica de baba que regalimava llavi avall li va contestar que no en tenia de coca, que tot el que veia exposat a la botiga era de fusta pintada i decorada per els millors artesans, si volia li podia donar mig entrepà de xistorra mossegat, un croissant al que li faltava una banya o un paquet de galetes començat (encara en quedaven 8 o 9).
Els nens es van mirar amb estranyesa l’un a l’altre, i es van decidir per l’entrepà.
Tot menjant amb fruïció, varen anar recorrent, aparador rere aparador, totes les botigues deixant la marca del nas al vidre de totes elles.


La temperatura no es podia definir com a freda, era inexistent i demanava d’una samarra i uns bons mitjons per a combatre aquesta absència
Segona botiga; Espectacular.
Quina conjunció de colors quines combinacions de ratlles, estampats, llisos... Mai haguessin pogut pensar que el món mitxonil donava tan de si.
En especial els hi varen cridar l’atenció uns de estampats amb unes cares de gos, que permetien dur els peus bruts, sense que ningú, gosés a tocar la peça de roba, estava ben vigilada.

- Bona tarda –varen dir-, i també, i com del no res, va tornar a sortir el dependent d’abans
Amb la mateixa roba i el mateix aspecte.
- Els senyors diran (els hi va deixar anar com una frase feta del que s’avorreix despatxant)
- Si. Volem els mitjons aquells...
No els va deixar acabar i els hi va repetir això: tot el que veieu exposat a la botiga es de fusta pintada i decorada per els millors artesans, però si voleu tinc dotze samarretes de distints colors i 1.276 mitjons desaparellats.

Cada nen es va fer seu un parell de mitjons i una samarreta de màniga llarga, controlant, això si que combinessin el millor possible en disseny i color.
Aquestes mosques que es pugen al nas quan no veus clara una cosa, havien fet un macro niu a les narius respectives dels dos amics.

La propera botiga que es varen trobar era, com podia faltar, una casa de joguines.
Parlar de lo boniques que eren les coses allí exposades, és com voler ofendre a tantes persones que ho farien infinitament millor que jo.

Senzillament dic que, l’objecte que els hi va cridar mes la atenció va ser un estel, igual igual igual que el que estaven perseguint abans no es trobessin en aquell paradís del comprador.
Podeu imaginar-vos que varen entrar amb certa ràbia continguda

- Hola; Que no hi ha ningú que despatxi aquí?
Com no podia ser de un altre manera, el dependent de les altres botigues, aquest cop enfilat a una escala treien la pols d’un prestatge, els va demanar:
- Els senyors diran
Per no aixecar la llebre, tot dissimulant van demanar per un preciós tren de fusta però ja sabien la resposta
- Tot el que veieu exposat a la botiga es de fusta pintada i decorada per els millors artesans...
Foto: AN-><-NA

Aquest cop varen ser ells els qui no el varen deixar finalitzar la frase
- Ja en n’hi ha prou d’aquest color!!! Aquest estel del racó es nostre i ben nostre!!!... Però si encara se li pot seguir el fil que aguanta en Джонні des del carrer!!!
El dependent, amb aspecte una mica ensorrat es va sincerar amb els nanos
- Aquí dalt estic molt sol, no rebo visites, ningú mai a tingut a bé gronxar-se d’una branca, desprendre’s de patiments entre les fulles, només, de tant en quant hi trobo un tros d’entrepà que algú llença cap amunt, un mitjó que cau de algun estenedor...
- Un estel... (va sugerir en вичавки)
- Si, un estel, una pilota un...

No varen deixar de tenir un sentiment de pena però, resseguint el fil que els guiava, van tornar a terra i, com dos bons amics, es varen fer dues promeses

1. No explicarien res a ningú
2. Vigilarien molt més on feien volar el seu estel.

Cap comentari:

Publica un comentari