diumenge, 30 de juny de 2013

Niguls




Avui tinc la satisfacció de tombar-me panxa al cel veient passar les filigranes de coto engalzades en un marc blau del cel pur i inabastable.

Que bonic. Es la teva imaginació, la que dona nom a cada forma que fa un nigul, ara un lleó, ara un mosso agredint un manifestant amb una pilota de goma, ara un accelerador de partícules... Que bonic.
Com si m’atures la brisa que m’acaronava les crostetes de la cama, vaig notar, abans que veure, la presencia d’en Tomàs, el meu amic.


Tombat a la gespa, cara al cel com jo mateix, distret amb la pel·li que ens passava el firmament. Les mans en lloc de pessigar crispetes eren a sota del cap, la única diferencia en el acomodament d’un cinema comercial, les crispetes i el preu de l’entrada.

Junts varem començar aquest viatge de acompanyament, silenciós amb un gran respecte per l’altre. Intentàvem, que el soroll que fa el cervell en pensar, no molestes el pensar de l’altre.
Tombats a terra, vigilant el cel, com si la humanitat sencera ens hagués encarregat aquesta feina, que no per còmode deixava de ser feixuga i altament responsabilitzadora: badar mirant al firmament.

Us heu xuclat mai la ma amb una aspiradora domèstica? fa una mica de iuiu però tu ja veus que allò no anirà a més, que tot es quedarà al seu lloc, només absorbirà alguna brosseta que t’hagi quedat al damunt, però res d’endur-se ungles, ni crostes, ni molt menys pell ni ossos.
Allò que ens va xuclar era de una força paranormal. Més que xuclar, atreia, se’t enduia perquè tu t’hi deixaves portar.
Crec que se’n diu abducció d’això.
Varem volar tan ràpid, que en el temps que es tarda en pestanyejar, i com si ens haguessin col·locat en un tub d’assaig transparent, l’un rere l’altre, em vaig trobar contant els fils que es desprenien dels baixos dels pantalons d’en Tomàs, els quals eren a tocar de les meves galtes.
En un obrir i tancar d’ulls érem al damunt d’aquella massa volàtil i d’aspecte flonjo.
Recordo que tot i no veure’ns els peus, la sensació era la de trepitjar un terra ferm, segur.

Volàtil com un èter qualsevol, però fort i segur. No hi havia camins marcats però nosaltres sabíem perfectament cap a on anaven les nostres passes com si portéssim una brúixola lligada a cada turmell.
Per ser un lloc on es crea la condensació del aire, la temperatura era agradable, gens extrema.
Ningú dubte -desprès del congres de Walba sobre abduccions- que, el que om abdueix és el cos no material, l’esperit, diguéssim, i no el cos material que en el nostre cas seguia ajaient a terra de la manera mes desenfadada.

De lluny, molt lluny, varen començar a xisclar sirenes que precedien la urgència de la arribada d’un cotxe de policia, ple de mossos d’Esquadra, malhumorats com sempre i, al menys en aquest cas, violents i alçant la veu, segur que també com sempre; Varen trencar tota la màgia d’aquella pau a la praderia.
Se’ns varen endur sense donar cap explicació, com amb pressa per que no ens veies ningú.
Varem fer nit a la cel·la; Era freda, humida, res a veure amb el nostre idíl·lic prat.
No varem tardar gens en que ens presentessin davant d’un jutge i del seu jurat, compost per senyors i senyores amb cara d’haver deixat els plats en remull mentre eren fent una feina agre i desagradable: Jutjar el proïsme.

Obra de Bansky
El fiscal, amb cara de molt enfadat, passejava sala amunt, sala avall, en una coreografia molt ben assajada i no per repetida, sabedora de un gran èxit en el mon jurídic de la zona.
Va començar interrogant el sr. fiscal,
-No és veritat que en el dia dels fets, el seu amic (Tomas d’Aquí Raureda) i vostè mateix (Ramon Sensible i Força), éren feliçment tombats a terra mirant els núvols de la manera mes desenfadada possible??? Ein???
-Segueixo preguntant: Podríem pressuposar... Que eren... Feliços en aquell instant???
Aquesta darrera pregunta la va deixar anar com qui escup un pinyol d’oliva fent punteria en alguna cosa.
-Sra. jutgessa, senyors i senyores del jurat; faig aquesta pregunta per a demostrar que, malgrat la situació mundial de crisi, penúries, tristor, gana, repeteixo malgrat tot això, la sensació que es desprèn de la escena que els acusats protagonitzaven era de una complerta felicitat, i els acuso, en facultat de fiscal enutjós de la cor de: INSOLIDARIS I MALA GENT!
Va arribar l’hora de l’alleujament. El nostre advocat (el defensor li deien) anava a fer us del seu domini de garbuixos legals, de desembossador de causes perdudes, de paladí de la justícia -va pressionar el Belcro de la seva toga (no sabia cordar botons)-, deixà que les seves dents davanteres rosseguessin amb seguretat la pasta de la part final de les barnilles de les olleres i va deixar anar:
-OLA. I TU QUE ASE?
Va recollir els seus documents en una cartera de pell Loewe, i va seure extenuat.
A cua d’ull el jurat, el fiscal, i el mateix jutge varen veure la fi de la seva exposició i van poder respirar tranquils. Quina subtilesa la d’aquell picaplets, quin professional!

El jutge va demanar una pausa de 20 minuts per a refer-se de la actuació de l’advocat i també perquè la pròstata obligava.
Passats el 20 minuts, el magistrat, es va preparar per a dictar sentència.
-Com a jutge d’aquest difícil cas em trobo en situació de poder dictar sentencia.
(Ho va dir desprès de rebre la cartolina que li va acostar el portantveu del jurat)

-Puc condemnar, i condemno. a en Tomàs d’Aquí Raureda i a Ramon Sensible i Força, a que passin els darrers anys de la seva vida, tancats i custodiats, en cel·les separades. Així mateix, que se’ls hi cusin els ulls de manera que mai mes puguin interpretar que una visió és agradable.
Dos mossos els varen agafar del braç i amantillats els varen conduir sala enfora cap a ves a saber on.

En Tomàs i jo mateix patíem una mica en veure des de dalt del núvol que, passava el temps i els nostres cossos no tornaven
Quan el nigul es va transformar en boira, va tocar terra, cosa que el meu amic i jo varem aprofitar per baixar.
D’acord, no teníem un cos físic, però ens sentíem mooolt feliços i ningú ens podia prendre la imatge del que havíem vist de dalt estant.

Cap comentari:

Publica un comentari