dissabte, 10 d’agost de 2013

El meu veí de llit

Jo no vaig demanar l’ingrés, però es veu que en caure al carrer, era un obstacle a saltar per els vianants en general, i això em convertia en una nosa molesta i enutjosa, que distreia, en molt, la idea de ciutat moderna i cosmopolita que té la meva població de residencia.
Impol·luta, l’atmosfera que es respirava, em va fer madurar la idea de que m’havien dut a un hospital. Allà, tapat fins el coll, vaig anar agafant consciencia del funcionament del meu cos i, sense que cap doctor mèdic m’ho referències, vaig adonar-me de la meva semi-paràlisi, tenia una cama com de suro i l’altre com d’Uralita.
Tanmateix el meu cervell funcionava com sempre, és a dir: fatal.

El senyor que tenia com a veí d’habitació, no xerrava, només esbufegava amb una tenacitat que a mi em feia una mica de por. Me’l tapava una cortina que jo no podia moure donada la meva sobtada rigidesa de cintura en avall.
Com si fora un professional de la veu, fabricava uns sons tan estranys, per això no gosava adormir-me per si era atacat per aquell emissor de grunyits amenaçadors.
Desprès vaig assabentar-me que tenia una inflamació de la pleura, que li havia provocat un mal lleig que se’l estava menjant per dins, i que ja només calia esperar un desenllaç fatal que de segur arribaria en poques hores.
Es veu, que era tan bon home... Si més no tothom ho deia.

Serien les dues de la matinada, quan es va formar un enrenou de carros, bombones d’oxigen, màquines, infermers, infermeres, metges i coses que només podia imaginar ja que no les podia veure.
El senyor va morir, ens va deixar, va finar, finir, traspassar, expirar, transir, perir, caure, faltar, petar. El senyor va morir.

Va precedir aquesta acció assajada per el cos mèdic, un atac de tos i esbufagamentes que ja em van fer preveure una fi propera, no per que tingui cap coneixement mèdic, -Deu ens en guardi- sino per que em va despertar.
A la fi de la vida del meu ex-veí la va acompanyar un traüll considerable, que si el forense que venia a certificar la defunció, la perit de la asseguradora (assegurança de vida) que no veia clar que aquell senyor hagués traspassat per mort natural, els voltors varis que voleien sempre en aquests casos, i tot això vivint-ho a mitges, sense poder fer servir un dels sentits que em feien estar mes orgullós de la meva condició d’humà: la vista (maleïda cortina).
Quan va acabar aquest tràfec, començà un període de silenci prolongat, durant el qual jo no tenia clar si estava sol o, per el contrari, el fiambre era encara al meu costat fent-me una companyia inútil com la que m’havia fet fins a les hores.

Em vaig adormir, que es el que acostumo fer en front de situacions de gran tensió.
Jo no se definir el temps transcorregut, podien ser minuts o dies o...
Esmolant la orella i aguantant la respiració per tal de no fer soroll, vaig intentar esbrinar si hi havien portat un altre malalt/veí, tan malament de places com havia llegit que estaven els hospitals públics en el nostre país.
Res. Ni un trist sorollet, ni un peterrò, ni un rotet que son els sons que denoten la presencia de una companyia en la meva situació actual

En el silenci hospitalari de la meva habitació nomes una remor suau però repetitiva es feia sentir, era com un acaronar una superfície rugosa, un acariciar amb guant de vellut.
Sonava com a carícia dolça de la que reps d’un amic quan ets malalt
Des de el meu llit estant, m’imaginava o percebia la sensació que un olor de bosc m’acompanyava, una fortor de bestia salvatge, de molsa, pinyes, farigola, romaní, però també podien ser elucubracions meves o deliris de febre (si en tenia).
Ara era com una remor d’aire movent les fulles d’un arbre en la seva capçada.

La Manoli era la noia que als matins venia a netejar, en venien d’altres, però la Manoli tenia aquest aire graciós de gaditana. Molts cops no l’entenia de tan tancada com era la seva parla i reia per compromís, sabedor, que era una cosa alegre la que em volia transmetre.
-“Vamo a levantar to er porvo, que me lo tengo que llevá “
I d’una revolada feia anar draps, baietes, escombres, plomalls, líquids netejadors, amb molt d’ofici.
Tampoc s’escapava del xafarranxo de neteja la cortina que m’impedia veure el que estava ocorrent en el meu llit veí, per unes dècimes de segon la va moure i vaig intuir el peu del llit i, (ara riureu) em va semblar veure un tronc d’arbre i un esquirol que duia un “tupper” amb terra d’aquesta que porta mooooolts de substrats i que tant agrada a les plantes (quina ximpleria).

La Manoli va marxar, com cada dia, però jo no vaig tornar a tenir la sensació de soledat que estones abans tenia, ni la del morbós acompanyament que el meu ex veí em donava.

Quan es va fer l’hora en que les visites anaven desfilant en vers la sortida, jo, tapat fins mes amunt del nas, olorava i escrutava qualsevol cosa que em sembles residual en el meu llit veí. Continuava sentint-se la fresa de carícies envellutades i la forta olor que fa el bosc quan pot ser un bosc. Tenia por... Millor dit desconeixement, i això dona por, mireu si no la nostre relació amb els Africans que viuen entre nosaltres.

Aleshores es va produir allò, que encara avui, els metges no acaben d’entendre: la meva curació, i va anar de la següent manera.

Una processó d’animalets de bosc, varen anar apareixent als peus del meu llit. Caderneres, tascons, puputs, senglars, tudons, cérvols i l’esquirol del “tupper”. N’hi havia algun que donat el seu volum ignorava la distancia de cortesia que s’ha de guardar entre un interlocutor i un altre. El seu alè, pútid, em despentinava les celles, amb aquella fortor d’herba a mig pair. Tanmateix, la seva presència no era gens amenaçadora, al contrari, tenia molt de visita i més de pre-cerimonia.

Dos pardals varen fer que la cortina que tan m’havia fet intuir presències, s’alcés com el teló d’un escenari, el actor principal del qual (no hi havia dubte) era un jove roure, que semi destruït per un foc d’aquests que cap companyia elèctrica reconeix, jeia al meu costat a uns escassos centímetres de mi, amb cara de malalt sa.
Em va fer entendre –encara no se com– que em donava les seves arrels, dient-me que a ell ja no li farien falta, car seria trasplantat en un test i segurament, alguna seva branca, donaria sopluig, en algun jardí, a un gronxador infantil.
Mai m’havia sentit tan arrelat a la terra, tan segur en la meva nova posició argüida.
Immediatament em vaig vestir i passadís enllà amb direcció al carrer, vaig recordar la cara dels animalons amb aquell seu somriure dolç de visitant de malalts.
Ningú no em creuria, ningú.
Havia tingut visites.

Cap comentari:

Publica un comentari