Onze de novembre

Si hagués sabut que la meva demanda havia de fer tan de soroll no li hagués preguntat res. Era un home esquerp darrera la façana d’un home seriós, avorrit, i brutejava una mica molt.
- Ets viu?
li vaig dir.
Tampoc trobo que fos una demanda tan estranya!!!
D’acord, no el coneixia de res, no podia ni mentir-li amb un: Si home si!!! Aquell dia que…
Només em vaig quedar pal plantat davant d’ell i li vaig escopir la pregunta.
Peró, per a mi era una cara tan coneguda com la de qualsevol altre que hagués rebut sobre seu aquell patac d’aigua que ens havia sorprès aquella tarde, d’estiu/tardor, és a dir gens.

No res no m’alleujava tan com saber-me desconegut per tothom, ser una persona anònima, enmig de una ciutat anònima, en un món anònim.
Li vaig tornar a dir: - Ets viu?
Era un home masculí, d'aproximadament 48 anys amb tres mesos i potser quatre dies, amb un fusell penjat al braç amb la naturalitat de qui porta un sarró amb les claus i el tabac. Era un militar.
Amb aquesta pregunta li demostrava la meva atenció cap a ell, la preocupació o la ocupació de que estes bé, de que tingues clar que algú es preocupava de la seva persona, malgrat jo sabia que no serviria per a res.
El seu guardapols de soldat (cap, mai a la vida havia estat tan acurat en la seva feina de “guardar-la-pols”), era brut de tants dies de trinxeres, sang i fang.
Li vaig demanar per tercer cop:
- Ets viu? I vaig afegir: o no? De manera que em semblava que l’obligava a una resposta que fins ara no havia rebut.

Va ser breu la resposta i a la vegada contundent i incomprensible
- Ni soc viu, ni sé on ni qui sóc.
- No sé que m’ha fet venir cap aquí
- No entenc res
- Tu qui ets?

- Només un vilatà, una persona que intenta preocupar-se per els demès, només un veí (li vaig respondre).
Es va anar explicant i en fer-ho, jo notava com descarregava llur pressió.
- Varem rebre una quantitat enorme d’aigua a sobre, va ser anormal va ser de cop i no per això ens sentíem mullats ni molestos, només ens feia patir no trencar el equilibri natural que s’anava creant entre els nostres peus amfibis.
Algues entre mol·luscos, peixos grans, petits i crustacis anaven, amb ordre, omplint cada una de les trinxeres que havien estat el nostre aixopluc davant de l’enemic, convertint-se en enormes peixeres, ocuparen el laberint de forats que havia estat casa nostre des de feia tants dies, tants que cap de nosaltres podia recordar el inici d’aquella “festa” de morts.

En aquests moments, de la cantonada i en ordre, varen començar a aparèixer, com a fantasmes, més companys del meu inquirit. A cadascun li corresponia una quantitat més gran de pols i merda que a l’anterior.
Tots anaven junts i capbaixos, la seva presència semblava absent com la de un monjo que fa servir una llarga caminada per poder fer una llarga meditació.
N’eren mil? Cinc cents? No ho sé, només em va cridar l’atenció un reguerot d’aigua que regalimava dels seus vestits de soldat, era una aigua de un color vermell de sang, com si aquelles llargues capes s’haguessin endut l’horror de totes les guerres, xopat en el feltre gruixut del seu teixit, com si la misèria que representa un enfrontament com aquell, s’hagues impregnat a la sang de les ferides i a les crostes de les curacions i com un neó florescent anuncies i denuncies aquest estat de coses a tothom que ho volgués veure.
Per altre banda, en no haver una diferencia important en els seus uniformes, era difícil, gairebé impossible de distingir els que havien estat a una banda o l’altre de la trinxera, com si l’aigua hagués esborrat les diferències en les vestimentes i s’hagués emportat els colors de les banderes, insígnies i distintius.

El meu acollit seguia parlant i, a la cara duia escrit “No entenc res“.
Em va explicar que recordava una filla com si fos seva i, de retruc, alguna dona de qui no tenia clara la propietat, un capità, crits, bales, enfrontaments, xuscos de pa, tabac, fotos escopinades…
Tampoc no tenia clar l’ordre ni la realitat dels esdeveniments viscuts, com si la força del aigua rebuda ho hagués remenat tot com a una coctelera.

Em va desaparèixer del davant de la mateixa manera en que s’hi va posar, com si no hi fos, com un esbufec d’aire.
Era un home masculí, d'aproximadament 48 anys amb tres mesos i potser quatre dies, amb un fusell penjat al braç amb la naturalitat de qui porta un sarró amb les claus i el tabac. Era un militar i, mi jugo alguna cosa, que era mort.
Es una merda morir per algú que ni tan sols coneixes.

"Tindrem cura de tu"... Carta denúncia

Això que os vaig a explicar és un cas real, el protagonista: jo mateix.

Em dic Albert tinc 53 anys (gairebé 54) i des de fa moolts anys que pago religiosament una cosa que s’ha donat  a conèixer amb el nom de “AUTÒNOMS“ i que crec que va sent el moment que algú digui que, per les mancances que suposa als treballadors, és una estafa més que ens hem trobat feta.

Tinc molt clar que hi ha diferents associacions de “AUTÒNOMS“ que estan fent des de fa molts anys una feina encomiable de protecció i ajuda als companys, que com jo, treballen per compte propi.

Jo tenia un taller artesanal de tapisseria. Arrel de la gana voraç dels bancs, la “crisi” i coincidint amb una mena de malaltia que tinc, vaig tenir que tancar ara deu fer uns 2 anys, i deixar al carrer un noi que tenia treballant des de feia uns 8 anys, la qual cosa (despatxar-lo) em va fer retardar la decisió de tancar, fins que no vaig poder més.

Fins ara, i desprès de tres anys de processons per a diferents visites mediques, no havia estat diagnosticat.

Ara si ho puc dir: tinc una ESCLEROSI LATERAL PRIMÀRIA. Fins ara he tingut que anar sentint coses com que feia “cuento”, “esto que tiene usted lo tiene mucha gente”, “si tuviéramos un diagnostico”...

Ara ja no. Sóc una merda diagnosticada legalment

En el últim període de temps en que vaig tenir el meu negoci obert, vaig acumular un deute amb la seguretat social, així com amb bancs, algun proveïdor i crec que poca cosa mes.

Ara quan necessito de “la Seguretat Social” (quina fal·làcia de nom), em fan dur tots els papers per a cobrar una invalidesa i, com a resposta dels meus "benefactors”, rebo una carta que em diu que no em poden donar cap pensió, car no estic al corrent de pagaments amb la seva entitat.

Quan dic que no em puc comprometre a pagar res si no tinc un ingrés regular, em diuen que ho entenen però que la llei es molt clara en aquest punt, i em treuen un carregament de fotocopies del “BOLETIN OFICIAL DEL ESTADO“ que donen suport jurídic a la seva resposta. El que demostra un cop més que, des de el meu humil punt de vista, no sempre la llei i la justícia van agafades de la ma.

Visc a casa d’una amiga que m’ha recollit (cosa d’amics), m’he tingut que malvendre una furgoneta que tenia per pagar embargaments, deixar casa meva, el meu negoci...

Sóc molt mes feliç que abans, gaudeixo de la solidaritat de la meva gent, me’n adono que no fa falta consumir per viure, comprar més del que necessitem, però íntimament em sento enganyat un cop més.

Aquesta no es “la moto“ que em varen vendre al seu dia.

Quan estiguis malalt i vell la Seguretat Social ”tindrà cura de tu.

I una MERDA!

El meu veí de llit

Jo no vaig demanar l’ingrés, però es veu que en caure al carrer, era un obstacle a saltar per els vianants en general, i això em convertia en una nosa molesta i enutjosa, que distreia, en molt, la idea de ciutat moderna i cosmopolita que té la meva població de residencia.
Impol·luta, l’atmosfera que es respirava, em va fer madurar la idea de que m’havien dut a un hospital. Allà, tapat fins el coll, vaig anar agafant consciencia del funcionament del meu cos i, sense que cap doctor mèdic m’ho referències, vaig adonar-me de la meva semi-paràlisi, tenia una cama com de suro i l’altre com d’Uralita.
Tanmateix el meu cervell funcionava com sempre, és a dir: fatal.

El senyor que tenia com a veí d’habitació, no xerrava, només esbufegava amb una tenacitat que a mi em feia una mica de por. Me’l tapava una cortina que jo no podia moure donada la meva sobtada rigidesa de cintura en avall.
Com si fora un professional de la veu, fabricava uns sons tan estranys, per això no gosava adormir-me per si era atacat per aquell emissor de grunyits amenaçadors.
Desprès vaig assabentar-me que tenia una inflamació de la pleura, que li havia provocat un mal lleig que se’l estava menjant per dins, i que ja només calia esperar un desenllaç fatal que de segur arribaria en poques hores.
Es veu, que era tan bon home... Si més no tothom ho deia.

Serien les dues de la matinada, quan es va formar un enrenou de carros, bombones d’oxigen, màquines, infermers, infermeres, metges i coses que només podia imaginar ja que no les podia veure.
El senyor va morir, ens va deixar, va finar, finir, traspassar, expirar, transir, perir, caure, faltar, petar. El senyor va morir.

Va precedir aquesta acció assajada per el cos mèdic, un atac de tos i esbufagamentes que ja em van fer preveure una fi propera, no per que tingui cap coneixement mèdic, -Deu ens en guardi- sino per que em va despertar.
A la fi de la vida del meu ex-veí la va acompanyar un traüll considerable, que si el forense que venia a certificar la defunció, la perit de la asseguradora (assegurança de vida) que no veia clar que aquell senyor hagués traspassat per mort natural, els voltors varis que voleien sempre en aquests casos, i tot això vivint-ho a mitges, sense poder fer servir un dels sentits que em feien estar mes orgullós de la meva condició d’humà: la vista (maleïda cortina).
Quan va acabar aquest tràfec, començà un període de silenci prolongat, durant el qual jo no tenia clar si estava sol o, per el contrari, el fiambre era encara al meu costat fent-me una companyia inútil com la que m’havia fet fins a les hores.

Em vaig adormir, que es el que acostumo fer en front de situacions de gran tensió.
Jo no se definir el temps transcorregut, podien ser minuts o dies o...
Esmolant la orella i aguantant la respiració per tal de no fer soroll, vaig intentar esbrinar si hi havien portat un altre malalt/veí, tan malament de places com havia llegit que estaven els hospitals públics en el nostre país.
Res. Ni un trist sorollet, ni un peterrò, ni un rotet que son els sons que denoten la presencia de una companyia en la meva situació actual

En el silenci hospitalari de la meva habitació nomes una remor suau però repetitiva es feia sentir, era com un acaronar una superfície rugosa, un acariciar amb guant de vellut.
Sonava com a carícia dolça de la que reps d’un amic quan ets malalt
Des de el meu llit estant, m’imaginava o percebia la sensació que un olor de bosc m’acompanyava, una fortor de bestia salvatge, de molsa, pinyes, farigola, romaní, però també podien ser elucubracions meves o deliris de febre (si en tenia).
Ara era com una remor d’aire movent les fulles d’un arbre en la seva capçada.

La Manoli era la noia que als matins venia a netejar, en venien d’altres, però la Manoli tenia aquest aire graciós de gaditana. Molts cops no l’entenia de tan tancada com era la seva parla i reia per compromís, sabedor, que era una cosa alegre la que em volia transmetre.
-“Vamo a levantar to er porvo, que me lo tengo que llevá “
I d’una revolada feia anar draps, baietes, escombres, plomalls, líquids netejadors, amb molt d’ofici.
Tampoc s’escapava del xafarranxo de neteja la cortina que m’impedia veure el que estava ocorrent en el meu llit veí, per unes dècimes de segon la va moure i vaig intuir el peu del llit i, (ara riureu) em va semblar veure un tronc d’arbre i un esquirol que duia un “tupper” amb terra d’aquesta que porta mooooolts de substrats i que tant agrada a les plantes (quina ximpleria).

La Manoli va marxar, com cada dia, però jo no vaig tornar a tenir la sensació de soledat que estones abans tenia, ni la del morbós acompanyament que el meu ex veí em donava.

Quan es va fer l’hora en que les visites anaven desfilant en vers la sortida, jo, tapat fins mes amunt del nas, olorava i escrutava qualsevol cosa que em sembles residual en el meu llit veí. Continuava sentint-se la fresa de carícies envellutades i la forta olor que fa el bosc quan pot ser un bosc. Tenia por... Millor dit desconeixement, i això dona por, mireu si no la nostre relació amb els Africans que viuen entre nosaltres.

Aleshores es va produir allò, que encara avui, els metges no acaben d’entendre: la meva curació, i va anar de la següent manera.

Una processó d’animalets de bosc, varen anar apareixent als peus del meu llit. Caderneres, tascons, puputs, senglars, tudons, cérvols i l’esquirol del “tupper”. N’hi havia algun que donat el seu volum ignorava la distancia de cortesia que s’ha de guardar entre un interlocutor i un altre. El seu alè, pútid, em despentinava les celles, amb aquella fortor d’herba a mig pair. Tanmateix, la seva presència no era gens amenaçadora, al contrari, tenia molt de visita i més de pre-cerimonia.

Dos pardals varen fer que la cortina que tan m’havia fet intuir presències, s’alcés com el teló d’un escenari, el actor principal del qual (no hi havia dubte) era un jove roure, que semi destruït per un foc d’aquests que cap companyia elèctrica reconeix, jeia al meu costat a uns escassos centímetres de mi, amb cara de malalt sa.
Em va fer entendre –encara no se com– que em donava les seves arrels, dient-me que a ell ja no li farien falta, car seria trasplantat en un test i segurament, alguna seva branca, donaria sopluig, en algun jardí, a un gronxador infantil.
Mai m’havia sentit tan arrelat a la terra, tan segur en la meva nova posició argüida.
Immediatament em vaig vestir i passadís enllà amb direcció al carrer, vaig recordar la cara dels animalons amb aquell seu somriure dolç de visitant de malalts.
Ningú no em creuria, ningú.
Havia tingut visites.

Niguls

Avui tinc la satisfacció de tombar-me panxa al cel veient passar les filigranes de coto engalzades en un marc blau del cel pur i inabastable.

Que bonic. Es la teva imaginació, la que dona nom a cada forma que fa un nigul, ara un lleó, ara un mosso agredint un manifestant amb una pilota de goma, ara un accelerador de partícules... Que bonic.
Com si m’atures la brisa que m’acaronava les crostetes de la cama, vaig notar, abans que veure, la presencia d’en Tomàs, el meu amic.


Tombat a la gespa, cara al cel com jo mateix, distret amb la pel·li que ens passava el firmament. Les mans en lloc de pessigar crispetes eren a sota del cap, la única diferencia en el acomodament d’un cinema comercial, les crispetes i el preu de l’entrada.

Junts varem començar aquest viatge de acompanyament, silenciós amb un gran respecte per l’altre. Intentàvem, que el soroll que fa el cervell en pensar, no molestes el pensar de l’altre.
Tombats a terra, vigilant el cel, com si la humanitat sencera ens hagués encarregat aquesta feina, que no per còmode deixava de ser feixuga i altament responsabilitzadora: badar mirant al firmament.

Us heu xuclat mai la ma amb una aspiradora domèstica? fa una mica de iuiu però tu ja veus que allò no anirà a més, que tot es quedarà al seu lloc, només absorbirà alguna brosseta que t’hagi quedat al damunt, però res d’endur-se ungles, ni crostes, ni molt menys pell ni ossos.
Allò que ens va xuclar era de una força paranormal. Més que xuclar, atreia, se’t enduia perquè tu t’hi deixaves portar.
Crec que se’n diu abducció d’això.
Varem volar tan ràpid, que en el temps que es tarda en pestanyejar, i com si ens haguessin col·locat en un tub d’assaig transparent, l’un rere l’altre, em vaig trobar contant els fils que es desprenien dels baixos dels pantalons d’en Tomàs, els quals eren a tocar de les meves galtes.
En un obrir i tancar d’ulls érem al damunt d’aquella massa volàtil i d’aspecte flonjo.
Recordo que tot i no veure’ns els peus, la sensació era la de trepitjar un terra ferm, segur.

Volàtil com un èter qualsevol, però fort i segur. No hi havia camins marcats però nosaltres sabíem perfectament cap a on anaven les nostres passes com si portéssim una brúixola lligada a cada turmell.
Per ser un lloc on es crea la condensació del aire, la temperatura era agradable, gens extrema.
Ningú dubte -desprès del congres de Walba sobre abduccions- que, el que om abdueix és el cos no material, l’esperit, diguéssim, i no el cos material que en el nostre cas seguia ajaient a terra de la manera mes desenfadada.

De lluny, molt lluny, varen començar a xisclar sirenes que precedien la urgència de la arribada d’un cotxe de policia, ple de mossos d’Esquadra, malhumorats com sempre i, al menys en aquest cas, violents i alçant la veu, segur que també com sempre; Varen trencar tota la màgia d’aquella pau a la praderia.
Se’ns varen endur sense donar cap explicació, com amb pressa per que no ens veies ningú.
Varem fer nit a la cel·la; Era freda, humida, res a veure amb el nostre idíl·lic prat.
No varem tardar gens en que ens presentessin davant d’un jutge i del seu jurat, compost per senyors i senyores amb cara d’haver deixat els plats en remull mentre eren fent una feina agre i desagradable: Jutjar el proïsme.

Obra de Bansky

El fiscal, amb cara de molt enfadat, passejava sala amunt, sala avall, en una coreografia molt ben assajada i no per repetida, sabedora de un gran èxit en el mon jurídic de la zona.
Va començar interrogant el sr. fiscal,
-No és veritat que en el dia dels fets, el seu amic (Tomas d’Aquí Raureda) i vostè mateix (Ramon Sensible i Força), éren feliçment tombats a terra mirant els núvols de la manera mes desenfadada possible??? Ein???
-Segueixo preguntant: Podríem pressuposar... Que eren... Feliços en aquell instant???
Aquesta darrera pregunta la va deixar anar com qui escup un pinyol d’oliva fent punteria en alguna cosa.
-Sra. jutgessa, senyors i senyores del jurat; faig aquesta pregunta per a demostrar que, malgrat la situació mundial de crisi, penúries, tristor, gana, repeteixo malgrat tot això, la sensació que es desprèn de la escena que els acusats protagonitzaven era de una complerta felicitat, i els acuso, en facultat de fiscal enutjós de la cor de: INSOLIDARIS I MALA GENT!
Va arribar l’hora de l’alleujament. El nostre advocat (el defensor li deien) anava a fer us del seu domini de garbuixos legals, de desembossador de causes perdudes, de paladí de la justícia -va pressionar el Belcro de la seva toga (no sabia cordar botons)-, deixà que les seves dents davanteres rosseguessin amb seguretat la pasta de la part final de les barnilles de les olleres i va deixar anar:
-OLA. I TU QUE ASE?
Va recollir els seus documents en una cartera de pell Loewe, i va seure extenuat.
A cua d’ull el jurat, el fiscal, i el mateix jutge varen veure la fi de la seva exposició i van poder respirar tranquils. Quina subtilesa la d’aquell picaplets, quin professional!

El jutge va demanar una pausa de 20 minuts per a refer-se de la actuació de l’advocat i també perquè la pròstata obligava.
Passats el 20 minuts, el magistrat, es va preparar per a dictar sentència.
-Com a jutge d’aquest difícil cas em trobo en situació de poder dictar sentencia.
(Ho va dir desprès de rebre la cartolina que li va acostar el portantveu del jurat)

-Puc condemnar, i condemno. a en Tomàs d’Aquí Raureda i a Ramon Sensible i Força, a que passin els darrers anys de la seva vida, tancats i custodiats, en cel·les separades. Així mateix, que se’ls hi cusin els ulls de manera que mai mes puguin interpretar que una visió és agradable.
Dos mossos els varen agafar del braç i amantillats els varen conduir sala enfora cap a ves a saber on.

En Tomàs i jo mateix patíem una mica en veure des de dalt del núvol que, passava el temps i els nostres cossos no tornaven
Quan el nigul es va transformar en boira, va tocar terra, cosa que el meu amic i jo varem aprofitar per baixar.
D’acord, no teníem un cos físic, però ens sentíem mooolt feliços i ningú ens podia prendre la imatge del que havíem vist de dalt estant.

Розорюються, якщо ви нічого не знаєте

Camino i veig, en cada arbre, un company que em convida a gronxar-me d’una seva branca, i defugir així, de la responsabilitat enorme d’afrontar cada cosa amb la resposta de un no rotund, sense sortida, ni matisos ni grisos, ni cap solució mes que la que la llei marca i no la justícia que deuria acompanyar-la.
Penso, per altra banda, que cap arbre té on gronxar-se quan ja no pot més, quan la resposta és sempre: no. “Se siente “.

Això em fa recordar un conte txecoslovac que es diu: Розорюються, якщо ви нічого не знаєте (L’arbre que no sap gronxar res).
Era una vagada un arbre d’aquests que s’anomenen plataners encara que no donen plàtans ni res, nomes aquelles boletes verdes, grosses, que piquen molt si en caure a terra deixen anar les seves llavors i et voleien a sobre

Els plataners poden arribar a mesurar uns 50 m. per el que tenen tres nivells de vida.
La part de sota la coneix tothom, especialment els gossos urbans, els deglucitadors de borratxera fàcil i jo, que hi entropesso sovint.
La part central és una mica mes recòndita i només és visitada per ocells varis i per algun mitjó caigut d’alguna ma maldestre desde un estenedor d’alguna casa.
La part de dalt... Ahhh la part de dalt !!! Un mon inexplorat i insòlit existeix a les capçades dels plataners bords. Ombrívola i fosca, es diu que acull en els seus dintres, un univers de coses obscures, velles i màgiques.

Un plataner viu mooooolts segles i acumula més històries de les que cap persona de les que creu tenir gran fantasia, pot imaginar

Diuen les iaies que n’havia un, molt pinxo, que fent una mica de fresa i un lleuger moviment amb el seu tronc verd/gris, espantava als gossos en la seva part baixa, gafarrons a la part central i esperits malèfics i juganers a la capçada.
Mai ningú s’hi havia enfilat, mai, fins que aquells nens, jugant amb el seu estel, si varen veure obligats. D’un salt àgil, en вичавки ja era tronc amunt, grimpant i grimpant, com si no costes gens. A la que va trobar un lloc que li va semblar segur, va cridar en Антоніо per que li anés al darrera en aquesta carrera vers l’estel, en Антоніо així ho va fer tot i deixar-se un trosset de pell del genoll, en fer cas al seu amic.

Un tercer, més poruc o més conscient, tibava del carret de fil de terra estant. Джонні, li deien, no feia altre cosa que sotjar l’extrem del fil que es perdia entre les branques, en allò li anava la vida, al menys això li havia dit en вичавки.

No era fàcil aguantar l’equilibri en un mon nou i fosc, però, de cop, tot es va anar transformant: un camí, un carrer, una avinguda, un centre comercial tot ple de botigues espectaculars; Això si, no hi havia massa clientela comprant, però tampoc hi havia venedors venent, era com un centre comercial fantasma en mig de un no res fantasma, en un dal d’arbre fantasma.

A en вичавки se li va despertar una fam bestial. Hora de berenar mes l’exercici de pujar l’arbre li havien creat una necessitat difícil de pair sense deglutir alguna cosa dolça i suculenta, com els articles que els hi prometia aquella pastisseria, que com una revista pornogràfica ensenyava les seves intimitats des de l’aparador.
Varen entrar i, com del no res, va sortir un dependent vestit de manera molt estranya, amb un uniforme que tan servia per a vendre el diamant mes subtil, com per treure carbó d’una mina.

- Un tros de coca (va demanar en вичавки) i no escatimeu amb el sucre!!!
El dependent, lleig, grenyut i amb una mica de baba que regalimava llavi avall li va contestar que no en tenia de coca, que tot el que veia exposat a la botiga era de fusta pintada i decorada per els millors artesans, si volia li podia donar mig entrepà de xistorra mossegat, un croissant al que li faltava una banya o un paquet de galetes començat (encara en quedaven 8 o 9).
Els nens es van mirar amb estranyesa l’un a l’altre, i es van decidir per l’entrepà.
Tot menjant amb fruïció, varen anar recorrent, aparador rere aparador, totes les botigues deixant la marca del nas al vidre de totes elles.

La temperatura no es podia definir com a freda, era inexistent i demanava d’una samarra i uns bons mitjons per a combatre aquesta absència
Segona botiga; Espectacular.
Quina conjunció de colors quines combinacions de ratlles, estampats, llisos... Mai haguessin pogut pensar que el món mitxonil donava tan de si.
En especial els hi varen cridar l’atenció uns de estampats amb unes cares de gos, que permetien dur els peus bruts, sense que ningú, gosés a tocar la peça de roba, estava ben vigilada.

- Bona tarda –varen dir-, i també, i com del no res, va tornar a sortir el dependent d’abans
Amb la mateixa roba i el mateix aspecte.
- Els senyors diran (els hi va deixar anar com una frase feta del que s’avorreix despatxant)
- Si. Volem els mitjons aquells...
No els va deixar acabar i els hi va repetir això: tot el que veieu exposat a la botiga es de fusta pintada i decorada per els millors artesans, però si voleu tinc dotze samarretes de distints colors i 1.276 mitjons desaparellats.

Cada nen es va fer seu un parell de mitjons i una samarreta de màniga llarga, controlant, això si que combinessin el millor possible en disseny i color.
Aquestes mosques que es pugen al nas quan no veus clara una cosa, havien fet un macro niu a les narius respectives dels dos amics.

La propera botiga que es varen trobar era, com podia faltar, una casa de joguines.
Parlar de lo boniques que eren les coses allí exposades, és com voler ofendre a tantes persones que ho farien infinitament millor que jo.

Senzillament dic que, l’objecte que els hi va cridar mes la atenció va ser un estel, igual igual igual que el que estaven perseguint abans no es trobessin en aquell paradís del comprador.
Podeu imaginar-vos que varen entrar amb certa ràbia continguda

- Hola; Que no hi ha ningú que despatxi aquí?
Com no podia ser de un altre manera, el dependent de les altres botigues, aquest cop enfilat a una escala treien la pols d’un prestatge, els va demanar:
- Els senyors diran
Per no aixecar la llebre, tot dissimulant van demanar per un preciós tren de fusta però ja sabien la resposta
- Tot el que veieu exposat a la botiga es de fusta pintada i decorada per els millors artesans...

Foto: AN-><-NA

Aquest cop varen ser ells els qui no el varen deixar finalitzar la frase
- Ja en n’hi ha prou d’aquest color!!! Aquest estel del racó es nostre i ben nostre!!!... Però si encara se li pot seguir el fil que aguanta en Джонні des del carrer!!!
El dependent, amb aspecte una mica ensorrat es va sincerar amb els nanos
- Aquí dalt estic molt sol, no rebo visites, ningú mai a tingut a bé gronxar-se d’una branca, desprendre’s de patiments entre les fulles, només, de tant en quant hi trobo un tros d’entrepà que algú llença cap amunt, un mitjó que cau de algun estenedor...
- Un estel... (va sugerir en вичавки)
- Si, un estel, una pilota un...

No varen deixar de tenir un sentiment de pena però, resseguint el fil que els guiava, van tornar a terra i, com dos bons amics, es varen fer dues promeses

1. No explicarien res a ningú
2. Vigilarien molt més on feien volar el seu estel.

L'últim cap de setmana

Quin dia mes ple de llum!!! He decidit fer festa i descansar, trobo que em fa molta falta.
Amb un cotxe deixat i uns quants diners començo un cap de setmana d’aquells que semblen taaaaaaant llargs i que quan et trobes fent-los, passen tan ràpid que et fan pensar que alguna força externa t’ha robat algun trosset de dia, si més no, uns quants minuts.

Quan més m’acosto al meu destí, més es va embromant i encapotant el mati (Rodoliiiiiiii).
Sempre em passa el mateix. El Sol i jo ens defugim i intentem no ser mai en un escenari comú a la mateixa hora, per això el meu bronzejat es penós, habitualment sóc com un llençol blanc amb vida pròpia, però ell, el Sol, també esta mancat de la meva companyia, ell s’ho ha buscat.

De totes maneres i, com sóc tossut, he decidit aturar-me en un d’aquets grans magatzems, per a fer previsió de tot el necessari per a gaudir d’un divendres de platja, encara que cada vegada veig mes clar que no em faran mal els raigs de l’astre, en un dia tan ennuvolat com avui.

La gran botiga on m’aturo té un nom grec relacionat amb alguna cosa de competició o de carrera o... D’alguna cosa d’aquestes que fan cansar i suar. Es diu: Pirena o... Tolon-Tolon o... Deuvegades Pirena.
Em faig gran i no recordo del tot les coses viscudes.

En una mena de cistell blau hi vaig ficant les coses que escullo: banyador, flotador, taps per que no m’entri aigua de mar al nas, taps per que no m’entri aigua de mar a les orelles, peus d’ànec, tub i olleres per anar per sota de la superfície mediterrània, tovallola, crema solar de diferents filtratges -que van del 0’5 al 80, com si fossin Rotrings-, un parell de vestits complerts de neoprè (un per els dies de cada dia i un per anar mudat) i no recordo res més.

Per la finestra (la secció de “coses marines” esta al primer pis) veig com el sol s’intueix, just per darrera dels núvols i em presenta un futur de compres estrenades. Que be, em sento guanyador en la batussa que ens portem el Sol i jo.
Paso per caixa, una nena molt simpàtica que m’atén em diu si considero que necessito una bossa, li dic que si, convençut que aquella compra es possible que no m’hi càpiga ni en el cotxe, i si plou anant amb una bossa, no se’m mullarà.
Em disposo a baixar carregat, més ben dit, molt carregat, amb la meva compra, i em trobo una escala estranya, plena de plantes d’aquestes que s’enreden per tot.

La foscor es notable. En els últims graons, abans de ser a la planta baixa, he de fer servir el peu per a testar el perfil del graó, a fi de no fer una passa massa llarga ni massa curta i caure.
Baixo el últim graó de la meva consciencia real i faig el primer pas de un futur difícil d’entendre.

Soc al mig d’un passadís llarg, verd i de uns 2,5 mts d’alçada, no hi ha gent, i això em fa recordar que en entrar a la botiga he pensat, que per ser un dia entre-setmana, hi ha força clientela.
Hi ha alguna cosa a pocs mts d’on som la meva enorme bossa i jo, juraria que es mou, si més no, s’ha mogut fa una estona. M’hi acosto, no sense abans agafar el tub respirador de la meva bossa que em fa el paper d’arma defensiva i em dona molta mes confiança per defensar-me que el tub de protector solar; Digueu-me intuïtiu si voleu. M’hi acosto, deia, i descobreixo un conillet i una mena de gos de la marca teckel, agafats de la mà, fugissers i que, més espantats que jo, corren passant de l’ordre del camí i fugen per algun forat del que jo hem crec es una paret i desprès descobriré que no ho és.

Foto de: http://imgur.com/rey2YpW

L’olor i la humitat fresca que respiro, son agradables i em fan estar mes atent que espantat en descobrir un mon nou i una mica màgic, com l’Alicia en el país de les meravelles.
Sóc un home que ha passat vicissituds, males temporades i a qui no se li escapa una situació estranya i perillosa quan li passa per davant; Aquesta ho és. Em sento sol, tot i que de nou recordo que porto un mon de coses que em poden fer servei, fruit de les meves compres, això em tranquil·litza momentàniament, desprès me’n adono que un banyador amb floretes Hawaianes em podia ajudar poc a sortir d’aquest atzucac.

L’important es no defallir i seguir caminant per trobar la sortida, el pàrquing i el cotxe. Ho faig i me’n en penedeixo molt i molt de no haver-me comprat aquell calçat esportiu (12’56 euros) però que si te’n quedaves 42 parells et sortien regalats (12 euros rodons, crec).
Quan porto 3 hores caminant me’n adono que no faig més que fer voltes i voltes per uns camins limitats en la seva amplada per arbres molt ben treballats, que potser en la base si tenen algun desperfecte i/o forat, però en conjunt donen un aspecte cuidat i net.
Jo juraria que aquesta planta no era així quan he arribat feia unes hores i la he fet servir per accedir a la secció de “coses marines “ PLANTA PRIMERA, no sé...

A la llunyania i en aquest laberint (cada vegada tinc mes clar que és un laberint on em trobo) veig també, una parella festejant de la manera romàntica d’abans, intueixo que es prenen les mans amb pulcritud Isabelina, i es miren els ulls dolçament. Qui sap si es conegueren aquí fa uns quants anys!!! O han vingut a comprar-se un piolet a la secció de “muntanyes agrestes” PLANTA PRIMERA, aquesta tarda.

La situació es la següent: Sóc en un laberint que abans era la planta baixa de una botiga gran d’esports, amb un conill, un gos, una parella d’enamorats, una bossa de coses per la platja, no se trobar la sortida, passa el temps i es va fent fosc.
De cop recordo que tinc un mòbil que hagués volgut en Rambo per sortir de la jungla, porta una brúixola entre altres mil coses, és com una navalla Suïssa en modern, fins i tot, si un dia estàs molt apurat, pots trucar per telèfon em sembla, però per això has de ser un enginyer en comunicacions i jo crec que no ho sóc, encara que no ho sé del cert.

Desprès de remenar i remenar connecto la brúixola; Sé, com gairebé tothom que té estudis, que el mar surt per el Nord-Oest, o sigui que només he de seguir aquest rumb que em marca l’aparell.

Descobreixo com nervioseja la meva bossa de coses per la platja i pren la iniciativa com si fora un gos rastrejador, m’estira i jo no puc fer altre cosa que seguir-la.
Em porta fins a la sortida on hi ha un rètol, un trosset del qual encara es pot veure amb el seu color blau per sota de les fulles que l’envolten. A sota hi diu: FINS AVIAT.
I una merda em tornaran a veure per aquí.
Ja es fosc, carrego com puc la bossa al maleter del cotxe (encara esbufega nerviosa).
El Sol, aquest vell enemic meu m’ha tornat a guanyar.
Ja és fosc de nit.

Marcs anti-palanca

Fa molts dies que no tenia la oportunitat de conduir amb aquesta sensació de no tenir cap presa, de que no vaig just de temps ni m’espera ningú.
Una mena de llibertat adquirida a base de benzina i diners.

Per endavant tinc uns dies de festa i tot sembla correcte, la qual cosa i donat el meu actual tipus de vida, em fa sentir molt be.

No em fa gràcia conduir per la Rambla de Barcelona, em sento en un lloc que no es el meu i em fa por envair la situació de passejant de la gent, però per arribar al aparcament on vaig, no tinc mes remei que fer-ho.
Arribo al garatge, aparco i em penjo al coll una borsa que havia preparat amb les coses elementals per a passar uns dies a casa d’una amiga que m’ha deixat el pis i el cotxe, car ella marxava amb la seva família.

Obro la porta no abans de deixar-hi un tros de dit entre la fusta i un marquet metàl·lic que es posa per que no hi puguin fer palanca i entrar a robar (a Barcelona es veu que la gent va fent palanca, a la que té la mínima ocasió).

“Hogar dulce hogar” encara que no sigui el meu, la meva amiga ha aconseguit que m’hi senti com si ho fos.

Hi entro, el primer un pipi, tot i pensant en un magnífic got d’ aigua fresca que em veure quan acabi (em faig de mentre la reflexió de que ens passem la vida omplin-nos i buidant-nos de coses).

Obro la porta de la cuina i em trobo amb un fet que canviara el meu concepte de estar sol, descansar, i meditar-me a sobre per un parell de dies.
Un escarabat de aproximadament un metre vint cm d’alçada està assegut a la pica de la cuina amb una gorra de beisbol al cap, en concret, de l’equip Cleveland Indians, amb la visera darrera com un rapper qualsevol i prenent, no se què, en llauna (la veritat no m’hi vaig fixar gaire).

Un escarabat, si, un coleòpter de la família d’insectes endopterigots. Amb una quantitat concreta de potes, antenes, i apèndix en general que li donen un aspecte entre fastigós i fatxenda, em diu,
     - Tu que hi fas aquí, la mestressa és de vacances
Jo no penso en que estic parlant amb un escarabat, i li contesto...  - Es que venia a passar uns dies i...
     - Tens una cigarreta?
M’ho deixa anar amb aquella naturalitat que només dona la confiança, o el costum de demanar.

Jo molt digne, li suggereixo el fet de lo inusual de la situació, de seguida s’incorpora, m’allarga una mena de pinça/banya/antena i me la acosta com a salutació , com si em volgués donar una mà que no te, i deixa anar:
     - El meu nom es Avelino, com et dius tu?
No vaig saber negar-me a respondre:
     - Em dic Albert, com estàs? -Això últim, desprès, he pensat que m’ho podia haver estalviat-.
     - Pse... He estat millor i també pitjor, és molt i molt variable la vida dels escarabats, sóc de la família de les paneroles Blatella Germanica, la qual cosa a tu no et deu dir res, però de totes les diferents especies que som, la meva es la mes comú i ordinària
I tu, de quina espècie de persona ets?

Li vull dir que les persones cada cop mes, volem evitar les diferències però, gairebé i sense voler em surt de la boca aquesta merda de definició:
     - Soooooc soc català , jo.
Visc al Pirineu i he vingut, si no he de molestar, per a passar uns dies de tranquil·litat, pau, i reflexió que em fa molta falta.

El fet del meu encontre amb el coleòpter, em crea un desassossec, un neguit amb el que no hi contava
- Podré fer-ho? Et molesta la meva presencia aquí? Podem conviure un parell de dies?

Em contesta amb un “Pse”, que jo per necessitat, interpreto com un si. Surto de la cuina, apago el llum i reflexiono en el “esberginer” en que m’acabo de ficar.
Un escarabat amb el fàstic que em fan...

Quan es fa l’hora de sopar, o quan el meu estómac m’ho demana, entreobro la porta de la cuina i el meu company de pis ja no hi és, si tingues una mida convencional, diria que era canonada avall, però en aquest cas... La qüestió és que no hi és, i jo, evitant el perímetre on era assegut, intento fer-me alguna cosa per sopar, amb fàstic i la idea que demà tindre una pansa al llavi.

Dormo tranquil doncs, com la meva amiga te un gos, posa una porta/reixa (d’aquestes dels nens petits) per evitar que el seu animal entri al dormitori.
Em desperto l’endemà amb una sensació de “no pot ser, ho has somniat“. Faig un pipí, mentre penso en obrir o no obrir la porta de la cuina, i al final decideixo fer-ho.

Esta amb la seva gorra del Cleveland, que son com aquí el Cornella, coneguts però no punters
     - He fet cafè, en vols?

Com negar-me sense ofendre’l
     - Amb poc sucre, gracies
Penso que esmorzarà, marxarà i desprès tindré temps per riure d’aquesta situació entre irreal i estranya.

Em diu per anar a fer un vol. Com em passejo amb això per el carrer!!!! Jo que sempre busco l’anonimat per sobre de qualsevol exhibició pública.
Per a no fer-li el lleig de dir que no, agafo la jaqueta i cap avall, que fa baixada.

Quan som al carrer, tanco els ulls i penso: que sigui el que Déu vulgui. Els obro, de mica en mica i, HO MIRACLE!!! No ens mira ningú, és talment com si el meu company de passeig fos transparent.
Fem cames i tots els encàrrecs que teníem per fer. Havent passat dues hores tornem a la casa/exposició de les meves paranoies

Quan pugem per la escala, l’Avelino em diu que es queda al pis de sota que es buit, no hi viu ningú. Em diu:
     - Així jo no et molesto a tu, ni tu a mi.
Torna a fer la cerimònia de donar-me la pinça/antena/ma i s’escola entre la porta i el terra, entrant així al pis buit.

Jo entro al pis de la meva amiga, no abans de deixar-hi un tros de dit entre la fusta i un marquet metàl·lic que es posa per que no hi puguin fer palanca i entrar a robar (a Barcelona es veu que la gent va fent palanca a la que té la mínima ocasió).