divendres, 21 de desembre del 2012

el meu conte de Nadal


La, la, la... Vaig cantant pel carrer de la manera mes desenfadada possible que ja es va concretar l’any passat en el congrés de Elx de passejadors semi-urbanites i inconscients, en ciutats de menys de 100.000 vilatans.
MIRANT AL LLADRE DE BALCONS                                 in.directe.cat

Un dels balcons que afortunat ell, gaudeix de la meva clara, concreta i escrutadora mirada, esta sent violat, transgredit, abusat, forçat, en ple dia, sota la llum immaculada i tèbia d’un sol d’hivern.
On ha quedat la vergonya sana del que viu del proïsme? L’orgull de la gent que viu dels qui no hi son a les cases a l’hora en que ell si hi és ?
Aquella dignitat de l’ofici ben fet, el no fer soroll, sobre tot no ser violent, aquell clec que es busca en la ultima volta del pany.


Ja no parlem de l’uniforme. El descric i començo per el cap:
-         Passamuntanyes, el mes fosc possible, si es negre millor.P      
      Del assamuntanyes dir que és important, molt important, que l’obertura dels ulls coincideixi amb la part anterior de la cara, en el cas contrari- que no hi coincideix-hi- acostuma a acabar en una trista historia
      -         Jersei gruixut de llana, també fosc
      -         Pantalons de vellut negre
      -         Botes no massa lluentes, per a no provocar reflexes, (tan de mal que han fet els reflexes)
      -         Sac amb el símbol del dolar estampat al mig
-         Cordes que duràs lligades en cercle i portaràs penjades del braç, no com un cistell de caçar bolets si no com una borsa d’esport entre l’espatlla i el braç
-         A la mà que queda lliure, fa molt bonic dur-hi una pota de cabra gran, o una perpalina en el seu defecte (si no se’n té no passa res)

Quan em vull donar conte es l’hora de fer el meu te, verd ell.
Així que me’n hi en vaig, i ni tan sols em recordo del senyor de vermell que escalava la façana de la vivenda d’una manera tan poc professional, tan d’afeccionat tan  xapusser.
Passo, que no em paro, per el costat d’uns Municipals que estan posant una multa a un carruatge arrossegat per a rens, el qual te dues de les rodes laterals pujades sobra la cera. Dubten en fer venir la grua, car els poden incriminar en un segrest de bestioles no autòctones i això es greu i una macula per a qualsevol historial laboral.

De tot el uniforme que os he comentat, nomes duia el sac i les negres botes, al cap ni passamuntanyes ni res, tan sols un gorret vermell amb una borla i per a mi , que no m’agrada criticar a ningú, tenia fins i tot un clar sobre-pes.

Cada cop queden menys professionals de res




dijous, 15 de novembre del 2012

UN POBLET SOLIDARI


En un dia d'aquells de novel·la de por, jo anava passejant Ripoll amunt (mes fred), Ripoll avall (mes càlid) també vaig passejar d'est a oest però no vaig saber trobar la diferencia tèrmica.


Plovia, nevava, “huracanava”, turmentes vàries, fred irresistible, óssos, pingüins, fredolics (bolets), eren els meus companys en el agradable passeig , que m havia regalat aquesta matinada de dijous.

Ja s’estava fent de dia quan se’m va atansar un senyor d'origen estranger amb cara de fred.
El vaig mirar seriosament i vaig arribar a la intima conclusió de que era nord-Africá i, potser podia filar mes prim : era Marroquí

(En aquest moment em voldria dedicar una reflexió íntima).

-Quan i quan m’havia ensenyat l’experiència que donen els anys a reconèixer la gent en la distancia!!!. N estic orgullós...

Es un aprenentatge subtil, gairebé intuïtiu, estic molt agraït a Santa Perpetua, que es la patrona de la fixació, en que m’hagi concedit aquest do.

En definitiva, i pecant d'immodest, sóc un professional de l’observació

Gracies “Perpe”

El senyor em qüestió duia la xilava entortolligada al coll, fruit d'alguna ventada, descalç, les babutxes a la mà, fumava no sé què en una gran màquina fumatòria, que li dificultava el caminar, el camell digne, amb cara de fred, duia l’adhesiu de la ITV de camell/utilitari, una mica desenganxat, entre els dos ulls.

De la haima i els 36 familiars que l’acompanyaven en parlarem un altre dia.

No em cansaré mai d'agrair a Santa Perpetua que m’assenyales amb el meu do.

Era un home d'una edat indefinida (53 anys, 117dies, 17 hores i 25 segons).

“Gracies Perpe“ 

El home, deia, em va donar els bons dies i desprès va voler enardir el temps climatològic, però es va donar compte de que no podia: Feia un dia de gossos.

La conversa va anar sobre la necessitat d'alguna ajuda que tan ell com la seva família tenien.

En no res ens varem posar d'acord.

Un nodrit i a la vegada espectacular grup de treballadors socials a càrrec del Ajuntament de la Vila, va començar un desplegament de material (al que per altra banda ja ens te acostumats).

Tots amb el seu uniforme amb la inscripció xerografiada “APA-LI” a l’ esquena, menys 4 que duien el uniforme al reves (no posava IL’APA, si no que ho duien al pit).

Una enorme peça, en forma de neula curta, amagava una estora vermella, d’un gruix considerable. La varen desenroscar fent un caminet desde els vehicles fins a la haima on, a hores d’ara, un altre grup de treballadors municipals hi instal·lava una calefacció, el combustible de la qual eren les caques del camell (ja n’ haurem de veure coses...).

Un tercer grup d’obrers encenia de manera obsessiva barretes d’encens, comprades al “xino”.

Fatal.

Entre les cues dels huracans i el ploure persistent, no oloraven a res.

Amb 2 cavallets i una fusta de seguida varen improvisar una taula, folrant-la de un vellut vermell, solemne.

Allà a la llunyania una silueta, amb un caminar molt elegant (encara que va ensopegar dues vegades en alguna arruga de l’estora)

ERA EL GALLEC UNIVERSAL.

Varen començar a fluir nens de tots els carrers propers.

Amb senyeres petites uns, i amb grans banderes “panyoles” d’altres, li varen donar la benvinguda.

ELL ,va discursar breument sobre uns “hilillos d’aigua” que li havien fet difícil l’arribada.

Desprès, i amb gran fluïdesa, es va treure una ploma de la butxaca; També dos “centollos” (cabres de mar), 4 nècores, 2 kg de percebes i un mero (li havien quedat 4 molles dun berenar del partit).

Va firmar... Hòstia com va firmar!!!!!

Quin traç!!! Quina elegància!!!

El que jo/nosaltres havíem ofert a aquell senyor, company ciutadà, era una merda (propera, real, eficaç, creïble), però merda.

Era moltíssim millor, on vas a parar?!!!, la promesa firmada de que mai més els hi faltaria res, vivenda, escola, serveis socials que treuen els fills a la gent amb raons difícils de justificar, metges, medecines, carnets de conduir camells, camells que no necessiten carnets per exercir de camell, 6 o 7 cases pròpies per a unitat familiar (abans n'eren mes, però havien d'entendre que amb la crisi...), poms de flors i garlandes per a guarnir les cases (res de haimes ja ).

Entre el fort ploure i el vent,  la tinta blava, (no podia ser d'un altre color),  així com el paper oficial,  es varen anar esborronant, desfent.

Quina llàstima de document !!!
Crec, que els trossets de paper encara voleien per el Ripollès, per tota Catalunya potser ...
Quina llàstima de document.



dilluns, 5 de novembre del 2012

VINGA BABA !!!!!, VINGA CARGOLS !!!!!.

Si que en la proximitat del fred, tot prenia un altre ritme, la gent ja no s’estava a les terrasses dels bars, fora d'aquell sr. que va morir fa dos nits de congelació.

Aquell any, jo havia decidit fer alguna cosa que es fes notar, que marques una fita de excentricitat i/o modernor a la meva absurda vida.

Seria una variació en el vestir ?
Una variació en el tipus  d'alimentació?

En la manera de veure la vida?
Una variació en el raonament polític que inclouria, com no que, en ser independentista s’arregla tot i es curen fins i tot els peus plans?

Seria, no mes una variació gairebé inapreciable en la manera de coixejar?

Encara no ho sabia, però esperava cada dia un senyal que em fes entendre que començava el meu periple canviador de vida
Com cada mati, em veien venir, duia un sac a la esquena un tratjo estripat... Ui no!!

Deia, que com cada mati, em vaig llevar quan encara estaven a mig posar el decorat del barri, que si arbres, xeringues, fonts, llambordes, caques de gos -mes o menys seques amb relació a la seva antigor-.

Vaig prémer el boto vermell del comandament de la TDT. Va sortir una senyora que duia una baba de cargol a sobre del braç,  impedint que es veiessin els reguerots de vellor que sens dubte la senyora i el seu braç tenien, immediatament en cosa de 9 minuts, va sortir una altre sra. a qui li sortia el pit per el costat de  un  sostenidor maldestre, però això s’havia acabat amb el revolucionari sistema de sostenir pits que li presentaven.
Així vaig seguir una llarga estona, fins que la meva neurona, orfe ella, em va avisar de que ja n'hi havia prou de cultura comercial.

Però res seria igual.
Com  un macro interruptor neuronal es va encendre la meva maquina de rumiar negocis:

Faria sostens per a cargols, a qui se’ls hi caigués la baba en veure un pit que surt per el lateral d’un sostenidor antic i obsolet, i això ho faria com a emprenedor que sóc i modern, i em donarien subvencions, i s’acabaria la crisi i tothom tornaria a tenir BMW's i a menjar sopa i tenir corbates i menjaria tofu cada dia  i nomes menjaria coses que no fessin ombra i donaria feina a tothom i vinga baba i vinga sostens i vinga cargols!!!

Que maca és la vida!


diumenge, 2 de setembre del 2012

JO CREC QUE LA CULTURA, I QUE EM PERDONIN...

Davant de la porta concorríem unes 750 persones, nervioses, serioses, acalorades i empenyent-nos una mica amb els colzes.

Era d’hora, aquella hora en que no saps si es fa de dia o de nit, posar-te o treure’t la lleganya.

Jo era a la cua, no era el primer però era d’aquell grupet de “cuaires” que miren a la resta de la cua amb aire de “jo estic davant”.

Mentalment, repassava cada document, cada firma, cada pòlissa, la garrafa. Ho duia tot, creia, però no estava segur, era com una por escènica, com un si, com un no...

Per el fet de ser Marroquins uns veïns de cua feien un cuscús i les senyores cridaven estrepitosament fent anar la llengua amunt i avall, i es tapaven les boques com si foren ventrílocs aficionades. Amb camells de marca dromedari, corrien amunt i avall fent no sé que amb una cabra que resultava massa feble per romandre d’una sola peça i mostrava les entranyes vermelles de sang, pobreta cabra. Matilda li deien.

Foto: Un racó del món
Uns, en fer un foc per a fer té, varen esquitxar espurnes de brasa a un senyor que feia de guarda jurat, amb la mateixa professionalitat amb que hagués fet d’adroguer a un colmado d’abans els va mirar de dalt a baix i els hi va perdonar la vida com un “Harry el susio“ aficionat.

Vaig neguitejar-me una mica i vaig tocar des de fora el porta-folis que m’acompanyava a fi de notar el bony del passaport. Tranquil·litat, el portava.

La remor va anar decreixent, es podia sentir el enlairament de un Boign, en una reunió de una ONG dedicada a acollir gent sorda del Magreb.

El actor principal obria la porta, hi entrava el primer grup de gent i es feia palesa la seva absència, però hi romania el rastre sanguinolent del seu pas per aquella filera de persones, també la fortor de la sang fresca.

No varen tardar mes de 10 minuts en sortir.
Un d’ells, crec que el pare, feia molt mala carona, però es veia feliç, satisfet, orgullós, havia fet el que tocava.
Com arrossegava el pal del sèrum!
Quina dignitat!
Tot es poc per un fill!

No havia desaparegut la silueta ranquejant del senyor, acompanyat de la família suposo pel passadís, quan varen donar entrada al proper grup de gent.

Foto: Un racó del món
La iaia no era una iaia molt velleta era una senyora d’una edat indefinida, però segur que no arribava als 70 anyets, a raó de les frases que vaig sentir era andalusa: A mi niniiiio no le va a fartá de na mientra jo pueda caminá, ole, arssa, o suquiqui, no recordo ben be quina d’aquestes tres expressions va fer servir. Va entrar molt sencera i guerrera però va sortir, amb una extremitat de menys (vaig estar a punt d’avisar-la, però em va semblar de mal gust estan, com estava, rodejada de parents).

Era digne, però coixa. Amb les seves crosses i el monyó de la cama recent tallada, també va desaparèixer amb aquell posat d’haver fet el necessari.

Els següents en entrar eren uns senyors que venien de pagès, no crec que haguessin sortit mai de la seva casa, si no hagués estat per un cas tan greu com aquell. El marit, una mica cara-vermell, feia un posat valent, del qui pren la decisió de fer una cosa que no té retorn.

Foto: Un racó del món
Va estar a dintre del despatx una estoneta mes que els altres, a la estona, quan va sortir, ja no era tan cara-vermell com abans.

Jo, si no hagués tingut aquella sensació de mareig que anava amb mi des de ja feia dues setmanes, hagués jurat que el senyor de pagès estava lívid, pàl·lid, no feia bona cara, no. Va voler entrar sol, però va tenir sort dels que l’esperaven fora.

El varen agafar per sota del braç, i tot i que portava una bata d’hospital, em va semblar veure una gran ferida amb forma de ronyo, a la alçada del ronyo i amb un cosit bastant ben fet si pensem en que érem a una escola.

Un tret en comú il·luminava la cara dels meus veïns de cua. El que abans d’entrar hagués definit com una cara de vergonya, en sortir del despatx del cap d’estudis, es transformava en un rostre orgullós del que sap que ha fet bé.

Varen anar passant, l’un rere l’altre, els meus companys de cua fins que em va tocar a mi. Vaig entrar.
Vaig ensenyar tots els papers, no m’ en faltava cap, sóc català jo, nascut aquí.
-Arremanguis la màniga del braç dret (em va dir el cap d’estudis vestit de metge)

Foto: Un racó del món
Va agafar una xeringa xucladora i la va dirigir cap a les meves venes malmeses des de feia uns quatre litres de sang. Em va anar munyint el braç fins que li va semblar que n’havia prou pels sis blocs d’en Lluis, les fotocòpies futures de tots tres, els llapis de colors, rottrings, compassos i les fitxes del Macramé de la petita (la garrafa ben plena i dos litres d’ara).

Notava com la vergonya que havia sentit anteriorment per a no poder comprar el material escolar, ni els llibres, ni el uniforme, ni el xandall de gimnàs, ni la motxilla portadora de llibres, ni res, s’ anava transformant en orgull. L’orgull de qui deixa de viure per a que altres visquin millor.

Si hi hagués feina l’any que ve, posava a treballar als meus tres fills.

divendres, 6 de juliol del 2012

POMES ?


A una persona no li pots dir que: “FUE” piel de manzana, es com si li diguessis que ara es una pansa arrugada.

De fet em ve al cap una historia que ja m'explicava el meu avi, algun any abans d'anar a Cuba a bordo del Català, el mi-...ja sabreu l'historia perquè va estar als 40 principales de l'època força temps; be això ara ès igual.
Tot va començar amb un pomer i un panser -que es el arbre de les panses-.

En aquell temps els pomers eren de la raça Majesticus i tenien una copa de uns 125.000 m. de diàmetre. Sovint, les pomes eren venudes a talls i podies comprar 250, 500 o 1000 grams de poma depenent de la gana i els diners que tenia la gent que convivia a la unitat familiar.
Eren, les pomes d'aquell temps, molt pomofògues; pomofoguíssimes.
D'aquesta època es té coneixement de les primeres pomes farcides d'elles mateixes, també es va descobrir la redundància gramatical, aprofitant un àpat entre pomes de diferent arbre però del mateix substrat. Es varen donar a conèixer amb el nom de “pomes mono-parentals.”
També n'era una mica diferent el color. Eren blaves, però no un blau pastel, eren d'un blau intens com un cel sense núvols.
De fet i aprofitant la extensió de l'ombra, si va crear la ciutat de Pómovil, que va ser una de les menys poblades al est del continent Austral, amb el seu parc aquàtic, pistes de pàdel, restaurants vegetarians, hípiques, piscines, fonts de colors etc...

Dels pansers que voleu que os digui, eren arbres sense cap pretensió, no se'n sap de cap que hagués estudiat una carrera, com Déu (nostre senyor) mana.
No feien ombra, no tenien ni canvi automàtic, ni res.
Això si, eren de la família de les cucurbitàcies, que no tots els fruits de la natura ho poden dir. Una gran família, si senyor.
Però era un arbre anodí, callat, senzill, reservat. Enrogia fàcilment amb qualsevol comentari de tipus sexual com: quina arrel mes maca que tens “tronco”, o alguna cosa semblant.
Es calculava la seva qualitat per el nombre d'arrugues que tenien els seus fruits, mes bo quantes més en tenia, fins i tot era molt buscat, per escàs, el ofici de planxador d'arrugues de pansa, car la seva distribució en caixes de 10 unitats feia imprescindible que el seu planxat fos perfecte, per a poder emmagatzemar-les millor. Malgrat tot, el temps que no cap crisi, va fer perdre un dels oficis més ben pagat de l'època i el va anar reconduint (gracies a uns cursos de l' INEM ), cap al sector de la cirurgia i concretament a la cirurgia plàstica

Va ser a les hores quan una branca de cirurgians sense fronteres ni res, implicada en l’assassinat de Neró, es va fer càrrec de la secció de planxat de la factoria que Borjes tenia a la zona i varen discutir de la conveniència de que les panses foren panses i les pomes pomes, cada una amb la seva pell, “tersa” o arrugada depenent, no tant del fruit en si com de la edat del fruit.

I per això crec que es bo que les panses es barregin amb les pomes sempre que tinguin clar qui és cada una.
Tu et sents pansa o poma?

divendres, 22 de juny del 2012

DOL






Del dol, no en puc parlar massa la meva experiència és limitada a aquest relat.
Al Maig de 1578 jo estava fent una campanya a favor de l’us del preservatiu a la porta de un Lidle que havien obert just a la rotonda que separa la plaça dels països Catalans amb l’Avinguda de Bankia, (no se, potser era un altre any o un altre mes, no ho recordo).

Va passar per davant meu la persona mes fosca que havia pogut veure mai, roba fosca, pell fosca, dent fosca. Duia una bata ratllada en negre i el fons del estampat també era negre, però menys negre que el negre de les ratlles amb que estava ratllada la bata negra, (no se, potser no era ratllada i eren quadres negres, no ho recordo).


Em va cridar la atenció la poca il·luminació que hi havia a la porta d’aquell “Súper” Alemany i crec recordar que la gent portava llanternes per a posar la moneda d’un euro o de 50 ctms d’euro a la ranura del moneder que portaven els carrets de comprar, i també que anaven amb espelmes de pastis d’aniversari -que estaven d’oferta- per a veure-hi entre la selva de llaunes, ampolles, formatges i iogurts, que dormitaven als prestatges repartits en represes fosques.


Vaig saber per una caixera, a la que vaig anar a demanar canvi d’un bitllet de 5 euros o 5 maravedís (ara no ho recordo) per a posar a la ranura de les monedes, la moneda d’un euro o de 50 ctms d’euro. El moneder acceptava les dues mides de moneda (jo vaig pensar estem a la edat mitja i mira quins “adelantos”), ho vaig pensar poc, perquè soc de poc pensar. Doncs això: vaig saber per una caixera que tot s’havia tornat més fosc al passar aquell personatge de la bata ratllada o quadriculada (si no ho recordava 11 lineas
 abans no ho recordaré ara...) i això em va fer començar a sospitar en la mort d’algú o d’alguna cosa.

De cop em va venir un maquiavèl·lic mal de cap, una tortura encefalopatia que mes semblava produïda per un cop que per un motiu intern.
Vaig aixecar la vista com vaig poder i en front tenia les rajoles de xocolata que em varen fer sospitar perquè diuen que el xocolata es molt dolent per al mal de cap.
El meu hàbil instint de periodista secret em va fer adonar, que el mal me’l podia haver
causat una ampolla de Lambrusco (dos per 3 euros esta be no? El preu dic...) que estava feta a miques al meu costat acompanyada d’un bassal gran de sang i un tros de cervell.
Vaig anar a la caixera i li vaig dir que fes el favor d’enviar algú de neteja que allò estava fatal i feia fàstic de tant brut...

La caixera va enviar a un noi, tagal, que estava per això: per netejar.
Jo flipava per que vaig estar davant d’ella i era com si no em veies cosa que desprès he parlat amb col·legues d’aquí i es veu que es completament normal amb una caixera de “súper”.
Jo juraria que el nano, tagal, em va passar per el mig, o sigui que em va travessar, quin mal rollo i quins calfreds em varen venir, per sort ja no sagnava ni em feia mal res, nomes era com si se’m hagués mort la memòria, i el cap i les cames i els braços i tot jo...

  

dissabte, 2 de juny del 2012

TINC UNA AMIGA QUE HA ADOPTAT UN GOS

Tinc una amiga, una molt volguda amiga, a qui el metge de capçalera li ha receptat un gos.

Ni corta ni perezosa, ja la veus el passat dissabte anant amb tota la cort de la seva família, unes 1256 persones i un ca, a un lloc d’aquest on adoptes un gos i et sents be.
Molt millor que anant al psicòleg o a una màquina d’aquestes que posen als centres comercials o a la porta dels museus. Maquines expenedores de gossets, gatets, iguanetes, colibríets i qualsevol animal, al que es pot disminuir el nom, de manera que diguis cadell de la forma mes ridícula possible i on per una fracció entera de moneda (encara no es pot pagar amb targeta), passes a ser company/amo d’una mascota, (es un nom ben lleig aixó de mas-cota, sembla un restaurant de muntanya).

Ella dirà el que vulgui però jo crec que li han donat mig gos.
Es mono però li falta un tros de pota, en concret 4 trossos. Es de marca Basset com el de la casa de sabates Hush Puppies (que vol dir: fer callar mascotes), no te pedigrí ni tan sols una bona línea de sang; es un gos, gos.
De nom li ha posat Alberquí en record del malauradament desaparegut oli.(snif).

El primer problema gros que ha tingut es el de trobar on duia les instruccions i el prospecte d’us, l’animalet.
Desprès llegir i interpretar
- La “posologia”:
En principi com es pren un gos? En deju?, despues de las comidas? L’has de sacsejar abans de prendre-te’l?
- El segon problema ha estat la dosi:
Quan de gos has de prendre? 50 ml? Una culleradeta? Com es fa una culleradeta de gos?
- La composició:
Com sempre, no l’ha mirat -a tu que t’importa l’excipient que porta un gos-
- Els efectes secundaris:
Aquí hauríem de parlar d’uns coixins (que en pau descansin) que tenia a la saleta, i alguna altre cosa que ha passat a millor vida.
- Interacció amb altres medicaments: (pensem que li ha receptat un metge i per tant deu ésser un medicament)(dos punts un altre vegada)
Com no canviï es un animal sociable i ditxaracheru.
-Aspecte del producte i contingut de l’envàs:
Que voleu que us digui: ...un gos.

Era hora que un sr. Doctor , una persona que ha estudiat tant i tant, i tant, sobre limfomes, berrugues, pus, sang, pústules o caspa, es dignes a receptar coses que no surten de laboratoris farmacèutics, fent cas de l'a benvolguda Teresa Forcades.
El que em fa patir una mica es que quan la esmentada industria se’n assabenti, tot i que estem submergits en una crisi moooooooooolt gran, tindrem supositoris de gamba, cataplasmes de cérvol, pomades de baba de cargol amb moc de senglar, pegats de goril·la, injeccions de cuc de terra i diverses coses sempre que siguin caríssimes i s’hagin de comprar en farmàcies i “bajo prescripción facultativa”.

 Els visitadors mèdics seguiran oferint vacances pagades a Honolulu als senyors doctors mèdics a canvi de que patrocinin els polvos de llàgrimes de cocodril per a les nafres de les ungles dels peus, en contes de dir senzillament que et rentis.
Costarà de canviar les coses però: un altre mon es possible, encara que la “prima de riesgo“ segueixi tan fotuda.
No pot anar al metge perquè ha perdut els papers.

dilluns, 28 de maig del 2012

...i la pobre mosca , es va quedar a les fosques... .






Va agafar amb tota la parsimònia una agulla de cap, mentre l'escalfava amb l’encenedor de encendre cigarrets d’aquests que fan riure (dels altres no, que segons indica el paquet fan mal als pulmons i surt caríssim a la societat el tenir cura de la gent que te càncer), mentre l'escalfava li va arrencar les dues ales perquè si ell no podia volar, la mosca tampoc.

Amb la agulla, ben calenta, va penetrar el ull de visió hexagonal del pobre animal.
No en va tenir prou amb aixo, encara tenia temps fins que comences el seu torn i començaven a arribar companys que reien la seva gracia.

En treure-li l’agulla del ull es trobava com avorrit, “quin tedi, com costa de passar el temps”, va pensar: “quina merda d’animal no te cos per a torturar-lo més, és petit”.
En aquest moment va arribar en Raül; veí de taquilla i company d’alguna que altre festa que s’havien corregut junts.

Unes pinces, ens fan falta unes pinces.
Una mosca te una quantitat important de potes, 13 per a ser exacte, sempre he pensat que la que fa que no sigui un numero parell es la de recanvi, però no ho se segur, i per això no poso el anagrama de “Copyright” perquè fer-me el xulo no em costi una pasta en multes i reclamacions.
Bé, no anava d’això el meu escrit.

Un company al que li agradava molt arreglar-se, i que dormia a casa d’una senyora que llogava habitacions a gent de tanta solvència com ell, en portava unes car que amb molta paciència i molt de temps, havia aconseguit fer dos trossos ben diferenciats d’una espessa ratlla de pel que li vorejava els ulls per la seva part superior -es a dir que tenia una ratlla continua en lloc de seies-.
Sense tan sols esterilitzar-les, va usar aquest estri depila-la-tiu per arrancar al dípter en qüestió, una a una, les 13 potes que li havien costat tant de mantenir i tantes hores de Pilates per enfortir i perfilar.

Es va trobar a les mans, un esser sense ales, sense potes, amb un ull foradat. Primer li va fer una mica de fàstic, desprès va pensar que no el podia deixar així, en aquell vestuari, en aquell estat. Es tan bona persona... Es preocupa tant dels altres...
Va pensar en posar una gota de sabó líquid a la paret i deixar-la allà enganxada.
Però no va tenir ni temps per això, va sonar una estrepitosa sirena i la va llençar a terra.
No tenia temps, el cridava el deure. Es va cordar el cinturó amb la pistola, les manilles, la porra,
Es va posar be el casc, va repassar la posició de l’escut de la Generalitat de Catunya, li va fer un petó a la creu que portava al coll i va sortir amb tots els seus companys.
A la fulla de feina posava: desnonament a Ripoll.
moscas4_min.jpg
Dons som-hi

comunitat.regio7.cat





  









El semanario catalán destapa la peculiar hoja de ruta del comisario de los Mossos d'Esquadra David Piqué, para acabar con los y las manifestantes antisistema. Toda una demostración de la clase de sujetos autoritarios, facistoides y cuasinazis, que están al mando de la policía catalana...
Este alto mando de la policía autonómica se hizo famoso por su discurso encendido en el marco del Día de las Escuadras de este año (jornada de celebración interna de los mozos), y particularmente por la frase en que calificó de 'ratas' las manifestantes de la pasada huelga general, garantizando que las perseguirían y detendrían aunque se escondieran detrás de las sillas de un aula universitaria. 
Piqué, a lo largo de 37 páginas de su proyecto final del máster en Políticas Públicas de Seguridad organizado por la UOC-al que hemos tenido acceso-detalla cómo conseguir acabar con las activistas antisistema y, incluso, apunta métodos claramente ilegales. 

En este sentido afirma que "quizás habría que aprovechar para dejar que, durante el recorrido, se produzcan suficiente actos vandálicos", en referencia a los disturbios de las manifestaciones que luego los medios de comunicación utilizarían para el fin de desprestigiar a los movimientos alternativos. 


 por Setmanari Directa
Jueves, 24 de Mayo de 2012 15:18

EXTRACTOS (trad. google)
pág. 28-29 
"Incluso si la concentración o manifestación, que es lo que estamos hablando, no se prevé bastante violenta, se puede llegar a provocar un poco, con detenciones poco justificadas y nada pacíficas unos días antes para calentar el ambiente. También se pueden hacer "redadas" preventivas a los lugares donde se encuentran habitualmente personas cercanas a la ideología de los convocantes con la excusa de buscar drogas o lo que sea necesario.
 La ''redada'' estará especialmente mal hecha y con trato humillante para encender más los ánimos, si es necesario.
La consecuencia previsible de estos comportamientos previos y el diseño del dispositivo policial, es que acabará con una "batalla campal".
Además de la estrategia previa, en cuanto algún grupo descontrolado empieza las acciones violentas, las unidades de policía ni se mueven y cuando la violencia empieza a ser generalizada, la actuación policial se retrasa deliberadamente hasta que los daños producidos son socialmente inaceptables. Es entonces cuando se producen las cargas policiales que en ningún momento quieren ser disuasoria, no se disimula.
Se va directamente contra los manifestantes, que ya son considerados vándalos, y se les ataca con suficiente velocidad para que no dé tiempo a la fuga y se provoque el enfrentamiento físico.
En este estadio, los manifestantes atacan a la policía con todo lo que tienen y que les ha dejado tener, realmente se están defendiendo, pero no lo parece. Han sido acorralados. La violencia entre agentes y manifestantes se desata, se personaliza y se descontrola.
Es lo que se quiere. Comienzan a aparecer víctimas inocentes - daños colaterales se dice ahora- Los que han rehuido el enfrentamiento, se encuentran con el resto de unidades policiales que los cierran el paso y que no hacen detenidos - prisioneros -, la dispersión no es voluntaria , es a golpe de defensa (porra) y cualquier atisbo de resistencia es contestada con contundencia exagerada y detenciones masivas.
En las batallas de la antigüedad, era cuando se envía a la caballería a perseguir a los que huían mientras la infantería extermina a los que se han rendido en el campo de batalla.
Lamentablemente, esta táctica no es exclusiva de regímenes totalitarios, también se da con demasiada frecuencia en muchas democracias occidentales. Quizás puede ser debido a dos factores: Una estrategia política que no considera otra opción que no sea la visión del problema como un conflicto de orden público y el otro, en la que se encarga el control de la calle y los manifestantes / activistas a unidades policiales poco disciplinadas, vengativas y provocadoras."

pág. 25-26 
"Los grupos antisistema en general, saben que, por diferentes motivos, sus acciones tienen más repercusión social y mediática si se desarrollan en ciertos espacios. Por contra, estos espacios - los más abiertos - son los más desfavorables (para los antisistema) desde el punto de vista de táctica policial. Nos referimos a l'Eixample, parte de Sants o cualquier terreno abierto que permita una rápida movilidad de los efectivos policiales. En la teoría militar clásica, sería la capacidad de movilizar por los flancos la caballería o unidades de infantería ligera.
Como decíamos antes, Sun Tzu era partidario de ganar sin combatir y eso se podía conseguir mediante diversas estrategias y la que siempre ha tenido más éxito, ha sido la de, "quién rodea al enemigo, vence". [...] Los casos más estudiados son los de la batalla de Cannas donde Anibal derrota al ejército romano dirigido por Cayo Teracio Varrón y el de la batalla de Alesia donde Julio César venció a los galos definitivamente e hizo prisionero a Vercingetórix[...]
Volviendo a la táctica policial del primer terreno - abierto - y con fuerza policial suficiente. En este caso, no se quiere reprimir los disturbios ni detener a los infractores, sencillamente se evita. Eso se consigue limitando extraordinariamente la capacidad de movimiento de los manifestantes rodeándolos totalmente.
Eso se realiza en el momento de la concentración que, como se sabe dónde se realizará, ha permitido hacer un filtro de malla fina en los puntos de paso obligado por el punto de encuentro. El objetivo del filtro es el mismo que en el modelo Klausewitz, requisar objetos peligrosos de cualquier tipo - porque después habrá contacto físico - y evitar el anonimato. A partir de ese momento, los concentrados ya saben que la manifestación irá por donde la policía quiera y durará hasta que los manifestantes decidan dispersarse. Esta dispersión se hace lentamente, dejando salir a las personas poco a poco y en grupos muy pequeños para evitar el reagrupamiento fuera del círculo.
En estas situaciones el sentimiento de frustración e impotencia de los manifestantes es muy alto y a menudo generan reacciones violentas de algunos individuos cuando son conscientes que han perdido toda capacidad de iniciativa. Estos momentos son delicados y es necesario que los agentes de primera línea eviten las provocaciones individuales o los intentos colectivos de romper el círculo.
Pensemos que los policías están a menos de un metro de los rodeados. El objetivo no es hacer detenciones, solo inmovilizar. La sensación de derrota entre los manifestantes, es muy alta y moral queda muy "tocada". No ha habido heridos - no tienen mártires - ni tampoco detenidos - héroes -. Incluso han intentado, sin éxito, denunciar a la policía por detención ilegal o violar el derecho de circulación. Si se planifica correctamente, la fiscalía ha de estar avisada de la aplicación de esta táctica para evitar estas denuncias. Si sale bien, se ha vencido sin luchar." 

pág. 32
 "Las unidades policiales especializadas en órden público comienzan a ser menos permisivas con las manifestaciones y concentraciones, que seguramente se producirán mientras dura el debate político. De todas formas, si el número de manifestantes fuera excesivo, quizás se podría aprovechar para dejar que durante el recorrido, se produzcan suficientes actos vandálicos como para intensificar el debate sobre el comportamiento antisocial del movimiento antisistema y permitir que la opinión pública vincule estos colectivos al fenómeno okupa."


 por Setmanari Directa
Jueves, 24 de Mayo de 2012 15:18



diumenge, 20 de maig del 2012

No ens deixem fer nusos


Voleu dir que tothom ha de pagar impostos?
La paraula impost (del llatí impŏsĭtum, part. pass. de imponĕre, ‘imposar’) oi que sona malament?
galionar.blogspot.com
No sona millor “criteri-solidari”?
op3stlluisreportersdelblog.blogspot.com
 
Ens grada que ens imposin coses?
Estic completament d’acord en co-pagar una despesa lògica, encara que no sigui en diners, també entenc que el que es lògic per a mi no ho sigui per un altre ciutadà.
Però també penso que hi ha unes coses que son in-aplaçables, com les despeses que segons la constitució (que sembla que tot ho sap) existeixen i pertoquen a tots els ciutadans
  




 -        Menjar
       -        Tenir un sostre
       -        Vestir
       -        Ésser atès en el cas d’estar malalt
       -        Ésser atès en el cas de no estar-ho
       -        Ésser estimat

Entenc que es complicat, el criteri d’estalviar-te una despesa esta íntimament arrelat en les persones des de el moment en que va existir el diner.
Es important entendre que aquest element (el diner) es al mig de gairebé tots els
conflictes.

No es important la fam mundial, es repugnant que menjar valgui diners.
No es important tenir un sostre, es repugnant que tenir-ne valgui diners.
No es important un braç trencat, es repugnant que fins per a tenir cura d’això hi posem un preu.
És important (això si, és important) estimar i que t’estimin.

Avui en dia per això últim la gent paga especialistes que t’escolten, o ho fan veure des de darrera de les seves ulleres d’especialista, sense vidres en la majoria de casos, assentint amb el cap de manera mecànica mentre  repengen la barbeta en la ma i el seu conscient és entre les cuixes i el cul d’aquella noia/noi, cabell panotxa, que ha pujat amb ell/ella a l'ascensor.

Tot es molt senzill, i els diners ho compliquen tot de manera ridícula.
Jo no aspiro a ser més que un altre.
No puc dinar dues vegades, se’m posarà malament, sobre tot si penso que tu no ho has pogut fer cap vegada.
A mi no em preocupa l´Euro, l'índex de la borsa, la “prima de riesgo” entre altres coses, perquè no se qui és la “prima” ni en “riesgo”, ni en tinc de diners. No es el meu mon.
Si que em preocupa que a Camerun uns nens sord/muts depenguin de la ajuda d´ONG’s per a tenir llibretes, que a Somàlia no sàpiguen que es un fricandó, que a Ripoll hagi pares que miren als fills quan mengen perquè no en n’hi ha per a tots.
No ens deixem enganyar; Ens parlen de coses que no ens pertanyen com si ens hi anés la vida.
Ens em de treure la vergonya del no tenir i el foradet que queda omplir-lo amb l’orgull de tenir l´humanitat per destí.
Nosaltres som senzills no ens deixem fer nusos.
M'agradarà poder agrair a la meva amiga Sara el que em deixi remenar les seves fotografies, fa unes fotos precioses, i un acompanyament de vida, excepcional Gracies de debò, amiga meva

dilluns, 14 de maig del 2012

Una historia d´alçada


Vaig despertar i, tot i estar mig adormit encara, recordo com si fos ara aquella veu:
Mai no faràs res, mai no arribaràs en lloc, aquesta última era concretament la frase que em feia mes mal: “mai no arribaràs en lloc”
El fet de que em diguessin que no faria res, ja m’estava be, sempre he tingut un rampell de ganduleria, m’agrada badar i no fer res i esperar que passin les coses.
Però que no arribaria enlloc... Ah no!
Arribaria a on em proposés, faltaria mes.
En aquell temps (recordo com si haguessin passat uns segons des que he dit que recordava com si fos ara) era una personeta entranyable amb els meus dotze anyets, amb aquella cabellera tan rosa, tan frondosa, que s’entrelligava amb els pels verdosos de les cames, tot fent graciosos tirabuixons amb els que em trompassava contínuament i que em donaven un aire desenfadat, alegre i una mica patós

Com a bon hereu dels genomes ibèrics, la meva alçada oscil·lava entre els 120 i 2 cm. Era quan em sentia pitjor, quan mesurava 2 cm.
 
El meu ídol de l’època era un jugador de basquet, claretià que mesurava 5 m amb 38 cm. Una vegada en un reportatge van ensenyar com arribava amb la ma, posant-se una mica de puntetes, al 2º pis de la torre Eiffel. El públic va llençar un “ooohhh!” d’admiració en veure que ho feia com allò tan fàcil.
El seu nom Saldurkof, com m’agradava...








Arribava a tot arreu, li agafava les mantes de dalt
del armari a la seva mare com qui no fa res d’extraordinari. S’havia d’estirar per terra per passar d’habitació en habitació i, tot i estirant-se, quantes vegades havien tingut que avisar als Bombers per a desencallar-lo d’algun lloc
L’havia anat a seguir manta partits però ell no em podia veure dons jo era taaaant petit...
Un dia em vaig colar al vestuari dels jugadors. Com vaig poder, vaig saltar dins d’una de les seves sabates, aquella pudor em daurava els sentits, quin goix tan gran... Quina pudor.

Al mirar-me els peus, ja em va semblar estranya tanta verdor, es veu que havia plorat una mica i el “Peusek” i els pels de les cames varen amalgamar-se com una pasta d’arrebossar albergínies. La meva esplèndida melena a lo Rita Heibor, va ser com el rovell d’ou que es fa afegir a aquella barreja; m’hi vaig quedar encallat, clavat, enganxat, subjecte, fixat, agafat, lligat, empegat.

Va acabar el partit, els nois de la TV3 varen molestar uns deu minuts a l’ídol i finalment, entre crits i rialles, va entrar tot l’equip.
Eren feliços car havien guanyat a no se quin rival que els hi volia prendre la posició a la qualificació.
En Saldurkof s’anava vestint amb aquella parsimònia amb que ens vestim la gent amb classe, la gent important, nomes li quedava calçar-se.
I també ho va fer.
Jo, vaig arribar a on vaig voler.


dilluns, 7 de maig del 2012

Jo m'invento moltes histories


Extret de llibrevell.cat




















Jo m’invento moltes histories.

Si jo sabés escriure seria un escriptor famós, tancat en el seu estudi, emboirat de fum i d’alcohol, com un personatge de pel·lícula en blanc i negre.
Si jo sabés de plantes seria un jardiner, saludant a la senyora de la casa quan, en arribar el cap de setmana es presentès acompanyada de un seguici d’amics, amb el meu davantal de jardiner i  la meva paleta de jardiner.
Si  jo sabés de malalties seria metge, un bon metge, passaria consulta a casa del malalt per tal de ser el mes proper possible amb ell i amb el seu patiment, i li miraria el pus del coll amb una mica d’ aire de: ja t’ havia dit que no anessis descalç...
Si sabes escoltar dins meu, llençaria els mòbils i telèfons que m’interrompen quan penso.
Si n’entengués de peix seria peixater, alt i gros com gairebé sempre m’imagino als peixaters (serà per el meu amic Jaume), i parlaria amb les senyores que si això, que si allò altre i m’eixugaria les mans de sang de peix al davantal de peixater -que es diferent al de jardiner.

El meu problema es que no se res de res, de res, i això em crea molt mal rotllo.

Em fa por que un dia em desperti tot essent un escriptor, que poda unes angines d’aquelles que donen tanta febre a una orella sorda d’una cabra de mar.
Extret galeria flickr de  wsrmatre
Per això jo m’invento moltes histories i així no m’adormo i, com no puc dormir, escric i quan em canso, faig de metge, de jardiner, d’orella, de peixater.                                

Si os plau que algú m’ajudi...

In memoriam del meu barman preferit (tu ja m’entens cari)


dijous, 3 de maig del 2012

Un bitllet de 50

Els bitllets de cinquanta euros (amb altres bitllets no ho he pogut comprovar) tenen un efecte singular en alguna gent (tampoc ho he pogut comprovar amb tot el mon, per raons d’agenda), aquests bitllets deia, fan canviar el aspecte exterior d’algunes persones.
http://www.que.es/archivos/201006/dinero_billetes_n-365xXx80.jpg

El cas que m’ocupa i em preocupa es el de un senyor que per telèfon, tenia un caràcter aspre, tosc, gairebé desagradable, amenaçant... I que es va convertir en una Mare Teresa de Calcuta osonenca, en tenir a les seves mans un grapat , important, d’aquest miraculós material.

Em sap greu no haver-lo conegut personalment abans del seu canvi sobtat de personalitat.
Haguéssim fet una bona parella, potser passejaríem pels camps florits de Califòrnia, o ens xutaríem qualsevol cosa estimulant en vena, i ens hauríem arribat a estimar, estic segur.

El nomenat anteriorment senyor osonenc no crec que sàpiga qui es la Mare Teresa de Calcuta, i es possible també que per ell estigui be que això sigui així.
A vegades es millor la falta de coneixement, que el dit: A siiiiiiiiiii, la dels “indieeeeets”
No crec que sàpiga tampoc de solidaritat, ni de cooperativisme, ni de igualtats. Viu en un mon diferent, on l’èxit, l’arrogància, els cotxes i les senyores luxosos/as son el seu horitzó i, o l’ha tocat, o el tocarà ben aviat aquest horitzó.

Amb aquesta mateixa ma amb que ha tocat aquest suposat èxit, tocarà al fill de la veïna, a la/el amant, al del quiosc de diaris, a un client, a un nen que surt de la guarderia li rascarà el caparró, comprarà loteria i tocarà la venedora cega, es lleparà la punteta del dit índex per a passar el full del diari que rellegeix en veu mooolt baixa al bar, tossirà al metro, escopirà a terra al carrer...
I, com si fos una malària o un dengue qualsevol, anirà encomanant el seu estat a totes les persones.
Cada dia al CAP rebrà (nomes de dia, a la nit tanquen) de deu a dotze consultes de persones, amb els mateixos símptomes.

 El sr. d’osona sentirà un moment curt de vergonya per el seu posat pagesot, mirarà a tothom per sobre de l’espatlla i dirà: cada cop en som mes. Es posarà el grapat important de bitllets de 50 a la butxaca i es notarà el bony al pantaló com si trempés
- “Amb el que ens esta caient  a sobre, no mes ens faltaria tenir que passar per urgències.
I si hem de pagar la visita ?”.

dimarts, 1 de maig del 2012

1 de maig


Avui es 1 de Maig.
Jo no se l’historia del 1 de Maig, però avui l’aprendré. “La primera y gran necesidad del presente, para liberar al trabajador de este país de la esclavitud capitalista, es la promulgación de una ley por la cual la jornada de trabajo deba componerse de ocho horas en todos los Estados de la Unión Americana. Estamos decididos a todo hasta obtener este resultado”.(font: UGT)

Fa molts anys vaig veure una peli “ Zacco et Vancetti ” estava be.


Anava de la lluita sindical a no se on, on passava no se que, a no se qui, no se quan.
Jo recordo els moviments obrers d’antuvi, on ser obrer era un orgull, una classe, una condició i una manera de ser.
Les lluites de la SEAT a Zona Franca, la PEGASO a Sant Andreu, la construcció a tot el cinturó obrer de Barcelona.

Sempre en la meva modestíssima opinió, crec, que això ja no existeix.

Si ara tornem al carrer es perquè ens toquen la butxaca, no la classe.
No tenim l’orgull de classe, ja no som treballadors;  Som: Auxiliars mèdics, treballem a una empresa de Conssulting, som tècnics en manipulació de estris fustils o d'estris d'habitatge, encara que íntimament, sapiguem que som fusters i paletes


Ens diuen el que fa la ma dreta però, enseguida urgeix que la esquerra no ho sàpiga
Fa vergonya ser treballadors?
El veí es: Encarregat, supervisor a la secció, Manager System... i te un BMW o una caseta a l’Empordà

Els Sindicats intenten, aglomerar una classe que ja no existeix, i els obrers intenten aglomerar-se en uns sindicats que tampoc existeixen.
Be, si existeixen en tan que defensors de causes nobles; Hi son quan t’acomiaden de la feina, (cobrant una pasta ganssa al company acomiadat,  per el seu assessorament legal), quan tot dinant amb el ministre de torn, es desfan en elogis per aquest VIÑA DEL DUERO , (que si be te cos, no acaba de ser lo afruitat que s’esperava), la majoria de cops ja no recorden a que havien anat; ahhh siii: a dinar!!!!!
Per sentir-nos obrers, nomes cal que sapiguem on estem, que no intentem ser qui no som, "ets tu qui reps de mi ; Jo de tu cobro un sou" (d’una cançó de l’Ovidi )

Abans que ens toquin la borsa, la minvada borsa dels diners, hauríem d’estar junts, colze amb colze, com obrers, com germans, “si ens toquen a una ens toquen a totes”
Crec,que en aquest mon, sobren “jefecills”i manquen obrers

Nomes tenen valor –els diners- si amb qui has de negociar te’ls valora.
Hi haurà un dia en que no faran falta
No fan tanta falta

dilluns, 30 d’abril del 2012

Fluint


Foto: SaraMaria
Tinc 52 anys i una mena de cosa malaltissa que em fa caminar malament i insegur
Tinc prou anys per saber que no se massa cosa mes que el que em vulgueu explicar
No estic de tornada de res,  perquè segurament no he arribat a cap lloc
Estic engolit en una situació estranya, una situació en que una persona, que sabés qui era Kafka en diria “Kafkiana”
A aquestes alçades de vida , quan la gent comença a apagar-se , jo m’encenc
M’encenc en veure coses que a mi em semblen injustes i ja no em fa por gairebé res, ni tan sols dir-les o cridar-les als carrers.
Estem , tots, immersos en una situació  on el gran es menja al petit en contes de tenir-ne cura.

On, el propietari d’una casa,on has viscut 20 anys, no entén, o ho fa veure, que no puguis pagar els últims rebuts  quan ho has fet sempre.

On, els bancs que han estafat a “Déu i a sa Mare“, desnonin a unes famílies que no poden pagar una hipoteca  a la que es varen comprometre en una situació distinta a la que tenim ara.

On un govern  negui assistència sanitària a una gent, que, mes que possiblement, hagin fet aquestes  mateixes cases de les que parlàvem, per el fet  que estiguin vivint aquí sense els papers que acrediten el seu estat d’esclau reglat

On mares estan alimentant als seus fills, perquè alguna entitat , normalment de voluntariat, no oficial, els hi fa arribar llet de nadó, que el laboratori farmacèutic concret, es fa pagar a preu d’or.

On........

Si contem, per sobre, devem de ser molts mes els que no podrem alimentar els nostres fills , anar al metge, pagar un lloguer, una hipoteca, ni tan sols treballar, que el resta de mortals

Es molt dur pensar en que els nostres fills, els nostres joves, estaran tota una vida en aquesta situació
HO ESTARAN SI VOLEN O SI VOLEM
Nosaltres pararem els llits dels qui han de dormir en endavant
Som  nosaltres qui sabem que viure no es això
Som nosaltres qui varem començar a fer anar la paraula solidaritat
No mes estimant molt al proïsme podrem passar per la vida dient : això, una part petita d’això, ho varem canviar amb la meva gent
Que maco no? Que senzill.


No pensis mai que això et cau lluny , que no t’afecta
 No deixem que s’escoli entre els dits com arena
No mes, fluïm