JO CREC QUE LA CULTURA, I QUE EM PERDONIN...

Davant de la porta concorríem unes 750 persones, nervioses, serioses, acalorades i empenyent-nos una mica amb els colzes.

Era d’hora, aquella hora en que no saps si es fa de dia o de nit, posar-te o treure’t la lleganya.

Jo era a la cua, no era el primer però era d’aquell grupet de “cuaires” que miren a la resta de la cua amb aire de “jo estic davant”.

Mentalment, repassava cada document, cada firma, cada pòlissa, la garrafa. Ho duia tot, creia, però no estava segur, era com una por escènica, com un si, com un no...

Per el fet de ser Marroquins uns veïns de cua feien un cuscús i les senyores cridaven estrepitosament fent anar la llengua amunt i avall, i es tapaven les boques com si foren ventrílocs aficionades. Amb camells de marca dromedari, corrien amunt i avall fent no sé que amb una cabra que resultava massa feble per romandre d’una sola peça i mostrava les entranyes vermelles de sang, pobreta cabra. Matilda li deien.

Foto: Un racó del món

Uns, en fer un foc per a fer té, varen esquitxar espurnes de brasa a un senyor que feia de guarda jurat, amb la mateixa professionalitat amb que hagués fet d’adroguer a un colmado d’abans els va mirar de dalt a baix i els hi va perdonar la vida com un “Harry el susio“ aficionat.

Vaig neguitejar-me una mica i vaig tocar des de fora el porta-folis que m’acompanyava a fi de notar el bony del passaport. Tranquil·litat, el portava.

La remor va anar decreixent, es podia sentir el enlairament de un Boign, en una reunió de una ONG dedicada a acollir gent sorda del Magreb.

El actor principal obria la porta, hi entrava el primer grup de gent i es feia palesa la seva absència, però hi romania el rastre sanguinolent del seu pas per aquella filera de persones, també la fortor de la sang fresca.

No varen tardar mes de 10 minuts en sortir.
Un d’ells, crec que el pare, feia molt mala carona, però es veia feliç, satisfet, orgullós, havia fet el que tocava.
Com arrossegava el pal del sèrum!
Quina dignitat!
Tot es poc per un fill!

No havia desaparegut la silueta ranquejant del senyor, acompanyat de la família suposo pel passadís, quan varen donar entrada al proper grup de gent.

Foto: Un racó del món

La iaia no era una iaia molt velleta era una senyora d’una edat indefinida, però segur que no arribava als 70 anyets, a raó de les frases que vaig sentir era andalusa: A mi niniiiio no le va a fartá de na mientra jo pueda caminá, ole, arssa, o suquiqui, no recordo ben be quina d’aquestes tres expressions va fer servir. Va entrar molt sencera i guerrera però va sortir, amb una extremitat de menys (vaig estar a punt d’avisar-la, però em va semblar de mal gust estan, com estava, rodejada de parents).

Era digne, però coixa. Amb les seves crosses i el monyó de la cama recent tallada, també va desaparèixer amb aquell posat d’haver fet el necessari.

Els següents en entrar eren uns senyors que venien de pagès, no crec que haguessin sortit mai de la seva casa, si no hagués estat per un cas tan greu com aquell. El marit, una mica cara-vermell, feia un posat valent, del qui pren la decisió de fer una cosa que no té retorn.

Foto: Un racó del món

Va estar a dintre del despatx una estoneta mes que els altres, a la estona, quan va sortir, ja no era tan cara-vermell com abans.

Jo, si no hagués tingut aquella sensació de mareig que anava amb mi des de ja feia dues setmanes, hagués jurat que el senyor de pagès estava lívid, pàl·lid, no feia bona cara, no. Va voler entrar sol, però va tenir sort dels que l’esperaven fora.

El varen agafar per sota del braç, i tot i que portava una bata d’hospital, em va semblar veure una gran ferida amb forma de ronyo, a la alçada del ronyo i amb un cosit bastant ben fet si pensem en que érem a una escola.

Un tret en comú il·luminava la cara dels meus veïns de cua. El que abans d’entrar hagués definit com una cara de vergonya, en sortir del despatx del cap d’estudis, es transformava en un rostre orgullós del que sap que ha fet bé.

Varen anar passant, l’un rere l’altre, els meus companys de cua fins que em va tocar a mi. Vaig entrar.
Vaig ensenyar tots els papers, no m’ en faltava cap, sóc català jo, nascut aquí.
-Arremanguis la màniga del braç dret (em va dir el cap d’estudis vestit de metge)

Foto: Un racó del món

Va agafar una xeringa xucladora i la va dirigir cap a les meves venes malmeses des de feia uns quatre litres de sang. Em va anar munyint el braç fins que li va semblar que n’havia prou pels sis blocs d’en Lluis, les fotocòpies futures de tots tres, els llapis de colors, rottrings, compassos i les fitxes del Macramé de la petita (la garrafa ben plena i dos litres d’ara).

Notava com la vergonya que havia sentit anteriorment per a no poder comprar el material escolar, ni els llibres, ni el uniforme, ni el xandall de gimnàs, ni la motxilla portadora de llibres, ni res, s’ anava transformant en orgull. L’orgull de qui deixa de viure per a que altres visquin millor.

Si hi hagués feina l’any que ve, posava a treballar als meus tres fills.