dilluns, 28 de gener del 2013

VIATGE FINAL

En acabar de  dinar, totes les molletes de pa i restes de menjar, queden a les estovalles, amagats, enganxats a cada plec i intentant no caure encara que siguin neguitejats i espolsats de la manera mes enèrgica possible.


Nosaltres sempre espolsem les estovalles a l'eixida de manera que les vergonyes d'un dinar més o menys esplèndid, quedin en l'interior del pati, en el budell central de l'habitatge.
El dia en qüestió també ho vàrem fer, com sempre.
Va ocórrer un fet extraordinari. Les engrunes varies de les estovalles no varen caure normalment. No pesaven, varen anar voleiant com si miressin els interiors de les cases que hi havia en el seu llarg viatge fins al pati de la residència de gent gran que teníem en l'entresòl.
Recordo una pelleringa de fuet  que va fer un doble mortal amb tirabuixó triple en passar per el pis dels advocats de baix.
Totes i cada una de les molletes feien com que miraven, com que prenien nota de on eren les coses de valor de les cases que hi havia en el seu recorregut.
El pinyol d’una oliva picant (força picant, mmm... Que bones eren aquelles olives) va tenir temps, en la seva caiguda, de mirar, menjador endins, a casa de la sra. Auxiliadora, la del  segon. Estava, crec, fent-s’ho amb un venedor de telefonia mòbil, el qual en tal de que li firmessin un contracte estava disposat a gairebé qualsevol cosa -gairebé-
Havíem menjat llenties, un número indeterminat de les quals s’havien quedat amagadetes al costat del plat. Quan varen caure, pati  a vall, sempre en grups de dos, es varen anar entretenint en cada detall, en cada moviment de l'interior de les cases. Eren dos ullets xafarders, arrogants i una mica guenyos, que escrutaven cases com si haguessin estat conreades només per això.
Gràcies a aquella parada màgica en el quart segona el Sr. Remigio va deixar d’apallissar la seva esposa, la Sra. Angeleta. El Sr. Remigio es va quedar amb la mà alçada, però amb la mirada fixa en els dos ullets que volaven, que li censuraven l'acte, tot mirant coses, casa endins.
També, una molla d'aquest pa industrialitzat que ens venen ara, acabat de fer  a totes hores, va voler fer del seu viatge un acte de mim, espaiant la seva caiguda com si fos en càmera lenta, com si mai l'hi arribes la fi, dolorosa de la caiguda al pati, on, algun sr./sra. residentzialitzat l'esperava per a omplir un pap poc sibarita d’alguna cadernera jubilada. En el seu dolç viatge vertical va parar-se, com no, per veure com la cotillaire del tercer pis prenia mides de caçoletes i tirants a una senyora massa grassa per a comprar sostens normals de botiga. Va tenir, la molla, una repentina erecció de molla, que ara no m’entretindré en explicar, perquè això ho pot llegir qualsevol panet de Viena massa jove i tenir de per vida, un trauma important .

De fet el terra vermell de rajoles vermelles (vermell carruatge concretament) que era el fi del viatge no planificat, en el vol de les engrunes, i que feia de terra a la residència de senyors grans, molt grans- vells- diria jo, si no pensés que dos o tres persones llegeixen aquets meus pensaments, deia que el terra es va tenyir de taquetes de colors com a confeti en una festa de aniversari quan tot ha acabat.
Va estar vist i no vist. Els gossos que, com a teràpia moderna i, més moderns substituts de la companyia humana, que convivien amb els residents de la residència varen aparèixer pel pati.
Eren tres magnifics gossos de la marca Golden Retriever que d’un cop llarg de llengua varen fer neteja de tot el que havia voleiat pati avall.



Ara tot era a punt de rebre un nou viatge d'exploradors, correctors i xafarders restes d’àpats casolans.
Avui també soparem.

dissabte, 12 de gener del 2013

SANT ESTEVE

        Com les tardes d’estiu, llargues i avorrides, mandroses (tot i  que tinguis moltes coses a fer), així és per a mi, aquest dia de Sant Esteve.

Ara, d’aquí a una estona, em vestiré i agafaré les meves eines per anar a veure una gent que, segurament,  com jo, necessiten dels demés per a poder sentir-se bé.Tan egoistes com som...
 Rambla avall fins al carrer Sant Pau, Sant Pau avall  fins a ... etc...

Quanta gent vinguda d’arreu no celebra la nostra festa: alemanys, francesos, nord-coreans, sud-coreans, anglesos, venusians, saturnins, martencs i moltes més ètnies i persones de l’univers. Quina gracia! (no que siguin de fora, sinó que no coneguin la nostrada festa “Estevil”)
A Varsòvia, on jo no he estat mai, segur que és festa i els nens passegen amb globus a les mans amb la fe que el Para Noel, els ha deixat un univers de coses noves a casa de la tieta Estrotinova, jo m’ho imagino així i em fa content pensar que  sigui així.

A Barcelona és festiu.
Només algunes cadenes comercials obren, amb l’avarícia de procurar-se unes magres vendes, per a pal·liar la situació magra de les caixes enregistradores.
Alguns  -per no dir tots- els “paquis “ del trajecte, inclosos barbers dels que -dit sigui de pas- jo no voldria cap final feliç, també obren.
La resta de botigues romanen tancades en un dia tan assenyalat com estrany i dispers
A la tradició catalana es celebra tal dia com avui, perquè, segons va dir el bou al seu amic, l’Àngel anunciador, (L’Àngel, gaudia d’un lloc de guaita privilegiat i insegur, recordeu el seu posat matusser a sobre de qualsevol arbre que estigués envoltat de pastors, i amb les ales obertes per si queia)
          El nen Jesús,  aprofitant que la Verge havia anat a fer uns canvis (tenia els tiquets de tots els regals que rebia el Nen) i usant al seu favor  la circumstància  de que St. Josep estava distret veient com es banyava una pastoreta al riu de paper de plata, Jesús, va anar a un  bar que hi havia a Sant Joan de les Abadesses , que s’anomenava : ”Ca l’Esteve”, -ara es diu d’una altra manera-, a que li escalfessin el “ bibe”
En veure tan il·lustríssim personatge, l’Esteve, que així es deia l’amo del bar, va escalfar, massa i tot ,un gall que corria per allà, d’aquí ve la cançó que diu :
  • *                EL MATI DE SANT ESTEVE...
  • *                ELS GALLS  JA NO CANTARAN....
  • *                ETC...ETC..ETC...

I també ve d’aquí que celebrem la festivitat d’aquest dia.

Crec.

Per castigar aquesta acció tan reprovable del bou “xivato”, el Sant Pare Benet  XVI,          ha dit que: mai, però mai, mai més, es tornaria a posar les imatges del bou i la mula       en un pessebre. El bou per el que havia dit i la mula per si havia xerrat alguna cosa a alguna amiga, que mai se sap.
aixo dels desnonaments no fa cap a res pero s'ha d'aprofitar qualsevol ocasio per a reivindicar-ho

Amics tots, se’m fa molt més difícil inventar-me una historia que faci creïble que els Mags de l’Orient són andalusos, però prometo esforçar-me i intentar fer-la possible.
Polèmica en el tercer i últim volum sobre la vida de Crist que ha escrit Benet XVI. A l’últim llibre, La infància de Jesús, diu que Melcior, Gaspar i Baltasar venien de Tartessos, un regne que els historiadors situen en algun punt de les províncies de Huelva, Cadis i Sevilla. Per tant, els Reis Mags eren andalusos.