divendres, 6 de juliol de 2012

POMES ?


A una persona no li pots dir que: “FUE” piel de manzana, es com si li diguessis que ara es una pansa arrugada.

De fet em ve al cap una historia que ja m'explicava el meu avi, algun any abans d'anar a Cuba a bordo del Català, el mi-...ja sabreu l'historia perquè va estar als 40 principales de l'època força temps; be això ara ès igual.
Tot va començar amb un pomer i un panser -que es el arbre de les panses-.

En aquell temps els pomers eren de la raça Majesticus i tenien una copa de uns 125.000 m. de diàmetre. Sovint, les pomes eren venudes a talls i podies comprar 250, 500 o 1000 grams de poma depenent de la gana i els diners que tenia la gent que convivia a la unitat familiar.
Eren, les pomes d'aquell temps, molt pomofògues; pomofoguíssimes.
D'aquesta època es té coneixement de les primeres pomes farcides d'elles mateixes, també es va descobrir la redundància gramatical, aprofitant un àpat entre pomes de diferent arbre però del mateix substrat. Es varen donar a conèixer amb el nom de “pomes mono-parentals.”
També n'era una mica diferent el color. Eren blaves, però no un blau pastel, eren d'un blau intens com un cel sense núvols.
De fet i aprofitant la extensió de l'ombra, si va crear la ciutat de Pómovil, que va ser una de les menys poblades al est del continent Austral, amb el seu parc aquàtic, pistes de pàdel, restaurants vegetarians, hípiques, piscines, fonts de colors etc...

Dels pansers que voleu que os digui, eren arbres sense cap pretensió, no se'n sap de cap que hagués estudiat una carrera, com Déu (nostre senyor) mana.
No feien ombra, no tenien ni canvi automàtic, ni res.
Això si, eren de la família de les cucurbitàcies, que no tots els fruits de la natura ho poden dir. Una gran família, si senyor.
Però era un arbre anodí, callat, senzill, reservat. Enrogia fàcilment amb qualsevol comentari de tipus sexual com: quina arrel mes maca que tens “tronco”, o alguna cosa semblant.
Es calculava la seva qualitat per el nombre d'arrugues que tenien els seus fruits, mes bo quantes més en tenia, fins i tot era molt buscat, per escàs, el ofici de planxador d'arrugues de pansa, car la seva distribució en caixes de 10 unitats feia imprescindible que el seu planxat fos perfecte, per a poder emmagatzemar-les millor. Malgrat tot, el temps que no cap crisi, va fer perdre un dels oficis més ben pagat de l'època i el va anar reconduint (gracies a uns cursos de l' INEM ), cap al sector de la cirurgia i concretament a la cirurgia plàstica

Va ser a les hores quan una branca de cirurgians sense fronteres ni res, implicada en l’assassinat de Neró, es va fer càrrec de la secció de planxat de la factoria que Borjes tenia a la zona i varen discutir de la conveniència de que les panses foren panses i les pomes pomes, cada una amb la seva pell, “tersa” o arrugada depenent, no tant del fruit en si com de la edat del fruit.

I per això crec que es bo que les panses es barregin amb les pomes sempre que tinguin clar qui és cada una.
Tu et sents pansa o poma?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada