dilluns, 30 d’abril de 2012

Fluint


Foto: SaraMaria
Tinc 52 anys i una mena de cosa malaltissa que em fa caminar malament i insegur
Tinc prou anys per saber que no se massa cosa mes que el que em vulgueu explicar
No estic de tornada de res,  perquè segurament no he arribat a cap lloc
Estic engolit en una situació estranya, una situació en que una persona, que sabés qui era Kafka en diria “Kafkiana”
A aquestes alçades de vida , quan la gent comença a apagar-se , jo m’encenc
M’encenc en veure coses que a mi em semblen injustes i ja no em fa por gairebé res, ni tan sols dir-les o cridar-les als carrers.
Estem , tots, immersos en una situació  on el gran es menja al petit en contes de tenir-ne cura.

On, el propietari d’una casa,on has viscut 20 anys, no entén, o ho fa veure, que no puguis pagar els últims rebuts  quan ho has fet sempre.

On, els bancs que han estafat a “Déu i a sa Mare“, desnonin a unes famílies que no poden pagar una hipoteca  a la que es varen comprometre en una situació distinta a la que tenim ara.

On un govern  negui assistència sanitària a una gent, que, mes que possiblement, hagin fet aquestes  mateixes cases de les que parlàvem, per el fet  que estiguin vivint aquí sense els papers que acrediten el seu estat d’esclau reglat

On mares estan alimentant als seus fills, perquè alguna entitat , normalment de voluntariat, no oficial, els hi fa arribar llet de nadó, que el laboratori farmacèutic concret, es fa pagar a preu d’or.

On........

Si contem, per sobre, devem de ser molts mes els que no podrem alimentar els nostres fills , anar al metge, pagar un lloguer, una hipoteca, ni tan sols treballar, que el resta de mortals

Es molt dur pensar en que els nostres fills, els nostres joves, estaran tota una vida en aquesta situació
HO ESTARAN SI VOLEN O SI VOLEM
Nosaltres pararem els llits dels qui han de dormir en endavant
Som  nosaltres qui sabem que viure no es això
Som nosaltres qui varem començar a fer anar la paraula solidaritat
No mes estimant molt al proïsme podrem passar per la vida dient : això, una part petita d’això, ho varem canviar amb la meva gent
Que maco no? Que senzill.


No pensis mai que això et cau lluny , que no t’afecta
 No deixem que s’escoli entre els dits com arena
No mes, fluïm 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada