dilluns, 14 de maig de 2012

Una historia d´alçada


Vaig despertar i, tot i estar mig adormit encara, recordo com si fos ara aquella veu:
Mai no faràs res, mai no arribaràs en lloc, aquesta última era concretament la frase que em feia mes mal: “mai no arribaràs en lloc”
El fet de que em diguessin que no faria res, ja m’estava be, sempre he tingut un rampell de ganduleria, m’agrada badar i no fer res i esperar que passin les coses.
Però que no arribaria enlloc... Ah no!
Arribaria a on em proposés, faltaria mes.
En aquell temps (recordo com si haguessin passat uns segons des que he dit que recordava com si fos ara) era una personeta entranyable amb els meus dotze anyets, amb aquella cabellera tan rosa, tan frondosa, que s’entrelligava amb els pels verdosos de les cames, tot fent graciosos tirabuixons amb els que em trompassava contínuament i que em donaven un aire desenfadat, alegre i una mica patós

Com a bon hereu dels genomes ibèrics, la meva alçada oscil·lava entre els 120 i 2 cm. Era quan em sentia pitjor, quan mesurava 2 cm.
 
El meu ídol de l’època era un jugador de basquet, claretià que mesurava 5 m amb 38 cm. Una vegada en un reportatge van ensenyar com arribava amb la ma, posant-se una mica de puntetes, al 2º pis de la torre Eiffel. El públic va llençar un “ooohhh!” d’admiració en veure que ho feia com allò tan fàcil.
El seu nom Saldurkof, com m’agradava...








Arribava a tot arreu, li agafava les mantes de dalt
del armari a la seva mare com qui no fa res d’extraordinari. S’havia d’estirar per terra per passar d’habitació en habitació i, tot i estirant-se, quantes vegades havien tingut que avisar als Bombers per a desencallar-lo d’algun lloc
L’havia anat a seguir manta partits però ell no em podia veure dons jo era taaaant petit...
Un dia em vaig colar al vestuari dels jugadors. Com vaig poder, vaig saltar dins d’una de les seves sabates, aquella pudor em daurava els sentits, quin goix tan gran... Quina pudor.

Al mirar-me els peus, ja em va semblar estranya tanta verdor, es veu que havia plorat una mica i el “Peusek” i els pels de les cames varen amalgamar-se com una pasta d’arrebossar albergínies. La meva esplèndida melena a lo Rita Heibor, va ser com el rovell d’ou que es fa afegir a aquella barreja; m’hi vaig quedar encallat, clavat, enganxat, subjecte, fixat, agafat, lligat, empegat.

Va acabar el partit, els nois de la TV3 varen molestar uns deu minuts a l’ídol i finalment, entre crits i rialles, va entrar tot l’equip.
Eren feliços car havien guanyat a no se quin rival que els hi volia prendre la posició a la qualificació.
En Saldurkof s’anava vestint amb aquella parsimònia amb que ens vestim la gent amb classe, la gent important, nomes li quedava calçar-se.
I també ho va fer.
Jo, vaig arribar a on vaig voler.


2 comentaris:

  1. Ets entre un Pedrolo i un Pere Calders... I fins ara desconegut! Genial!

    ResponElimina
  2. M'agraden molt aquestes histories...Molt bo !

    ResponElimina