Niguls

Avui tinc la satisfacció de tombar-me panxa al cel veient passar les filigranes de coto engalzades en un marc blau del cel pur i inabastable.

Que bonic. Es la teva imaginació, la que dona nom a cada forma que fa un nigul, ara un lleó, ara un mosso agredint un manifestant amb una pilota de goma, ara un accelerador de partícules... Que bonic.
Com si m’atures la brisa que m’acaronava les crostetes de la cama, vaig notar, abans que veure, la presencia d’en Tomàs, el meu amic.


Tombat a la gespa, cara al cel com jo mateix, distret amb la pel·li que ens passava el firmament. Les mans en lloc de pessigar crispetes eren a sota del cap, la única diferencia en el acomodament d’un cinema comercial, les crispetes i el preu de l’entrada.

Junts varem començar aquest viatge de acompanyament, silenciós amb un gran respecte per l’altre. Intentàvem, que el soroll que fa el cervell en pensar, no molestes el pensar de l’altre.
Tombats a terra, vigilant el cel, com si la humanitat sencera ens hagués encarregat aquesta feina, que no per còmode deixava de ser feixuga i altament responsabilitzadora: badar mirant al firmament.

Us heu xuclat mai la ma amb una aspiradora domèstica? fa una mica de iuiu però tu ja veus que allò no anirà a més, que tot es quedarà al seu lloc, només absorbirà alguna brosseta que t’hagi quedat al damunt, però res d’endur-se ungles, ni crostes, ni molt menys pell ni ossos.
Allò que ens va xuclar era de una força paranormal. Més que xuclar, atreia, se’t enduia perquè tu t’hi deixaves portar.
Crec que se’n diu abducció d’això.
Varem volar tan ràpid, que en el temps que es tarda en pestanyejar, i com si ens haguessin col·locat en un tub d’assaig transparent, l’un rere l’altre, em vaig trobar contant els fils que es desprenien dels baixos dels pantalons d’en Tomàs, els quals eren a tocar de les meves galtes.
En un obrir i tancar d’ulls érem al damunt d’aquella massa volàtil i d’aspecte flonjo.
Recordo que tot i no veure’ns els peus, la sensació era la de trepitjar un terra ferm, segur.

Volàtil com un èter qualsevol, però fort i segur. No hi havia camins marcats però nosaltres sabíem perfectament cap a on anaven les nostres passes com si portéssim una brúixola lligada a cada turmell.
Per ser un lloc on es crea la condensació del aire, la temperatura era agradable, gens extrema.
Ningú dubte -desprès del congres de Walba sobre abduccions- que, el que om abdueix és el cos no material, l’esperit, diguéssim, i no el cos material que en el nostre cas seguia ajaient a terra de la manera mes desenfadada.

De lluny, molt lluny, varen començar a xisclar sirenes que precedien la urgència de la arribada d’un cotxe de policia, ple de mossos d’Esquadra, malhumorats com sempre i, al menys en aquest cas, violents i alçant la veu, segur que també com sempre; Varen trencar tota la màgia d’aquella pau a la praderia.
Se’ns varen endur sense donar cap explicació, com amb pressa per que no ens veies ningú.
Varem fer nit a la cel·la; Era freda, humida, res a veure amb el nostre idíl·lic prat.
No varem tardar gens en que ens presentessin davant d’un jutge i del seu jurat, compost per senyors i senyores amb cara d’haver deixat els plats en remull mentre eren fent una feina agre i desagradable: Jutjar el proïsme.

Obra de Bansky

El fiscal, amb cara de molt enfadat, passejava sala amunt, sala avall, en una coreografia molt ben assajada i no per repetida, sabedora de un gran èxit en el mon jurídic de la zona.
Va començar interrogant el sr. fiscal,
-No és veritat que en el dia dels fets, el seu amic (Tomas d’Aquí Raureda) i vostè mateix (Ramon Sensible i Força), éren feliçment tombats a terra mirant els núvols de la manera mes desenfadada possible??? Ein???
-Segueixo preguntant: Podríem pressuposar... Que eren... Feliços en aquell instant???
Aquesta darrera pregunta la va deixar anar com qui escup un pinyol d’oliva fent punteria en alguna cosa.
-Sra. jutgessa, senyors i senyores del jurat; faig aquesta pregunta per a demostrar que, malgrat la situació mundial de crisi, penúries, tristor, gana, repeteixo malgrat tot això, la sensació que es desprèn de la escena que els acusats protagonitzaven era de una complerta felicitat, i els acuso, en facultat de fiscal enutjós de la cor de: INSOLIDARIS I MALA GENT!
Va arribar l’hora de l’alleujament. El nostre advocat (el defensor li deien) anava a fer us del seu domini de garbuixos legals, de desembossador de causes perdudes, de paladí de la justícia -va pressionar el Belcro de la seva toga (no sabia cordar botons)-, deixà que les seves dents davanteres rosseguessin amb seguretat la pasta de la part final de les barnilles de les olleres i va deixar anar:
-OLA. I TU QUE ASE?
Va recollir els seus documents en una cartera de pell Loewe, i va seure extenuat.
A cua d’ull el jurat, el fiscal, i el mateix jutge varen veure la fi de la seva exposició i van poder respirar tranquils. Quina subtilesa la d’aquell picaplets, quin professional!

El jutge va demanar una pausa de 20 minuts per a refer-se de la actuació de l’advocat i també perquè la pròstata obligava.
Passats el 20 minuts, el magistrat, es va preparar per a dictar sentència.
-Com a jutge d’aquest difícil cas em trobo en situació de poder dictar sentencia.
(Ho va dir desprès de rebre la cartolina que li va acostar el portantveu del jurat)

-Puc condemnar, i condemno. a en Tomàs d’Aquí Raureda i a Ramon Sensible i Força, a que passin els darrers anys de la seva vida, tancats i custodiats, en cel·les separades. Així mateix, que se’ls hi cusin els ulls de manera que mai mes puguin interpretar que una visió és agradable.
Dos mossos els varen agafar del braç i amantillats els varen conduir sala enfora cap a ves a saber on.

En Tomàs i jo mateix patíem una mica en veure des de dalt del núvol que, passava el temps i els nostres cossos no tornaven
Quan el nigul es va transformar en boira, va tocar terra, cosa que el meu amic i jo varem aprofitar per baixar.
D’acord, no teníem un cos físic, però ens sentíem mooolt feliços i ningú ens podia prendre la imatge del que havíem vist de dalt estant.

Розорюються, якщо ви нічого не знаєте

Camino i veig, en cada arbre, un company que em convida a gronxar-me d’una seva branca, i defugir així, de la responsabilitat enorme d’afrontar cada cosa amb la resposta de un no rotund, sense sortida, ni matisos ni grisos, ni cap solució mes que la que la llei marca i no la justícia que deuria acompanyar-la.
Penso, per altra banda, que cap arbre té on gronxar-se quan ja no pot més, quan la resposta és sempre: no. “Se siente “.

Això em fa recordar un conte txecoslovac que es diu: Розорюються, якщо ви нічого не знаєте (L’arbre que no sap gronxar res).
Era una vagada un arbre d’aquests que s’anomenen plataners encara que no donen plàtans ni res, nomes aquelles boletes verdes, grosses, que piquen molt si en caure a terra deixen anar les seves llavors i et voleien a sobre

Els plataners poden arribar a mesurar uns 50 m. per el que tenen tres nivells de vida.
La part de sota la coneix tothom, especialment els gossos urbans, els deglucitadors de borratxera fàcil i jo, que hi entropesso sovint.
La part central és una mica mes recòndita i només és visitada per ocells varis i per algun mitjó caigut d’alguna ma maldestre desde un estenedor d’alguna casa.
La part de dalt... Ahhh la part de dalt !!! Un mon inexplorat i insòlit existeix a les capçades dels plataners bords. Ombrívola i fosca, es diu que acull en els seus dintres, un univers de coses obscures, velles i màgiques.

Un plataner viu mooooolts segles i acumula més històries de les que cap persona de les que creu tenir gran fantasia, pot imaginar

Diuen les iaies que n’havia un, molt pinxo, que fent una mica de fresa i un lleuger moviment amb el seu tronc verd/gris, espantava als gossos en la seva part baixa, gafarrons a la part central i esperits malèfics i juganers a la capçada.
Mai ningú s’hi havia enfilat, mai, fins que aquells nens, jugant amb el seu estel, si varen veure obligats. D’un salt àgil, en вичавки ja era tronc amunt, grimpant i grimpant, com si no costes gens. A la que va trobar un lloc que li va semblar segur, va cridar en Антоніо per que li anés al darrera en aquesta carrera vers l’estel, en Антоніо així ho va fer tot i deixar-se un trosset de pell del genoll, en fer cas al seu amic.

Un tercer, més poruc o més conscient, tibava del carret de fil de terra estant. Джонні, li deien, no feia altre cosa que sotjar l’extrem del fil que es perdia entre les branques, en allò li anava la vida, al menys això li havia dit en вичавки.

No era fàcil aguantar l’equilibri en un mon nou i fosc, però, de cop, tot es va anar transformant: un camí, un carrer, una avinguda, un centre comercial tot ple de botigues espectaculars; Això si, no hi havia massa clientela comprant, però tampoc hi havia venedors venent, era com un centre comercial fantasma en mig de un no res fantasma, en un dal d’arbre fantasma.

A en вичавки se li va despertar una fam bestial. Hora de berenar mes l’exercici de pujar l’arbre li havien creat una necessitat difícil de pair sense deglutir alguna cosa dolça i suculenta, com els articles que els hi prometia aquella pastisseria, que com una revista pornogràfica ensenyava les seves intimitats des de l’aparador.
Varen entrar i, com del no res, va sortir un dependent vestit de manera molt estranya, amb un uniforme que tan servia per a vendre el diamant mes subtil, com per treure carbó d’una mina.

- Un tros de coca (va demanar en вичавки) i no escatimeu amb el sucre!!!
El dependent, lleig, grenyut i amb una mica de baba que regalimava llavi avall li va contestar que no en tenia de coca, que tot el que veia exposat a la botiga era de fusta pintada i decorada per els millors artesans, si volia li podia donar mig entrepà de xistorra mossegat, un croissant al que li faltava una banya o un paquet de galetes començat (encara en quedaven 8 o 9).
Els nens es van mirar amb estranyesa l’un a l’altre, i es van decidir per l’entrepà.
Tot menjant amb fruïció, varen anar recorrent, aparador rere aparador, totes les botigues deixant la marca del nas al vidre de totes elles.

La temperatura no es podia definir com a freda, era inexistent i demanava d’una samarra i uns bons mitjons per a combatre aquesta absència
Segona botiga; Espectacular.
Quina conjunció de colors quines combinacions de ratlles, estampats, llisos... Mai haguessin pogut pensar que el món mitxonil donava tan de si.
En especial els hi varen cridar l’atenció uns de estampats amb unes cares de gos, que permetien dur els peus bruts, sense que ningú, gosés a tocar la peça de roba, estava ben vigilada.

- Bona tarda –varen dir-, i també, i com del no res, va tornar a sortir el dependent d’abans
Amb la mateixa roba i el mateix aspecte.
- Els senyors diran (els hi va deixar anar com una frase feta del que s’avorreix despatxant)
- Si. Volem els mitjons aquells...
No els va deixar acabar i els hi va repetir això: tot el que veieu exposat a la botiga es de fusta pintada i decorada per els millors artesans, però si voleu tinc dotze samarretes de distints colors i 1.276 mitjons desaparellats.

Cada nen es va fer seu un parell de mitjons i una samarreta de màniga llarga, controlant, això si que combinessin el millor possible en disseny i color.
Aquestes mosques que es pugen al nas quan no veus clara una cosa, havien fet un macro niu a les narius respectives dels dos amics.

La propera botiga que es varen trobar era, com podia faltar, una casa de joguines.
Parlar de lo boniques que eren les coses allí exposades, és com voler ofendre a tantes persones que ho farien infinitament millor que jo.

Senzillament dic que, l’objecte que els hi va cridar mes la atenció va ser un estel, igual igual igual que el que estaven perseguint abans no es trobessin en aquell paradís del comprador.
Podeu imaginar-vos que varen entrar amb certa ràbia continguda

- Hola; Que no hi ha ningú que despatxi aquí?
Com no podia ser de un altre manera, el dependent de les altres botigues, aquest cop enfilat a una escala treien la pols d’un prestatge, els va demanar:
- Els senyors diran
Per no aixecar la llebre, tot dissimulant van demanar per un preciós tren de fusta però ja sabien la resposta
- Tot el que veieu exposat a la botiga es de fusta pintada i decorada per els millors artesans...

Foto: AN-><-NA

Aquest cop varen ser ells els qui no el varen deixar finalitzar la frase
- Ja en n’hi ha prou d’aquest color!!! Aquest estel del racó es nostre i ben nostre!!!... Però si encara se li pot seguir el fil que aguanta en Джонні des del carrer!!!
El dependent, amb aspecte una mica ensorrat es va sincerar amb els nanos
- Aquí dalt estic molt sol, no rebo visites, ningú mai a tingut a bé gronxar-se d’una branca, desprendre’s de patiments entre les fulles, només, de tant en quant hi trobo un tros d’entrepà que algú llença cap amunt, un mitjó que cau de algun estenedor...
- Un estel... (va sugerir en вичавки)
- Si, un estel, una pilota un...

No varen deixar de tenir un sentiment de pena però, resseguint el fil que els guiava, van tornar a terra i, com dos bons amics, es varen fer dues promeses

1. No explicarien res a ningú
2. Vigilarien molt més on feien volar el seu estel.

L'últim cap de setmana

Quin dia mes ple de llum!!! He decidit fer festa i descansar, trobo que em fa molta falta.
Amb un cotxe deixat i uns quants diners començo un cap de setmana d’aquells que semblen taaaaaaant llargs i que quan et trobes fent-los, passen tan ràpid que et fan pensar que alguna força externa t’ha robat algun trosset de dia, si més no, uns quants minuts.

Quan més m’acosto al meu destí, més es va embromant i encapotant el mati (Rodoliiiiiiii).
Sempre em passa el mateix. El Sol i jo ens defugim i intentem no ser mai en un escenari comú a la mateixa hora, per això el meu bronzejat es penós, habitualment sóc com un llençol blanc amb vida pròpia, però ell, el Sol, també esta mancat de la meva companyia, ell s’ho ha buscat.

De totes maneres i, com sóc tossut, he decidit aturar-me en un d’aquets grans magatzems, per a fer previsió de tot el necessari per a gaudir d’un divendres de platja, encara que cada vegada veig mes clar que no em faran mal els raigs de l’astre, en un dia tan ennuvolat com avui.

La gran botiga on m’aturo té un nom grec relacionat amb alguna cosa de competició o de carrera o... D’alguna cosa d’aquestes que fan cansar i suar. Es diu: Pirena o... Tolon-Tolon o... Deuvegades Pirena.
Em faig gran i no recordo del tot les coses viscudes.

En una mena de cistell blau hi vaig ficant les coses que escullo: banyador, flotador, taps per que no m’entri aigua de mar al nas, taps per que no m’entri aigua de mar a les orelles, peus d’ànec, tub i olleres per anar per sota de la superfície mediterrània, tovallola, crema solar de diferents filtratges -que van del 0’5 al 80, com si fossin Rotrings-, un parell de vestits complerts de neoprè (un per els dies de cada dia i un per anar mudat) i no recordo res més.

Per la finestra (la secció de “coses marines” esta al primer pis) veig com el sol s’intueix, just per darrera dels núvols i em presenta un futur de compres estrenades. Que be, em sento guanyador en la batussa que ens portem el Sol i jo.
Paso per caixa, una nena molt simpàtica que m’atén em diu si considero que necessito una bossa, li dic que si, convençut que aquella compra es possible que no m’hi càpiga ni en el cotxe, i si plou anant amb una bossa, no se’m mullarà.
Em disposo a baixar carregat, més ben dit, molt carregat, amb la meva compra, i em trobo una escala estranya, plena de plantes d’aquestes que s’enreden per tot.

La foscor es notable. En els últims graons, abans de ser a la planta baixa, he de fer servir el peu per a testar el perfil del graó, a fi de no fer una passa massa llarga ni massa curta i caure.
Baixo el últim graó de la meva consciencia real i faig el primer pas de un futur difícil d’entendre.

Soc al mig d’un passadís llarg, verd i de uns 2,5 mts d’alçada, no hi ha gent, i això em fa recordar que en entrar a la botiga he pensat, que per ser un dia entre-setmana, hi ha força clientela.
Hi ha alguna cosa a pocs mts d’on som la meva enorme bossa i jo, juraria que es mou, si més no, s’ha mogut fa una estona. M’hi acosto, no sense abans agafar el tub respirador de la meva bossa que em fa el paper d’arma defensiva i em dona molta mes confiança per defensar-me que el tub de protector solar; Digueu-me intuïtiu si voleu. M’hi acosto, deia, i descobreixo un conillet i una mena de gos de la marca teckel, agafats de la mà, fugissers i que, més espantats que jo, corren passant de l’ordre del camí i fugen per algun forat del que jo hem crec es una paret i desprès descobriré que no ho és.

Foto de: http://imgur.com/rey2YpW

L’olor i la humitat fresca que respiro, son agradables i em fan estar mes atent que espantat en descobrir un mon nou i una mica màgic, com l’Alicia en el país de les meravelles.
Sóc un home que ha passat vicissituds, males temporades i a qui no se li escapa una situació estranya i perillosa quan li passa per davant; Aquesta ho és. Em sento sol, tot i que de nou recordo que porto un mon de coses que em poden fer servei, fruit de les meves compres, això em tranquil·litza momentàniament, desprès me’n adono que un banyador amb floretes Hawaianes em podia ajudar poc a sortir d’aquest atzucac.

L’important es no defallir i seguir caminant per trobar la sortida, el pàrquing i el cotxe. Ho faig i me’n en penedeixo molt i molt de no haver-me comprat aquell calçat esportiu (12’56 euros) però que si te’n quedaves 42 parells et sortien regalats (12 euros rodons, crec).
Quan porto 3 hores caminant me’n adono que no faig més que fer voltes i voltes per uns camins limitats en la seva amplada per arbres molt ben treballats, que potser en la base si tenen algun desperfecte i/o forat, però en conjunt donen un aspecte cuidat i net.
Jo juraria que aquesta planta no era així quan he arribat feia unes hores i la he fet servir per accedir a la secció de “coses marines “ PLANTA PRIMERA, no sé...

A la llunyania i en aquest laberint (cada vegada tinc mes clar que és un laberint on em trobo) veig també, una parella festejant de la manera romàntica d’abans, intueixo que es prenen les mans amb pulcritud Isabelina, i es miren els ulls dolçament. Qui sap si es conegueren aquí fa uns quants anys!!! O han vingut a comprar-se un piolet a la secció de “muntanyes agrestes” PLANTA PRIMERA, aquesta tarda.

La situació es la següent: Sóc en un laberint que abans era la planta baixa de una botiga gran d’esports, amb un conill, un gos, una parella d’enamorats, una bossa de coses per la platja, no se trobar la sortida, passa el temps i es va fent fosc.
De cop recordo que tinc un mòbil que hagués volgut en Rambo per sortir de la jungla, porta una brúixola entre altres mil coses, és com una navalla Suïssa en modern, fins i tot, si un dia estàs molt apurat, pots trucar per telèfon em sembla, però per això has de ser un enginyer en comunicacions i jo crec que no ho sóc, encara que no ho sé del cert.

Desprès de remenar i remenar connecto la brúixola; Sé, com gairebé tothom que té estudis, que el mar surt per el Nord-Oest, o sigui que només he de seguir aquest rumb que em marca l’aparell.

Descobreixo com nervioseja la meva bossa de coses per la platja i pren la iniciativa com si fora un gos rastrejador, m’estira i jo no puc fer altre cosa que seguir-la.
Em porta fins a la sortida on hi ha un rètol, un trosset del qual encara es pot veure amb el seu color blau per sota de les fulles que l’envolten. A sota hi diu: FINS AVIAT.
I una merda em tornaran a veure per aquí.
Ja es fosc, carrego com puc la bossa al maleter del cotxe (encara esbufega nerviosa).
El Sol, aquest vell enemic meu m’ha tornat a guanyar.
Ja és fosc de nit.

Marcs anti-palanca

Fa molts dies que no tenia la oportunitat de conduir amb aquesta sensació de no tenir cap presa, de que no vaig just de temps ni m’espera ningú.
Una mena de llibertat adquirida a base de benzina i diners.

Per endavant tinc uns dies de festa i tot sembla correcte, la qual cosa i donat el meu actual tipus de vida, em fa sentir molt be.

No em fa gràcia conduir per la Rambla de Barcelona, em sento en un lloc que no es el meu i em fa por envair la situació de passejant de la gent, però per arribar al aparcament on vaig, no tinc mes remei que fer-ho.
Arribo al garatge, aparco i em penjo al coll una borsa que havia preparat amb les coses elementals per a passar uns dies a casa d’una amiga que m’ha deixat el pis i el cotxe, car ella marxava amb la seva família.

Obro la porta no abans de deixar-hi un tros de dit entre la fusta i un marquet metàl·lic que es posa per que no hi puguin fer palanca i entrar a robar (a Barcelona es veu que la gent va fent palanca, a la que té la mínima ocasió).

“Hogar dulce hogar” encara que no sigui el meu, la meva amiga ha aconseguit que m’hi senti com si ho fos.

Hi entro, el primer un pipi, tot i pensant en un magnífic got d’ aigua fresca que em veure quan acabi (em faig de mentre la reflexió de que ens passem la vida omplin-nos i buidant-nos de coses).

Obro la porta de la cuina i em trobo amb un fet que canviara el meu concepte de estar sol, descansar, i meditar-me a sobre per un parell de dies.
Un escarabat de aproximadament un metre vint cm d’alçada està assegut a la pica de la cuina amb una gorra de beisbol al cap, en concret, de l’equip Cleveland Indians, amb la visera darrera com un rapper qualsevol i prenent, no se què, en llauna (la veritat no m’hi vaig fixar gaire).

Un escarabat, si, un coleòpter de la família d’insectes endopterigots. Amb una quantitat concreta de potes, antenes, i apèndix en general que li donen un aspecte entre fastigós i fatxenda, em diu,
     - Tu que hi fas aquí, la mestressa és de vacances
Jo no penso en que estic parlant amb un escarabat, i li contesto...  - Es que venia a passar uns dies i...
     - Tens una cigarreta?
M’ho deixa anar amb aquella naturalitat que només dona la confiança, o el costum de demanar.

Jo molt digne, li suggereixo el fet de lo inusual de la situació, de seguida s’incorpora, m’allarga una mena de pinça/banya/antena i me la acosta com a salutació , com si em volgués donar una mà que no te, i deixa anar:
     - El meu nom es Avelino, com et dius tu?
No vaig saber negar-me a respondre:
     - Em dic Albert, com estàs? -Això últim, desprès, he pensat que m’ho podia haver estalviat-.
     - Pse... He estat millor i també pitjor, és molt i molt variable la vida dels escarabats, sóc de la família de les paneroles Blatella Germanica, la qual cosa a tu no et deu dir res, però de totes les diferents especies que som, la meva es la mes comú i ordinària
I tu, de quina espècie de persona ets?

Li vull dir que les persones cada cop mes, volem evitar les diferències però, gairebé i sense voler em surt de la boca aquesta merda de definició:
     - Soooooc soc català , jo.
Visc al Pirineu i he vingut, si no he de molestar, per a passar uns dies de tranquil·litat, pau, i reflexió que em fa molta falta.

El fet del meu encontre amb el coleòpter, em crea un desassossec, un neguit amb el que no hi contava
- Podré fer-ho? Et molesta la meva presencia aquí? Podem conviure un parell de dies?

Em contesta amb un “Pse”, que jo per necessitat, interpreto com un si. Surto de la cuina, apago el llum i reflexiono en el “esberginer” en que m’acabo de ficar.
Un escarabat amb el fàstic que em fan...

Quan es fa l’hora de sopar, o quan el meu estómac m’ho demana, entreobro la porta de la cuina i el meu company de pis ja no hi és, si tingues una mida convencional, diria que era canonada avall, però en aquest cas... La qüestió és que no hi és, i jo, evitant el perímetre on era assegut, intento fer-me alguna cosa per sopar, amb fàstic i la idea que demà tindre una pansa al llavi.

Dormo tranquil doncs, com la meva amiga te un gos, posa una porta/reixa (d’aquestes dels nens petits) per evitar que el seu animal entri al dormitori.
Em desperto l’endemà amb una sensació de “no pot ser, ho has somniat“. Faig un pipí, mentre penso en obrir o no obrir la porta de la cuina, i al final decideixo fer-ho.

Esta amb la seva gorra del Cleveland, que son com aquí el Cornella, coneguts però no punters
     - He fet cafè, en vols?

Com negar-me sense ofendre’l
     - Amb poc sucre, gracies
Penso que esmorzarà, marxarà i desprès tindré temps per riure d’aquesta situació entre irreal i estranya.

Em diu per anar a fer un vol. Com em passejo amb això per el carrer!!!! Jo que sempre busco l’anonimat per sobre de qualsevol exhibició pública.
Per a no fer-li el lleig de dir que no, agafo la jaqueta i cap avall, que fa baixada.

Quan som al carrer, tanco els ulls i penso: que sigui el que Déu vulgui. Els obro, de mica en mica i, HO MIRACLE!!! No ens mira ningú, és talment com si el meu company de passeig fos transparent.
Fem cames i tots els encàrrecs que teníem per fer. Havent passat dues hores tornem a la casa/exposició de les meves paranoies

Quan pugem per la escala, l’Avelino em diu que es queda al pis de sota que es buit, no hi viu ningú. Em diu:
     - Així jo no et molesto a tu, ni tu a mi.
Torna a fer la cerimònia de donar-me la pinça/antena/ma i s’escola entre la porta i el terra, entrant així al pis buit.

Jo entro al pis de la meva amiga, no abans de deixar-hi un tros de dit entre la fusta i un marquet metàl·lic que es posa per que no hi puguin fer palanca i entrar a robar (a Barcelona es veu que la gent va fent palanca a la que té la mínima ocasió).

VIATGE FINAL

En acabar de  dinar, totes les molletes de pa i restes de menjar, queden a les estovalles, amagats, enganxats a cada plec i intentant no caure encara que siguin neguitejats i espolsats de la manera mes enèrgica possible.

Nosaltres sempre espolsem les estovalles a l'eixida de manera que les vergonyes d'un dinar més o menys esplèndid, quedin en l'interior del pati, en el budell central de l'habitatge.

El dia en qüestió també ho vàrem fer, com sempre.

Va ocórrer un fet extraordinari. Les engrunes varies de les estovalles no varen caure normalment. No pesaven, varen anar voleiant com si miressin els interiors de les cases que hi havia en el seu llarg viatge fins al pati de la residència de gent gran que teníem en l'entresòl.

Recordo una pelleringa de fuet  que va fer un doble mortal amb tirabuixó triple en passar per el pis dels advocats de baix.

Totes i cada una de les molletes feien com que miraven, com que prenien nota de on eren les coses de valor de les cases que hi havia en el seu recorregut.

El pinyol d’una oliva picant (força picant, mmm... Que bones eren aquelles olives) va tenir temps, en la seva caiguda, de mirar, menjador endins, a casa de la sra. Auxiliadora, la del  segon. Estava, crec, fent-s’ho amb un venedor de telefonia mòbil, el qual en tal de que li firmessin un contracte estava disposat a gairebé qualsevol cosa -gairebé-

Havíem menjat llenties, un número indeterminat de les quals s’havien quedat amagadetes al costat del plat. Quan varen caure, pati  a vall, sempre en grups de dos, es varen anar entretenint en cada detall, en cada moviment de l'interior de les cases. Eren dos ullets xafarders, arrogants i una mica guenyos, que escrutaven cases com si haguessin estat conreades només per això.

Gràcies a aquella parada màgica en el quart segona el Sr. Remigio va deixar d’apallissar la seva esposa, la Sra. Angeleta. El Sr. Remigio es va quedar amb la mà alçada, però amb la mirada fixa en els dos ullets que volaven, que li censuraven l'acte, tot mirant coses, casa endins.

També, una molla d'aquest pa industrialitzat que ens venen ara, acabat de fer  a totes hores, va voler fer del seu viatge un acte de mim, espaiant la seva caiguda com si fos en càmera lenta, com si mai l'hi arribes la fi, dolorosa de la caiguda al pati, on, algun sr./sra. residentzialitzat l'esperava per a omplir un pap poc sibarita d’alguna cadernera jubilada. En el seu dolç viatge vertical va parar-se, com no, per veure com la cotillaire del tercer pis prenia mides de caçoletes i tirants a una senyora massa grassa per a comprar sostens normals de botiga. Va tenir, la molla, una repentina erecció de molla, que ara no m’entretindré en explicar, perquè això ho pot llegir qualsevol panet de Viena massa jove i tenir de per vida, un trauma important .

De fet el terra vermell de rajoles vermelles (vermell carruatge concretament) que era el fi del viatge no planificat, en el vol de les engrunes, i que feia de terra a la residència de senyors grans, molt grans- vells- diria jo, si no pensés que dos o tres persones llegeixen aquets meus pensaments, deia que el terra es va tenyir de taquetes de colors com a confeti en una festa de aniversari quan tot ha acabat.

Va estar vist i no vist. Els gossos que, com a teràpia moderna i, més moderns substituts de la companyia humana, que convivien amb els residents de la residència varen aparèixer pel pati.

Eren tres magnifics gossos de la marca Golden Retriever que d’un cop llarg de llengua varen fer neteja de tot el que havia voleiat pati avall.

Ara tot era a punt de rebre un nou viatge d'exploradors, correctors i xafarders restes d’àpats casolans.

Avui també soparem.

SANT ESTEVE

        Com les tardes d’estiu, llargues i avorrides, mandroses (tot i  que tinguis moltes coses a fer), així és per a mi, aquest dia de Sant Esteve.

Ara, d’aquí a una estona, em vestiré i agafaré les meves eines per anar a veure una gent que, segurament,  com jo, necessiten dels demés per a poder sentir-se bé.Tan egoistes com som...

 Rambla avall fins al carrer Sant Pau, Sant Pau avall  fins a ... etc...

Quanta gent vinguda d’arreu no celebra la nostra festa: alemanys, francesos, nord-coreans, sud-coreans, anglesos, venusians, saturnins, martencs i moltes més ètnies i persones de l’univers. Quina gracia! (no que siguin de fora, sinó que no coneguin la nostrada festa “Estevil”)

A Varsòvia, on jo no he estat mai, segur que és festa i els nens passegen amb globus a les mans amb la fe que el Para Noel, els ha deixat un univers de coses noves a casa de la tieta Estrotinova, jo m’ho imagino així i em fa content pensar que  sigui així.

A Barcelona és festiu.

Només algunes cadenes comercials obren, amb l’avarícia de procurar-se unes magres vendes, per a pal·liar la situació magra de les caixes enregistradores.

Alguns  -per no dir tots- els “paquis “ del trajecte, inclosos barbers dels que -dit sigui de pas- jo no voldria cap final feliç, també obren.

La resta de botigues romanen tancades en un dia tan assenyalat com estrany i dispers

A la tradició catalana es celebra tal dia com avui, perquè, segons va dir el bou al seu amic, l’Àngel anunciador, (L’Àngel, gaudia d’un lloc de guaita privilegiat i insegur, recordeu el seu posat matusser a sobre de qualsevol arbre que estigués envoltat de pastors, i amb les ales obertes per si queia)

          El nen Jesús,  aprofitant que la Verge havia anat a fer uns canvis (tenia els tiquets de tots els regals que rebia el Nen) i usant al seu favor  la circumstància  de que St. Josep estava distret veient com es banyava una pastoreta al riu de paper de plata, Jesús, va anar a un  bar que hi havia a Sant Joan de les Abadesses , que s’anomenava : ”Ca l’Esteve”, -ara es diu d’una altra manera-, a que li escalfessin el “ bibe”

En veure tan il·lustríssim personatge, l’Esteve, que així es deia l’amo del bar, va escalfar, massa i tot ,un gall que corria per allà, d’aquí ve la cançó que diu :

•                 EL MATI DE SANT ESTEVE...
•                 ELS GALLS  JA NO CANTARAN....
•                 ETC...ETC..ETC...

I també ve d’aquí que celebrem la festivitat d’aquest dia.

Crec.

Per castigar aquesta acció tan reprovable del bou “xivato”, el Sant Pare Benet  XVI,          ha dit que: mai, però mai, mai més, es tornaria a posar les imatges del bou i la mula       en un pessebre. El bou per el que havia dit i la mula per si havia xerrat alguna cosa a alguna amiga, que mai se sap.

aixo dels desnonaments no fa cap a res pero s'ha d'aprofitar qualsevol ocasio per a reivindicar-ho

Amics tots, se’m fa molt més difícil inventar-me una historia que faci creïble que els Mags de l’Orient són andalusos, però prometo esforçar-me i intentar fer-la possible.

Polèmica en el tercer i últim volum sobre la vida de Crist que ha escrit Benet XVI. A l’últim llibre, La infància de Jesús, diu que Melcior, Gaspar i Baltasar venien de Tartessos, un regne que els historiadors situen en algun punt de les províncies de Huelva, Cadis i Sevilla. Per tant, els Reis Mags eren andalusos.

el meu conte de Nadal

La, la, la... Vaig cantant pel carrer de la manera mes desenfadada possible que ja es va concretar l’any passat en el congrés de Elx de passejadors semi-urbanites i inconscients, en ciutats de menys de 100.000 vilatans.

MIRANT AL LLADRE DE BALCONS                                 in.directe.cat

Un dels balcons que afortunat ell, gaudeix de la meva clara, concreta i escrutadora mirada, esta sent violat, transgredit, abusat, forçat, en ple dia, sota la llum immaculada i tèbia d’un sol d’hivern.

On ha quedat la vergonya sana del que viu del proïsme? L’orgull de la gent que viu dels qui no hi son a les cases a l’hora en que ell si hi és ?

Aquella dignitat de l’ofici ben fet, el no fer soroll, sobre tot no ser violent, aquell clec que es busca en la ultima volta del pany.

Ja no parlem de l’uniforme. El descric i començo per el cap:

-         Passamuntanyes, el mes fosc possible, si es negre millor.P      

      Del assamuntanyes dir que és important, molt important, que l’obertura dels ulls coincideixi amb la part anterior de la cara, en el cas contrari- que no hi coincideix-hi- acostuma a acabar en una trista historia

      -         Jersei gruixut de llana, també fosc

      -         Pantalons de vellut negre

      -         Botes no massa lluentes, per a no provocar reflexes, (tan de mal que han fet els reflexes)

      -         Sac amb el símbol del dolar estampat al mig

-         Cordes que duràs lligades en cercle i portaràs penjades del braç, no com un cistell de caçar bolets si no com una borsa d’esport entre l’espatlla i el braç

-         A la mà que queda lliure, fa molt bonic dur-hi una pota de cabra gran, o una perpalina en el seu defecte (si no se’n té no passa res)

Quan em vull donar conte es l’hora de fer el meu te, verd ell.

Així que me’n hi en vaig, i ni tan sols em recordo del senyor de vermell que escalava la façana de la vivenda d’una manera tan poc professional, tan d’afeccionat tan  xapusser.

Passo, que no em paro, per el costat d’uns Municipals que estan posant una multa a un carruatge arrossegat per a rens, el qual te dues de les rodes laterals pujades sobra la cera. Dubten en fer venir la grua, car els poden incriminar en un segrest de bestioles no autòctones i això es greu i una macula per a qualsevol historial laboral.

De tot el uniforme que os he comentat, nomes duia el sac i les negres botes, al cap ni passamuntanyes ni res, tan sols un gorret vermell amb una borla i per a mi , que no m’agrada criticar a ningú, tenia fins i tot un clar sobre-pes.

Cada cop queden menys professionals de res