el meu conte de Nadal

La, la, la... Vaig cantant pel carrer de la manera mes desenfadada possible que ja es va concretar l’any passat en el congrés de Elx de passejadors semi-urbanites i inconscients, en ciutats de menys de 100.000 vilatans.

MIRANT AL LLADRE DE BALCONS                                 in.directe.cat

Un dels balcons que afortunat ell, gaudeix de la meva clara, concreta i escrutadora mirada, esta sent violat, transgredit, abusat, forçat, en ple dia, sota la llum immaculada i tèbia d’un sol d’hivern.

On ha quedat la vergonya sana del que viu del proïsme? L’orgull de la gent que viu dels qui no hi son a les cases a l’hora en que ell si hi és ?

Aquella dignitat de l’ofici ben fet, el no fer soroll, sobre tot no ser violent, aquell clec que es busca en la ultima volta del pany.

Ja no parlem de l’uniforme. El descric i començo per el cap:

-         Passamuntanyes, el mes fosc possible, si es negre millor.P      

      Del assamuntanyes dir que és important, molt important, que l’obertura dels ulls coincideixi amb la part anterior de la cara, en el cas contrari- que no hi coincideix-hi- acostuma a acabar en una trista historia

      -         Jersei gruixut de llana, també fosc

      -         Pantalons de vellut negre

      -         Botes no massa lluentes, per a no provocar reflexes, (tan de mal que han fet els reflexes)

      -         Sac amb el símbol del dolar estampat al mig

-         Cordes que duràs lligades en cercle i portaràs penjades del braç, no com un cistell de caçar bolets si no com una borsa d’esport entre l’espatlla i el braç

-         A la mà que queda lliure, fa molt bonic dur-hi una pota de cabra gran, o una perpalina en el seu defecte (si no se’n té no passa res)

Quan em vull donar conte es l’hora de fer el meu te, verd ell.

Així que me’n hi en vaig, i ni tan sols em recordo del senyor de vermell que escalava la façana de la vivenda d’una manera tan poc professional, tan d’afeccionat tan  xapusser.

Passo, que no em paro, per el costat d’uns Municipals que estan posant una multa a un carruatge arrossegat per a rens, el qual te dues de les rodes laterals pujades sobra la cera. Dubten en fer venir la grua, car els poden incriminar en un segrest de bestioles no autòctones i això es greu i una macula per a qualsevol historial laboral.

De tot el uniforme que os he comentat, nomes duia el sac i les negres botes, al cap ni passamuntanyes ni res, tan sols un gorret vermell amb una borla i per a mi , que no m’agrada criticar a ningú, tenia fins i tot un clar sobre-pes.

Cada cop queden menys professionals de res

UN POBLET SOLIDARI

En un dia d'aquells de novel·la de por, jo anava passejant Ripoll amunt (mes fred), Ripoll avall (mes càlid) també vaig passejar d'est a oest però no vaig saber trobar la diferencia tèrmica.

Plovia, nevava, “huracanava”, turmentes vàries, fred irresistible, óssos, pingüins, fredolics (bolets), eren els meus companys en el agradable passeig , que m havia regalat aquesta matinada de dijous.

Ja s’estava fent de dia quan se’m va atansar un senyor d'origen estranger amb cara de fred.
El vaig mirar seriosament i vaig arribar a la intima conclusió de que era nord-Africá i, potser podia filar mes prim : era Marroquí

(En aquest moment em voldria dedicar una reflexió íntima).

-Quan i quan m’havia ensenyat l’experiència que donen els anys a reconèixer la gent en la distancia!!!. N estic orgullós...

Es un aprenentatge subtil, gairebé intuïtiu, estic molt agraït a Santa Perpetua, que es la patrona de la fixació, en que m’hagi concedit aquest do.

En definitiva, i pecant d'immodest, sóc un professional de l’observació

Gracies “Perpe”

El senyor em qüestió duia la xilava entortolligada al coll, fruit d'alguna ventada, descalç, les babutxes a la mà, fumava no sé què en una gran màquina fumatòria, que li dificultava el caminar, el camell digne, amb cara de fred, duia l’adhesiu de la ITV de camell/utilitari, una mica desenganxat, entre els dos ulls.

De la haima i els 36 familiars que l’acompanyaven en parlarem un altre dia.

No em cansaré mai d'agrair a Santa Perpetua que m’assenyales amb el meu do.

Era un home d'una edat indefinida (53 anys, 117dies, 17 hores i 25 segons).

“Gracies Perpe“ 

El home, deia, em va donar els bons dies i desprès va voler enardir el temps climatològic, però es va donar compte de que no podia: Feia un dia de gossos.

La conversa va anar sobre la necessitat d'alguna ajuda que tan ell com la seva família tenien.

En no res ens varem posar d'acord.

Un nodrit i a la vegada espectacular grup de treballadors socials a càrrec del Ajuntament de la Vila, va començar un desplegament de material (al que per altra banda ja ens te acostumats).

Tots amb el seu uniforme amb la inscripció xerografiada “APA-LI” a l’ esquena, menys 4 que duien el uniforme al reves (no posava IL’APA, si no que ho duien al pit).

Una enorme peça, en forma de neula curta, amagava una estora vermella, d’un gruix considerable. La varen desenroscar fent un caminet desde els vehicles fins a la haima on, a hores d’ara, un altre grup de treballadors municipals hi instal·lava una calefacció, el combustible de la qual eren les caques del camell (ja n’ haurem de veure coses...).

Un tercer grup d’obrers encenia de manera obsessiva barretes d’encens, comprades al “xino”.

Fatal.

Entre les cues dels huracans i el ploure persistent, no oloraven a res.

Amb 2 cavallets i una fusta de seguida varen improvisar una taula, folrant-la de un vellut vermell, solemne.

Allà a la llunyania una silueta, amb un caminar molt elegant (encara que va ensopegar dues vegades en alguna arruga de l’estora)

ERA EL GALLEC UNIVERSAL.

Varen començar a fluir nens de tots els carrers propers.

Amb senyeres petites uns, i amb grans banderes “panyoles” d’altres, li varen donar la benvinguda.

ELL ,va discursar breument sobre uns “hilillos d’aigua” que li havien fet difícil l’arribada.

Desprès, i amb gran fluïdesa, es va treure una ploma de la butxaca; També dos “centollos” (cabres de mar), 4 nècores, 2 kg de percebes i un mero (li havien quedat 4 molles dun berenar del partit).

Va firmar... Hòstia com va firmar!!!!!

Quin traç!!! Quina elegància!!!

El que jo/nosaltres havíem ofert a aquell senyor, company ciutadà, era una merda (propera, real, eficaç, creïble), però merda.

Era moltíssim millor, on vas a parar?!!!, la promesa firmada de que mai més els hi faltaria res, vivenda, escola, serveis socials que treuen els fills a la gent amb raons difícils de justificar, metges, medecines, carnets de conduir camells, camells que no necessiten carnets per exercir de camell, 6 o 7 cases pròpies per a unitat familiar (abans n'eren mes, però havien d'entendre que amb la crisi...), poms de flors i garlandes per a guarnir les cases (res de haimes ja ).

Entre el fort ploure i el vent,  la tinta blava, (no podia ser d'un altre color),  així com el paper oficial,  es varen anar esborronant, desfent.

Quina llàstima de document !!!
Crec, que els trossets de paper encara voleien per el Ripollès, per tota Catalunya potser ...
Quina llàstima de document.

VINGA BABA !!!!!, VINGA CARGOLS !!!!!.

Si que en la proximitat del fred, tot prenia un altre ritme, la gent ja no s’estava a les terrasses dels bars, fora d'aquell sr. que va morir fa dos nits de congelació.

Aquell any, jo havia decidit fer alguna cosa que es fes notar, que marques una fita de excentricitat i/o modernor a la meva absurda vida.

Seria una variació en el vestir ?

Una variació en el tipus  d'alimentació?

En la manera de veure la vida?

Una variació en el raonament polític que inclouria, com no que, en ser independentista s’arregla tot i es curen fins i tot els peus plans?

Seria, no mes una variació gairebé inapreciable en la manera de coixejar?

Encara no ho sabia, però esperava cada dia un senyal que em fes entendre que començava el meu periple canviador de vida

Com cada mati, em veien venir, duia un sac a la esquena un tratjo estripat... Ui no!!

Deia, que com cada mati, em vaig llevar quan encara estaven a mig posar el decorat del barri, que si arbres, xeringues, fonts, llambordes, caques de gos -mes o menys seques amb relació a la seva antigor-.

Vaig prémer el boto vermell del comandament de la TDT. Va sortir una senyora que duia una baba de cargol a sobre del braç,  impedint que es veiessin els reguerots de vellor que sens dubte la senyora i el seu braç tenien, immediatament en cosa de 9 minuts, va sortir una altre sra. a qui li sortia el pit per el costat de  un  sostenidor maldestre, però això s’havia acabat amb el revolucionari sistema de sostenir pits que li presentaven.

Així vaig seguir una llarga estona, fins que la meva neurona, orfe ella, em va avisar de que ja n'hi havia prou de cultura comercial.

Però res seria igual.

Com  un macro interruptor neuronal es va encendre la meva maquina de rumiar negocis:

Faria sostens per a cargols, a qui se’ls hi caigués la baba en veure un pit que surt per el lateral d’un sostenidor antic i obsolet, i això ho faria com a emprenedor que sóc i modern, i em donarien subvencions, i s’acabaria la crisi i tothom tornaria a tenir BMW's i a menjar sopa i tenir corbates i menjaria tofu cada dia  i nomes menjaria coses que no fessin ombra i donaria feina a tothom i vinga baba i vinga sostens i vinga cargols!!!

Que maca és la vida!

JO CREC QUE LA CULTURA, I QUE EM PERDONIN...

Davant de la porta concorríem unes 750 persones, nervioses, serioses, acalorades i empenyent-nos una mica amb els colzes.

Era d’hora, aquella hora en que no saps si es fa de dia o de nit, posar-te o treure’t la lleganya.

Jo era a la cua, no era el primer però era d’aquell grupet de “cuaires” que miren a la resta de la cua amb aire de “jo estic davant”.

Mentalment, repassava cada document, cada firma, cada pòlissa, la garrafa. Ho duia tot, creia, però no estava segur, era com una por escènica, com un si, com un no...

Per el fet de ser Marroquins uns veïns de cua feien un cuscús i les senyores cridaven estrepitosament fent anar la llengua amunt i avall, i es tapaven les boques com si foren ventrílocs aficionades. Amb camells de marca dromedari, corrien amunt i avall fent no sé que amb una cabra que resultava massa feble per romandre d’una sola peça i mostrava les entranyes vermelles de sang, pobreta cabra. Matilda li deien.

Foto: Un racó del món

Uns, en fer un foc per a fer té, varen esquitxar espurnes de brasa a un senyor que feia de guarda jurat, amb la mateixa professionalitat amb que hagués fet d’adroguer a un colmado d’abans els va mirar de dalt a baix i els hi va perdonar la vida com un “Harry el susio“ aficionat.

Vaig neguitejar-me una mica i vaig tocar des de fora el porta-folis que m’acompanyava a fi de notar el bony del passaport. Tranquil·litat, el portava.

La remor va anar decreixent, es podia sentir el enlairament de un Boign, en una reunió de una ONG dedicada a acollir gent sorda del Magreb.

El actor principal obria la porta, hi entrava el primer grup de gent i es feia palesa la seva absència, però hi romania el rastre sanguinolent del seu pas per aquella filera de persones, també la fortor de la sang fresca.

No varen tardar mes de 10 minuts en sortir.
Un d’ells, crec que el pare, feia molt mala carona, però es veia feliç, satisfet, orgullós, havia fet el que tocava.
Com arrossegava el pal del sèrum!
Quina dignitat!
Tot es poc per un fill!

No havia desaparegut la silueta ranquejant del senyor, acompanyat de la família suposo pel passadís, quan varen donar entrada al proper grup de gent.

Foto: Un racó del món

La iaia no era una iaia molt velleta era una senyora d’una edat indefinida, però segur que no arribava als 70 anyets, a raó de les frases que vaig sentir era andalusa: A mi niniiiio no le va a fartá de na mientra jo pueda caminá, ole, arssa, o suquiqui, no recordo ben be quina d’aquestes tres expressions va fer servir. Va entrar molt sencera i guerrera però va sortir, amb una extremitat de menys (vaig estar a punt d’avisar-la, però em va semblar de mal gust estan, com estava, rodejada de parents).

Era digne, però coixa. Amb les seves crosses i el monyó de la cama recent tallada, també va desaparèixer amb aquell posat d’haver fet el necessari.

Els següents en entrar eren uns senyors que venien de pagès, no crec que haguessin sortit mai de la seva casa, si no hagués estat per un cas tan greu com aquell. El marit, una mica cara-vermell, feia un posat valent, del qui pren la decisió de fer una cosa que no té retorn.

Foto: Un racó del món

Va estar a dintre del despatx una estoneta mes que els altres, a la estona, quan va sortir, ja no era tan cara-vermell com abans.

Jo, si no hagués tingut aquella sensació de mareig que anava amb mi des de ja feia dues setmanes, hagués jurat que el senyor de pagès estava lívid, pàl·lid, no feia bona cara, no. Va voler entrar sol, però va tenir sort dels que l’esperaven fora.

El varen agafar per sota del braç, i tot i que portava una bata d’hospital, em va semblar veure una gran ferida amb forma de ronyo, a la alçada del ronyo i amb un cosit bastant ben fet si pensem en que érem a una escola.

Un tret en comú il·luminava la cara dels meus veïns de cua. El que abans d’entrar hagués definit com una cara de vergonya, en sortir del despatx del cap d’estudis, es transformava en un rostre orgullós del que sap que ha fet bé.

Varen anar passant, l’un rere l’altre, els meus companys de cua fins que em va tocar a mi. Vaig entrar.
Vaig ensenyar tots els papers, no m’ en faltava cap, sóc català jo, nascut aquí.
-Arremanguis la màniga del braç dret (em va dir el cap d’estudis vestit de metge)

Foto: Un racó del món

Va agafar una xeringa xucladora i la va dirigir cap a les meves venes malmeses des de feia uns quatre litres de sang. Em va anar munyint el braç fins que li va semblar que n’havia prou pels sis blocs d’en Lluis, les fotocòpies futures de tots tres, els llapis de colors, rottrings, compassos i les fitxes del Macramé de la petita (la garrafa ben plena i dos litres d’ara).

Notava com la vergonya que havia sentit anteriorment per a no poder comprar el material escolar, ni els llibres, ni el uniforme, ni el xandall de gimnàs, ni la motxilla portadora de llibres, ni res, s’ anava transformant en orgull. L’orgull de qui deixa de viure per a que altres visquin millor.

Si hi hagués feina l’any que ve, posava a treballar als meus tres fills.

POMES ?

A una persona no li pots dir que: “FUE” piel de manzana, es com si li diguessis que ara es una pansa arrugada.

De fet em ve al cap una historia que ja m'explicava el meu avi, algun any abans d'anar a Cuba a bordo del Català, el mi-...ja sabreu l'historia perquè va estar als 40 principales de l'època força temps; be això ara ès igual.

Tot va començar amb un pomer i un panser -que es el arbre de les panses-.

En aquell temps els pomers eren de la raça Majesticus i tenien una copa de uns 125.000 m. de diàmetre. Sovint, les pomes eren venudes a talls i podies comprar 250, 500 o 1000 grams de poma depenent de la gana i els diners que tenia la gent que convivia a la unitat familiar.

Eren, les pomes d'aquell temps, molt pomofògues; pomofoguíssimes.

D'aquesta època es té coneixement de les primeres pomes farcides d'elles mateixes, també es va descobrir la redundància gramatical, aprofitant un àpat entre pomes de diferent arbre però del mateix substrat. Es varen donar a conèixer amb el nom de “pomes mono-parentals.”

També n'era una mica diferent el color. Eren blaves, però no un blau pastel, eren d'un blau intens com un cel sense núvols.

De fet i aprofitant la extensió de l'ombra, si va crear la ciutat de Pómovil, que va ser una de les menys poblades al est del continent Austral, amb el seu parc aquàtic, pistes de pàdel, restaurants vegetarians, hípiques, piscines, fonts de colors etc...

Dels pansers que voleu que os digui, eren arbres sense cap pretensió, no se'n sap de cap que hagués estudiat una carrera, com Déu (nostre senyor) mana.

No feien ombra, no tenien ni canvi automàtic, ni res.

Això si, eren de la família de les cucurbitàcies, que no tots els fruits de la natura ho poden dir. Una gran família, si senyor.

Però era un arbre anodí, callat, senzill, reservat. Enrogia fàcilment amb qualsevol comentari de tipus sexual com: quina arrel mes maca que tens “tronco”, o alguna cosa semblant.

Es calculava la seva qualitat per el nombre d'arrugues que tenien els seus fruits, mes bo quantes més en tenia, fins i tot era molt buscat, per escàs, el ofici de planxador d'arrugues de pansa, car la seva distribució en caixes de 10 unitats feia imprescindible que el seu planxat fos perfecte, per a poder emmagatzemar-les millor. Malgrat tot, el temps que no cap crisi, va fer perdre un dels oficis més ben pagat de l'època i el va anar reconduint (gracies a uns cursos de l' INEM ), cap al sector de la cirurgia i concretament a la cirurgia plàstica

Va ser a les hores quan una branca de cirurgians sense fronteres ni res, implicada en l’assassinat de Neró, es va fer càrrec de la secció de planxat de la factoria que Borjes tenia a la zona i varen discutir de la conveniència de que les panses foren panses i les pomes pomes, cada una amb la seva pell, “tersa” o arrugada depenent, no tant del fruit en si com de la edat del fruit.

I per això crec que es bo que les panses es barregin amb les pomes sempre que tinguin clar qui és cada una.

Tu et sents pansa o poma?

DOL

Del dol, no en puc parlar massa la meva experiència és limitada a aquest relat.

Al Maig de 1578 jo estava fent una campanya a favor de l’us del preservatiu a la porta de un Lidle que havien obert just a la rotonda que separa la plaça dels països Catalans amb l’Avinguda de Bankia, (no se, potser era un altre any o un altre mes, no ho recordo).

Va passar per davant meu la persona mes fosca que havia pogut veure mai, roba fosca, pell fosca, dent fosca. Duia una bata ratllada en negre i el fons del estampat també era negre, però menys negre que el negre de les ratlles amb que estava ratllada la bata negra, (no se, potser no era ratllada i eren quadres negres, no ho recordo).

Em va cridar la atenció la poca il·luminació que hi havia a la porta d’aquell “Súper” Alemany i crec recordar que la gent portava llanternes per a posar la moneda d’un euro o de 50 ctms d’euro a la ranura del moneder que portaven els carrets de comprar, i també que anaven amb espelmes de pastis d’aniversari -que estaven d’oferta- per a veure-hi entre la selva de llaunes, ampolles, formatges i iogurts, que dormitaven als prestatges repartits en represes fosques.

Vaig saber per una caixera, a la que vaig anar a demanar canvi d’un bitllet de 5 euros o 5 maravedís (ara no ho recordo) per a posar a la ranura de les monedes, la moneda d’un euro o de 50 ctms d’euro. El moneder acceptava les dues mides de moneda (jo vaig pensar estem a la edat mitja i mira quins “adelantos”), ho vaig pensar poc, perquè soc de poc pensar. Doncs això: vaig saber per una caixera que tot s’havia tornat més fosc al passar aquell personatge de la bata ratllada o quadriculada (si no ho recordava 11 lineas
 abans no ho recordaré ara...) i això em va fer començar a sospitar en la mort d’algú o d’alguna cosa.

De cop em va venir un maquiavèl·lic mal de cap, una tortura encefalopatia que mes semblava produïda per un cop que per un motiu intern.

Vaig aixecar la vista com vaig poder i en front tenia les rajoles de xocolata que em varen fer sospitar perquè diuen que el xocolata es molt dolent per al mal de cap.

El meu hàbil instint de periodista secret em va fer adonar, que el mal me’l podia haver

causat una ampolla de Lambrusco (dos per 3 euros esta be no? El preu dic...) que estava feta a miques al meu costat acompanyada d’un bassal gran de sang i un tros de cervell.

Vaig anar a la caixera i li vaig dir que fes el favor d’enviar algú de neteja que allò estava fatal i feia fàstic de tant brut...

La caixera va enviar a un noi, tagal, que estava per això: per netejar.

Jo flipava per que vaig estar davant d’ella i era com si no em veies cosa que desprès he parlat amb col·legues d’aquí i es veu que es completament normal amb una caixera de “súper”.

Jo juraria que el nano, tagal, em va passar per el mig, o sigui que em va travessar, quin mal rollo i quins calfreds em varen venir, per sort ja no sagnava ni em feia mal res, nomes era com si se’m hagués mort la memòria, i el cap i les cames i els braços i tot jo...

  

TINC UNA AMIGA QUE HA ADOPTAT UN GOS

Tinc una amiga, una molt volguda amiga, a qui el metge de capçalera li ha receptat un gos.

Ni corta ni perezosa, ja la veus el passat dissabte anant amb tota la cort de la seva família, unes 1256 persones i un ca, a un lloc d’aquest on adoptes un gos i et sents be.

Molt millor que anant al psicòleg o a una màquina d’aquestes que posen als centres comercials o a la porta dels museus. Maquines expenedores de gossets, gatets, iguanetes, colibríets i qualsevol animal, al que es pot disminuir el nom, de manera que diguis cadell de la forma mes ridícula possible i on per una fracció entera de moneda (encara no es pot pagar amb targeta), passes a ser company/amo d’una mascota, (es un nom ben lleig aixó de mas-cota, sembla un restaurant de muntanya).

Ella dirà el que vulgui però jo crec que li han donat mig gos.

Es mono però li falta un tros de pota, en concret 4 trossos. Es de marca Basset com el de la casa de sabates Hush Puppies (que vol dir: fer callar mascotes), no te pedigrí ni tan sols una bona línea de sang; es un gos, gos.

De nom li ha posat Alberquí en record del malauradament desaparegut oli.(snif).

El primer problema gros que ha tingut es el de trobar on duia les instruccions i el prospecte d’us, l’animalet.

Desprès llegir i interpretar

- La “posologia”:

En principi com es pren un gos? En deju?, despues de las comidas? L’has de sacsejar abans de prendre-te’l?

- El segon problema ha estat la dosi:

Quan de gos has de prendre? 50 ml? Una culleradeta? Com es fa una culleradeta de gos?

- La composició:

Com sempre, no l’ha mirat -a tu que t’importa l’excipient que porta un gos-

- Els efectes secundaris:

Aquí hauríem de parlar d’uns coixins (que en pau descansin) que tenia a la saleta, i alguna altre cosa que ha passat a millor vida.

- Interacció amb altres medicaments: (pensem que li ha receptat un metge i per tant deu ésser un medicament)(dos punts un altre vegada)

Com no canviï es un animal sociable i ditxaracheru.

-Aspecte del producte i contingut de l’envàs:

Que voleu que us digui: ...un gos.

Era hora que un sr. Doctor , una persona que ha estudiat tant i tant, i tant, sobre limfomes, berrugues, pus, sang, pústules o caspa, es dignes a receptar coses que no surten de laboratoris farmacèutics, fent cas de l'a benvolguda Teresa Forcades.

El que em fa patir una mica es que quan la esmentada industria se’n assabenti, tot i que estem submergits en una crisi moooooooooolt gran, tindrem supositoris de gamba, cataplasmes de cérvol, pomades de baba de cargol amb moc de senglar, pegats de goril·la, injeccions de cuc de terra i diverses coses sempre que siguin caríssimes i s’hagin de comprar en farmàcies i “bajo prescripción facultativa”.

 Els visitadors mèdics seguiran oferint vacances pagades a Honolulu als senyors doctors mèdics a canvi de que patrocinin els polvos de llàgrimes de cocodril per a les nafres de les ungles dels peus, en contes de dir senzillament que et rentis.

Costarà de canviar les coses però: un altre mon es possible, encara que la “prima de riesgo“ segueixi tan fotuda.

No pot anar al metge perquè ha perdut els papers.