Voleu dir que tothom ha de pagar impostos?
La paraula impost (del llatí impŏsĭtum, part. pass. de imponĕre, ‘imposar’) oi que sona malament?
Ens grada que ens imposin coses?
Estic completament d’acord en co-pagar una despesa
lògica, encara que no sigui en diners, també entenc que el que es lògic per a
mi no ho sigui per un altre ciutadà.
Però també penso que hi ha unes coses que son
in-aplaçables, com les despeses que segons la constitució (que sembla que tot
ho sap) existeixen i pertoquen a tots els ciutadans
- Menjar
-
Tenir un sostre
-
Vestir
-
Ésser atès en el cas d’estar
malalt
-
Ésser atès en el cas de no
estar-ho
-
Ésser estimat
Entenc que es complicat, el criteri
d’estalviar-te una despesa esta íntimament arrelat en les persones des de el
moment en que va existir el diner.
Es important entendre que aquest element (el
diner) es al mig de gairebé tots els
conflictes.
No es important la fam mundial, es repugnant
que menjar valgui diners.
No es important tenir un sostre, es repugnant
que tenir-ne valgui diners.
No es important un braç trencat, es repugnant
que fins per a tenir cura d’això hi posem un preu.
És important (això si, és important) estimar i
que t’estimin.
Avui en dia per això últim la gent paga
especialistes que t’escolten, o ho fan veure des de darrera de les seves
ulleres d’especialista, sense vidres en la majoria de casos, assentint amb el
cap de manera mecànica mentre repengen
la barbeta en la ma i el seu conscient és entre les cuixes i el cul d’aquella
noia/noi, cabell panotxa, que ha pujat amb ell/ella a l'ascensor.
Tot es molt senzill, i els diners ho
compliquen tot de manera ridícula.
Jo no aspiro a ser més que un altre.
No puc dinar dues vegades, se’m posarà
malament, sobre tot si penso que tu no ho has pogut fer cap vegada.
A mi no em preocupa l´Euro, l'índex de la
borsa, la “prima de riesgo” entre altres coses, perquè no se qui és la “prima”
ni en “riesgo”, ni en tinc de diners. No es el meu mon.
Si que em preocupa que a Camerun uns nens
sord/muts depenguin de la ajuda d´ONG’s per a tenir llibretes, que a Somàlia no
sàpiguen que es un fricandó, que a Ripoll hagi pares que miren als fills quan
mengen perquè no en n’hi ha per a tots.
No ens deixem enganyar; Ens parlen de coses
que no ens pertanyen com si ens hi anés la vida.
Ens em de treure la vergonya del no tenir i el
foradet que queda omplir-lo amb l’orgull de tenir l´humanitat per destí.
És un joc de gots comunicants, si jo et dono, tu també em dones. Gràcies a tu!
ResponElimina